Pàgines

divendres, 19 de desembre del 2014

Conversa amb un amic de PODEMOS

Benvolgut,

No estic inscrit a Podemos, ja et vaig comentar una vegada de passada que per deformació professional desconfio de qualsevol invent que neix o es propaga a través del gènere tertúlia en el circ mediàtic de Madrid. Però veient el Facebook de Terrassa, em pregunto, si com a mínim en termes de llegua som també un municipi de Madrid. 
Sort amb les primàries



Estimat Santi :-)
Gràcies per la sort per les primàries. Sobre llengua: la majoria dels q composen el cercle són castellano-parlants, d'aquí q hi hagi més castellà habitualment en escrits i demés. A mi la veritat és q passo molt de fer de les llengües banderes i m'importa ben poc com la gent es comunica. Estic més per treballar per a q un dia al poble el governi el mateix poble i no una colla de milionaris sense escrúpols.

Benvolgut,

Jo també passo de fer de les llengües banderes, però no he estat jo qui ha imposat una llengua i n'ha prohibit una altra, que li ha dit a ningú que "hable en cristiano" o que es renti la llengua. Ni soc jo qui ha posat tot l'aparell d'un estat ha intentar que una llengua s'imposi a una altra. No soc jo qui vol fer pagar a a la "comunidad autónoma" 6.000 euros per poder estudiar en una llengua, ni soc jo qui nega la unitat de cap llengua i li posa noms estrambòtics per fracturar-la i ridiculitzar-la. Oblidar tot això es fer el joc als que practiquen i han practicat aquest exercici de fer llengües banderes per la força, de les armes quan ha calgut. A mi si que m'importa com es comunica la gent, bàsicament perquè amb aquest exercici sempre hi ha gent que en surt beneficiada i altra perjudicada. Les llengües són instruments de dominació i poder (i el poder acostuma a ser en última instància una cosa d'una colla de "miloranirs sense escrúpols"). Fes un volt per la "zona alta" de Barcelona, i mira quantes escoles fan l'ensenyament en anglès). Hi ha una cosa que es diu drets culturals, i a Espanya aquests drets no es compleixen en termes de llengua. Hi ha una assimetria claríssima a favor del castellà i està assumida com una cosa "normal". És normal que a Catalunya la gent s'expressi en castellà, però no és normal que s'expressi en gallec, i és absolutament "anormal" que algú s'expressi en català a Madrid, al Congrés de Diputats, per exemple. O a Brussel·les, al parlament europeu, perquè a uns senyors que manen a Espanya (poder) no els surt dels collons.
L'assumpció d'aquesta "normalitat" comporta que s'accepti sense fisures l'imperatiu "en castellano que nos entendemos todos" Qui són "todos"? Vaig estar aprenent una temporada esperanto perquè era l'opció de "llengua sense bandera i sense poder", però ho vaig deixar córrer, perquè vaig veure que una llengua internacional deslliurada de qualsevol poder no tenia cap possibilitat d'obrir-se camí entre milions de cosmopolites que pràctiquen el "castellano que nos entendemos TODOS". I qui diu castellano, diu anglès o qualsevol altra llengua, carregada de canons (i de bitllests).

Estimat Santi,

Trobo q no és bo posar tant de sentiment a un instrument per a la comunicació.

Benvolgut,

Poso tan sentiment a un "dret" cosa ben estranya pel que sembla.
Quan el policia, el funcionari, o el feixista de torn et diu "hablame en..." no està fent servir precisament un instrument de "comunicació". Està fent servir un instrument de "poder".I sobre això et recomano una lectura a la primera gramàtica del castellà d'Antonio de Nebrija, on explica clarament per a què serveix "la gramàtica". I a fe que els seus "comunicadors" (soldats, funcionaris i altres invasors) ho van aplicar a plaer amb amerindis que van entendre ben aviat que la llengua és un instrument de comunicació. I qui diu el castellà, diu qualsevol altra llengua "de comunicació" (que vol dir amb uns quants canons al darrere). De fet, un lingüista va fer una definició ben precisa entre llengua i dialecte: un llengua és un dialecte amb un exèrcit.