Enguany
s’està celebrant una gran exposició de Joaquím Torres Garcia al MOMA de Nova
York, una exposició que malauradament no podrem veure a Catalunya com a conseqüència de la paupèrrima situació de la cultura pública al nostre país. Emprenya, i molt, que el MNAC no pugui portar una exposició que porta el seu segell. Torres
Garcia és un artista uruguaià –va néixer i morir a Montevideo- ciutat on va
passar els darrers anys de la seva agitada vida. Però més enllà de l’ius
soli resulta que el seu pare era mataroní. Aquest seria un aspecte
irrellevant sinó fos perquè quan el futur pintor tenia 17 anys el pare va
decidir tornar al seu Mataró natal de manera que Torres Garcia va passar prop
de 30 anys a Catalunya on va portar a terme una part determinant de la seva
creació. Més enllà d’aquest creuament de ius soli i sanguinis que
convergiexen en la persona del pintor, si apliquéssim retroactivament la
definició contemporània de catalanitat d’aquell que “viu i treballa a
Catalunya” a ningú hauria d’estranyar que les edicions catalana i anglesa de la
Viquipedia el defineixin com a “uruguaio-català[1]”.
Però
més enllà d’aquestes disquisicions del que no queda el mínim dubte és que
Torres Garcia és un dels artistes més importants de la Catalunya contemporània
fins al punt que l’art català del segle XX no es podria explicar sense la seva
presència. I no només això, la seva dimensió com a artista i intel·lectual del
noucentisme el converteix en un referent indiscutible de la història de la
cultura catalana. I va ser precisament això, el que el va convertir en víctima
propiciatòria de la depuració protagonitzada per Puig i Cadafal quan va assumir
la presidència de la Mancomunitat, una depuració que malauradament el va
allunyar per sempre més de Catalunya. Un allunyament que finalment va coincidir
amb seva etapa més contemporània. Probablement Torres Garcia no ha passat a
formar part de la pintura universal per la seva etapa noucentista, tot i que no
ho hi manquen detalls i aspectes transcendents[2],
però del que no hi ha cap dubte és que aquesta etapa noucentista es determinant
per la història cultural de Catalunya. De fet, com va afirmar el crític americà
Daniel Robins, Torres Garcia “s’havia convertit en l'art català, no podia
haver-hi idees que no fossin atribuïdes a la seva persona”
No
pronunciarem ara allò tan suat que Catalunya “està en deute” amb Torres Garcia:
l’artista té una sala pròpia al MNAC i els seus frescos llueixen esplèndids al
màxim símbol institucional del país, al palau de la Generalitat. Però no deixa
de sobtar que Torres Garcia no hagi entrat en l’onomàstica de la ciutat: a Barcelona on no hi ha cap plaça o carrer dedicada a l'artista –si que té carrers dedicats a Terrassa i Mataró-. La qual cosa ens
porta a enviar una recomanació explícita als responsables del nomenclàtor de la
ciutat: ara que estan en plena tasca de “desborbonització” seria fantàstic que
aquest gran artista de Catalunya ocupi el lloc d’algun d’aquests
infants, regents o princesetes que mai haurien d’haver estat honorats a una
ciutat republicana fins al moll de l'os i que és el que és gràcies a gent vinguda d'arreu com Joaquim Torres Garcia.
[1] Val a dir que en l’edició anglesa s’hi
nota mà catalana, una visió que no es dona a la resta d’edicions en altres
llengües de l’entrada dedicada a l’artista.
[2] Tot i així, a la
presentació de l’exposició del MOMA se situa el “noucentismo” com a moviment de
les primeres avantguardes “His personal involvement with a significant
number of early avant-garde movements—from Catalan Noucentismo to Cubism,
Ultraism-Vibrationism, and Neo-Plasticism”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada