Conversa amb un amic de PODEMOS

Benvolgut,

No estic inscrit a Podemos, ja et vaig comentar una vegada de passada que per deformació professional desconfio de qualsevol invent que neix o es propaga a través del gènere tertúlia en el circ mediàtic de Madrid. Però veient el Facebook de Terrassa, em pregunto, si com a mínim en termes de llegua som també un municipi de Madrid. 

Sort amb les primàries

https://www.facebook.com/podemos.terrassa

Estimat Santi :-)

Gràcies per la sort per les primàries. Sobre llengua: la majoria dels q composen el cercle són castellano-parlants, d'aquí q hi hagi més castellà habitualment en escrits i demés. A mi la veritat és q passo molt de fer de les llengües banderes i m'importa ben poc com la gent es comunica. Estic més per treballar per a q un dia al poble el governi el mateix poble i no una colla de milionaris sense escrúpols.

Benvolgut,

Jo també passo de fer de les llengües banderes, però no he estat jo qui ha imposat una llengua i n'ha prohibit una altra, que li ha dit a ningú que "hable en cristiano" o que es renti la llengua. Ni soc jo qui ha posat tot l'aparell d'un estat ha intentar que una llengua s'imposi a una altra. No soc jo qui vol fer pagar a a la "comunidad autónoma" 6.000 euros per poder estudiar en una llengua, ni soc jo qui nega la unitat de cap llengua i li posa noms estrambòtics per fracturar-la i ridiculitzar-la. Oblidar tot això es fer el joc als que practiquen i han practicat aquest exercici de fer llengües banderes per la força, de les armes quan ha calgut. A mi si que m'importa com es comunica la gent, bàsicament perquè amb aquest exercici sempre hi ha gent que en surt beneficiada i altra perjudicada. Les llengües són instruments de dominació i poder (i el poder acostuma a ser en última instància una cosa d'una colla de "miloranirs sense escrúpols"). Fes un volt per la "zona alta" de Barcelona, i mira quantes escoles fan l'ensenyament en anglès). Hi ha una cosa que es diu drets culturals, i a Espanya aquests drets no es compleixen en termes de llengua. Hi ha una assimetria claríssima a favor del castellà i està assumida com una cosa "normal". És normal que a Catalunya la gent s'expressi en castellà, però no és normal que s'expressi en gallec, i és absolutament "anormal" que algú s'expressi en català a Madrid, al Congrés de Diputats, per exemple. O a Brussel·les, al parlament europeu, perquè a uns senyors que manen a Espanya (poder) no els surt dels collons.

L'assumpció d'aquesta "normalitat" comporta que s'accepti sense fisures l'imperatiu "en castellano que nos entendemos todos" Qui són "todos"? Vaig estar aprenent una temporada esperanto perquè era l'opció de "llengua sense bandera i sense poder", però ho vaig deixar córrer, perquè vaig veure que una llengua internacional deslliurada de qualsevol poder no tenia cap possibilitat d'obrir-se camí entre milions de cosmopolites que pràctiquen el "castellano que nos entendemos TODOS". I qui diu castellano, diu anglès o qualsevol altra llengua, carregada de canons (i de bitllests).

Estimat Santi,

Trobo q no és bo posar tant de sentiment a un instrument per a la comunicació.

Benvolgut,

Poso tan sentiment a un "dret" cosa ben estranya pel que sembla.

Quan el policia, el funcionari, o el feixista de torn et diu "hablame en..." no està fent servir precisament un instrument de "comunicació". Està fent servir un instrument de "poder".I sobre això et recomano una lectura a la primera gramàtica del castellà d'Antonio de Nebrija, on explica clarament per a què serveix "la gramàtica". I a fe que els seus "comunicadors" (soldats, funcionaris i altres invasors) ho van aplicar a plaer amb amerindis que van entendre ben aviat que la llengua és un instrument de comunicació. I qui diu el castellà, diu qualsevol altra llengua "de comunicació" (que vol dir amb uns quants canons al darrere). De fet, un lingüista va fer una definició ben precisa entre llengua i dialecte: un llengua és un dialecte amb un exèrcit. 

Uns partits exemplars!

És el partit de la guerra (Irak), el partit de les nuclears, el partit de les autopistes sense trànsit, els aeroports –“del abuelo”- sense avions i els AVE sense passatgers pagats a preu d’or per la ciutadania. El partit de les empreses privatitzades per als amics del “gran líder”, el partit cleptòman dels cent mil fills de la corrupció infinita, el partit de Bankia i de les targetes negres.

