I el cinturó roig va votar com Pedralbes…

Un dels arguments que s’ha anat prodigant des de sectors de l’esquerra més o menys dependentista per distanciar-se del “procés” ha estat el suposat abandó de l’eix social per part d’un sobiranisme estaria jugant totes les cartes en l’eix “identitari”. Vicenç Navarro ha repetit aquest argument fins a la sopa, de vegades de manera força maldestre vorejant un maniqueisme –amb ingredients lingüístics- impropi d’una autoritat acadèmica amb la seva trajectòria. Per Navarro a l’independentisme  no li quedaria més remei  que posar el fre de ma al procés i entonar el mantra social si volia tenir alguna opció entre els sectors populars més impermeables de la zona metropolitana. Però l’escriptor adrianenc Garcia Andujar negava la mínima opció a aquesta suposada estratègia identificant el moviment sobiranista amb la burgesia catalana tot recuperant el “soleturisme” més irredempt –i sovint no exempt de notables dosis de mala llet-.

Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona i alguns municipis van fer accentuar aquest missatge fins al punt que va ser decisiu a l’hora de conformar el relat i pròpia candidatura de Junts pel Si: amb Raül Romeva al capdavant havia de quedar palès que no hi hauria independència sense  abraçar l’eix social.

Durant la campanya del 27-S aquest va ser el “frame” més recurrent i es va entaular una autèntica batalla per captar el vot metropolità, amb un sobiranisme abocat a “demostrar” el seu vessant social, amb l’esquerra dependentista titllant-lo de fals convers a la causa –Mas igual que Rajoy, retallades, Andorra, etc.- i apel·lant a la identitat popular i treballadora “dels “suburbios” que diria aquell... I amb la dreta espanyolista brandant que aquí ells juguen a casa”.

Els resultats del 27-S han posat de relleu que efectivament –i malauradament afegiria jo- l’antic cinturó roig de Barcelona no és país per a sobiranistes...però pel que s’ha vist tampoc és país per a rojos!!! Efectivament, amplis sectors de les capes populars del territori metropolità han reaccionat amb veu pròpia al procés sobiranista. Han percebut que la independència els podia afectar de forma negativa, però no pas en clau social i econòmica, sinó en clau identitària i han convertit la dreta espanyolíssima de Ciudadanos en primera força política en un nombre importantíssim de barris i municipis.

I aquí ve la paradoxa, han votat de forma gairebé calcalda als barris més pijos de la zona alta de Barcelona.  I amics, això fa mal. Fa mal veure com un artefacte que va néixer per aturar el sobiranisme a Catalunya, transmutat ara en una dreta de disseny i de plató va via de convertir-se en partit hegemònic entre aquests sectors populars de la regió metropolitana.  Pur eix social!!! I és que es veu d’una hora lluny que l’estètica de Ciudadanos -començant pels seus líders- és la viva imatge de les classes populars metropolitanes!!!

Des de l’esquerra dependentista no s’ha dubtat en atribuir al “pressing” sobiranista aquest rearmament identitari en clau espanyola del “cinturó roig”. No els negaré part de raó, però l’esquerra dependentista s’hauria de plantejar perquè entre “independència”  i “eix social” resulta que han optat per una tercera via anomenada Espanya”...i prendre’n bona nota. I Garcia Andujar ens podria explicar com és que el seu poble ha votat com el barri de l’alta burgesia catalana, que resulta que és profundament espanyola i espanyolista.

I el sobiranisme haurà d’acceptar que la tan anhelada “penetració” de la bona nova independentista en aquests sectors va per llarg. La geografia i l’urbanisme són aquí mals aliats. S’ha de ser molt curós amb les estratègies d’entrada en aquestes zones. Oblidar-se de conversions fulminants.  Les emocions són poderoses, tan que caldrien no un sinó mil “Sumates” per aconseguiran que uns dígits de dèficit fiscal prevalguin per sobre d’una identitat tan rotunda. A aquests sectors els cal un relat independentista que els garanteixi que la seva identitat espanyola no serà vulnerada ni menystinguda i sobretot, que els asseguri que aquesta identitat no els convertirà en els pàries del nou país. I Molta paciència.