És el partit del Prestige, el partit del transvasament de l’Ebre, dels ministres franquistes, dels “no nacionalistes” amics de la División Azul, dels regidors fent la salutació feixista, de la Fundación Francisco Franco i de la·”fiesta nacional”. El partit de la mentida, la “brunete mediàtica” i la guerra bruta. 

És el partit de la religió a les escoles, dels hipòcrites catòlics que s’arriben a divorciar tres vegades, dels catòlics casats que viatgen 32 vegades a Canàries a veure la querida pagant el Senat, de les catòliques separades que tenen fills de companys de partit casats, el mateix partit que nega drets a dones i homosexuals. El partit dels bisbes carques que consideren "immoral" qüestionar la unitat d'Espanya.

Per si no n’hi hagués prou amb això, aquest partit es lamenta que està “socialment aïllat” a Catalunya, es queixa que els “nacionalistes” tracten els seus dirigents de “mals catalans” Pobrissons, no els estimen! És més senzill, no són mals catalans, són mala gent que és diferent. És el partit dels mentiders compulsius, dels manipuladors, dels cínics i dels perdonavides, dels trepes, escaladors i aprofitats. A Catalunya actuen com a ocupants -Llanos de Luna-, com a colons –Fernandez Diaz, Sanchez Camacho, Moragas- com a lacais, sipais i renegats –Millo- Montserrat, Nadal, Piqué- i etc, etc, etc.

A aquests tan “bons catalans” els hauríem de preguntar com tractarien a Espanya als membres d’un partit que negués la unitat de la llengua espanyola, i que es dediqués a combatre-la de forma obstinada i a esquarterar-la. Els considerarien “bons espanyols” i els ho premiarien amb un monument “a la tolerància” o els denunciarien i empresonarien per “ultraje a la patria”?

Però ja se sap, per aquestes latituds la política és com la tele als Estats Units, que per increïble que pugui semblar, sempre pot ser pitjor. I resulta que a Catalunya vam tenir la mala folla d'engendrar un fill bord d'aquesta família, que els supera en cinisme i mala llet. De genealogia similar als anteriors, una amalgama d'ocupants i colons que es proclamen com a "Ciutadans" que tenen per característica definitòria l'odi i el menyspreu al país, perdó, a la "región" que els ha vist néixer.

SOC UN NAZI?

Soc un modest pare de família, diria que de classe mitjana-baixa i d'allò més convencional. Vaig portar els fills a l'escola pública. A l'institut vaig ser 3 anys secretari de l'AMPA, on vaig promoure un projecte per donar suport escolar a estudiants amb dificultats econòmiques, la majoria nouvinguts. Soc donant d'Intermon-Oxfam, soci d'una entitat ecologista (ADENC)  d'àmbit comarcal on també vaig exercir tasques de voluntariat; soci de SomEnergia on coordino el grup local de Terrassa fent tasques de promoció de l'energia verda i l'economia social. Vaig ser voluntari del grup local d'Amnistia Internacional. Soc membre actiu d'una cooperativa de consum responsable i soci dels Amics de les Arts a Terrassa. Soc voluntari per la llengua amb un grup de nouvingudes i procuro donar sang una vegada a l'any. He participat en totes les vagues generals que s'han fet a Espanya des que vaig començar a treballar d'assalariat el 1986.

Em defenso en 6 idiomes. Soc lector compulsiu i m'agrada la bona música en gairebé tots els formats i registres, des de Telemann al techno, passant per una extensa gama de "world music". He viatjat tant com he pogut per 4 continents i si tinc mitja hora m'escapo amb bicicleta sempre que puc. Un dia vaig fer una mena de test i em va sortir que era "bastant d'esquerres", però ara acabo de descobrir que segons opinions tan ben fonamentades com les de Gregorio Moran, Javier Cercas, Núria Amat, Loquillo o Félix de Azua, d'esquerres res de res: soc un nazi.

M'explico: resulta que vaig fer uns 15 anys de professor d'institut a Catalunya i per aquests senyors això ja em converteix en un ferm sospitós a adoctrinador. Però això no és tot, el fet que sigui partidari del dret d'autodeterminació confirma totes les sospites d'aquests intel·lectuals: o estàs per la unitat d'Espanya o ets directament per activa o per passiva un nazi. Estic molt preocupat perquè no estem parlant d'un Jimenez Losantos o de qualsevol trabucaire de la "brunete", ni del Millo, el Rivera, la Camatxa i tota la colla de colons  i sipais que els fan de claca, estem parlant de reconeguts intel·lectuals d'esquerra...

Així doncs, estic molt desconcertat i estic pensant en sotmetrem a un nou test per confirmar-ho. Si surt positiu, estic pensant en demanar consell als responsables de Societat Civil Catalana que em recomanin algun dels seus "suporters" (a la foto) de la Falange o Plataforma per Catalunya o fins i tot del PP i C's per sotmetrem a una teràpia de democràcia profunda i pluralisme intensiu que es veu que en són gran experts.

Peret i els gitanos (de Barbens)

Corria l’estiu de 1978 i em trobava exercint feines eventuals al poble de Barbens al bell mig de la Plana d’Urgell, feines que van incloure des d’una bona part del catàleg del jornaler agrícola a fer “tasques de suport” a la festa major del poble. Aquesta darrera va acabar sent una de les activitats retribuïdes que m’han deixat un record més grat, ja que va consistir entre d’altres labors en col·laborar a muntar l’envelat de la festa amb una colla entranyable formada pels “homens” d’una família pagesa de les Garrigues. Es tractava d’una estructura tradicional, formada integrament per fusta i lona, i els encaixos eren gairebé tots a base de cordes. L’ambient de treball amb aquesta colla va ser una passada, una immersió en una certa ruralitat crespuscular que ara ja seria objecte d’estudi dels professionals de l’antropologia. Doncs bé, resulta que l’estrella de la festa major de Barbens 78 no era un altre que “el rei de la rumba”. En aquell moment, l’ultima cosa que se’m hagués acudit fóra anar a un concert d’en Peret, diguem-ni que la meva religió em prohibia acostar-me a menys de 300 metres de qualsevol cosa que hagués sonat a Eurovisió però la meva presència formava part del “contracte” amb l’envelat, i de retruc això em va permetre incrementar encara és la meva immersió en la sociologia de la ruralitat urgellenca.

Resulta que per aquelles dates d’ajuntaments pre-democràtics, la festa se la pagaven de forma gairebé exclusiva els veïns i per assistir als actes de l’envelat els residents al poble havien de pagar una mena de “bo participatiu” pel conjunt de la programació i no tenien dret a anar a un acte de forma selectiva, això estava reservat als visitants i forasters. Resulta que al poble de Barbens hi havia un nucli de gitanos[1] que de forma sistemàtica no anaven als actes de la festa perquè no compartien el criteri del “bo participatiu”, i per tant no podien entrar als balls i concerts dels envelats. Normalment com que no els interessava massa el tipus d’actes que es programaven el problema no anava més enllà de la constatació d’un punt més d’aquell “living apart” que es practicava de forma gairebé sistemàtica, però la presència del Peret va provocar un daltabaix en aquesta lògica. Els gitanos de Barbens no es volien perdre per res del món el concert del rei de la rumba però segons la norma consuetudinària de la festa major no hi tenen dret. Finalment, després dels consegüents estira i arronsa es va permetre als gitanos passar per taquilla com si fossin forasters, de forma que el rei rumbero va aconseguir que gitanos i paios de Barbens gaudissin plegats per primera vegada d’un esdeveniment d’aquell tipus. El concert va ser un èxit esclatant, i amb l’envelat ple de gom a grom el rei va anar desgranant el seu catàleg d’èxits populars sense intercalar pràcticament diàleg amb el públic. Finalment va fer un pausa més llarga per presentar una cançó. Va començar a parlar en castellà i algú del públic -format gairebé exclusivament per paios i gitanos catalanoparlants – va cridar “en català!”. El rei de la rumba li va llençar un gest de desaprovació i va continuar l’explicació en la llengua “común” sobre la cançó dedicada al “Mig amic” el pare del rumber i cantada, això si, en la llengua “pròpia”.

Acabat el concert i desmuntat l’envelat, vaig perdre la pista d’en Peret fins a l’esclat de la “Gitana hechicera” amb els saraus olímpics del 92, ja dins l’onada que va portar al reconeixement “institucional” de la rumba “catalana” amb “Los Manolos” enfilats dalt de les llistes d’èxits. Una “Gitana hechicera” que va passar també de llengua “común” a “pròpia” amb la versió que Peret en va fer al “Concert de Llibertat del 2013”. No m’estranya gens ni mica que els “voceros” del nonacionalisme espanyol s’acarnissessin de forma despietada amb ell: el Peret del “Canta y se feliz” eurovisiu transmutat en perillós còmplice del separatisme!

Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla –“el pare” i el propi Peret[2] -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida, però a ningú, començant pel “Pecadilla” i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez qui ens va fer descobrir el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de “ventilador”. És ben cert que el Gato va obrir el camí a la dignificació d’aquest gènere i a ancorar-lo dins la genealogia del flamenc tot ressaltant-ne la seva catalanitat.

Però en fi, a mi amb la rumba –catalana o no- em passa com amb altres variants de músiques populars, i és que prefereixo les evolucions més o menys sofisticades que els productes en “estat pur”. En aquest cas les meves preferències posarien el Gato Perez, o formes encara més hibrides com La Troba King-Fu per davant del “rei de la rumba”. I que voleu que us digui, “Canta y se feliz” o “Borriquito como tu” no formaran part del catàleg de cançons de la meva vida. Una altra cosa és que aquestes i moltes altres creacions d’en Peret s’hagin “colat” a la banda sonora d’una època que també és la meva, com s’hi han colat tantes i tantes tonades, tonadetes i tornades de la inesgotable fàbrica dels diferents “pops” moderns.

---

[1] https://www.youtube.com/watch?v=4xyFHjml4nY

[2] Aquí tenim a duo “el pare” i “el rei”: https://www.youtube.com/watch?v=JBbGnv3jGxo

La tribu i la marquesa de la FAES

Cayetana Álvarez de Toledo y
Peralta-Ramos (XIII marquesa de
Casa Fuente) a "ES-Radio"

En un article titulat 'Europa no es pot permetre el luxe de cedir davant dels separatismes', l'eurodiputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo assegurava que "la nostra no és una Europa de tribus sinó de ciutadans", i afirmava que aquest fet està sent atacat "pel populisme i el nacionalisme". No cal que us recordi quina és “la tribu” i a quin “populisme i nacionalisme” es refereix aquesta senyora  amb cognoms que remeten al “abolengo” de les nissagues aristocràtiques transmutades en  casta oligàrquica de l’estat espanyol. Per més senyes, la senyora Alvarez de Toledo y Peralta-Ramos afegeix a la seva extensa onomàstica el títol de XIII Marquesa de Casa Fuente...I a la seva brillant carrera acadèmica –és doctora en història- i política hi afegeix la pràctica del periodisme al “El Mundo” i a "La Mañana" de Jimenez Losantos a la COPE. És a dir, tot una declaració d’intencions. Armada amb els thinks del tank de la FAES, de la n'és membre destacada, la marquesa de Casa Fuente es disposa a combatre el “populisme i el nacionalisme” d’aquesta perillosa tribu que amenaça Europa.

Per si hi ha algun antropòleg despistat es decideix a fer treball de camp al territori d’aquesta tribu l’advertim que es trobarà però amb algunes sorpreses. Si entra per la frontera de França, al municipi de la Jonquera,  es trobarà amb l’edifici modernista de La Unió Jonquerenca, una societat de socors mutu constituïda pels indígenes d’aquest llogarret fa més de cent anys. Es veu que els indígenes s’associaven de forma voluntària –gesellshaft- per dotar-se de prestacions bàsiques que els avantpassats governants de la marquesa no els hi proveïen. Si continua el periple per la comarca de l’Empordà es trobarà amb desenes d’edificis amb noms tan tribals com “Ateneu progressista”; “Centre democràtic, “Centre Fraternal” i similars, tots amb més de 100 anys d’història. A tot el territori de la tribu en són centenars, alguns amb denominacions encara més inquietants com ara “Ateneu Igualadí de la Classe Obrera”. Aquests espais els van construir en la majoria dels casos els propis indígenes amb les seves mans i/o les seves aportacions per dedicar-los a pràctiques tan salvatges com l’educació i la cultura dels més necessitats ja que ni els cabdills de la tribu ni els avantpassats civilitzadors de la marquesa els hi proporcionaven. Ens estalviarem el llistat d’altres pràctiques aberrants fomentades per la tribu que tenen que veure amb el progrés econòmic i social, que sovint provocava durs enfrontaments intertribals, en els que, ves quina casualitat, els avantpassats de la marquesa es posaven sempre del costat dels cabdills tribals.

I mentre els indígenes d’aquesta estranya tribu es dedicaven a aquestes estranyes pràctiques, els avantpassats de la marquesa, s’obstinaven en “modernitzar” els seus dominis a base de caciquisme, catolicisme i burocràcia; el far que guiava la modernitat a Europa! Per això es permeten el luxe d’alliçonar els incivilitzats...

Confiem que en la seva nova croada civilitzadora no ens apliquin la recepta clàssica, és a dir, bombardejar cada 50 anys la capital de la tribu per posar a ratlla els indígenes més incivilitzats. Mai podrem agrair senyora marquesa l’immens favor que ens fa indicant-nos el camí de la civilització. Però venint d’on venen les advertències, -d’un think que és molt tank- molt em temo que hi ha algú que pensa que més de 80 anys sense bombardejar Barcelona ja és una eternitat. En fi, tot sigui per la civilització.