Vedella de cavall: continua la festa!

No fa ni una setmana que ens posàvem les mans al cap amb la tragicomèdia de la “lasanya de cavall” i ja ha sortit un nou episodi del serial. Ara ni més ni menys que la Nestle (via Buitoni) també ha estat víctima d’una nova maniobra de “suplantació d’identitat animal”. De nou un cicle de subcontractacions (Suïssa, Itàlia, Espanya, Alemanya...) que acaben menant a Romania on es veu que la transformació de les estructures productives està deixant sense feina a milers de cavalls que, ves per on, acaben els seus dies en forma de lasanya (de vedella). Insistim, ens ho prenem en conya per no arrencar a plorar, però sembla que a Europa això de “seguretat alimentària” prengui categoria d’oxímoron.

Però no n’aprenem: se succeeixen crisis, algunes de gravíssimes com les “vaques boges”, que generen estats generalitzats d’histèria, i que comporten la dilapidació de tones i tones de recursos alimentaris i, massa sovint, el sacrifici inútil de milers o fins i tot de milions d’animals que van a parar directament a les escombraries. Fins que poc a poc es recupera la calma, i sant tornem-hi fins la propera crisi.

Tornem a insistir: això de l’apel·lació al consum responsable –fins i tot des d’una perspectiva filosòfica (http://lacoopecandela.wordpress.com/2013/02/15/un-tast-de-filosofia-reificacio-i-consum-responsable/) pot semblar la dèria d’una minoria elitista, un missatge altiu i impostat, insassumible per les societats urbanes massificades dels segle XXI, gairebé es podria qualificar de “irresponsabilitat”. Però no hi ha res més irresponsable que sotmetre aquestes “masses urbanes” que no són altra cosa que les immenses majories socials a una dieta de “gat per llebre” permanent acompanyada d’uns episodis de perplexitat i histèria com més va més habituals.

GAT (cavall) per LLEBRE (vedella) versió 2.0

Al Regne Unit detecten que una lasanya precuinada fabricada per una multinacional francesa estava feta en realitat de carn de cavall. Fins aquí podríem dir allò de "res de nou al front de l'oest". Un altre "petit" frau que entra en el llarg llistat de la matèria: llards per olis (McDonalds), aigua de l'aixeta per mineral (Coca-Cola), etc, etc. Res de nou si això s'acabés aquí, però resulta que l'embolic ha agafat una dimensió  d'autèntic "gat x llebre" del segle XXI que demostra l'autèntic  despropòsit en que s'ha convertit el cicle de producció, comercialització i consum de productes alimentaris.

De Romania al Regne Unit, passant per França, Xipre, Holanda i Luxemburg

L'escàndol va saltar al Regne Unit, on es van detectar lasanyes de vedella que, en realitat, estaven fetes amb carn de cavall. Dies més tard, el fabricant, Findus, va aclarir que les lasanyes eren subministrades per una companyia francesa que comprava carn a Romania. Però la cosa no és tan fàcil. Seguint la ruta    que publica l'ARA  resulta que (1) Findus (nord de França) encarrega a (2) Comigel (nord-est de França) la producció del plat, aquesta trasllada l'encàrrec a la seva filial (3) Tavola de Luxemburg. Aquesta encarrega la carn de vedella a (4) Maison Spanghero situada al Llenguadoc, que al seu torn subcontracta la comanda a un intermediari (5) de Xipre, que al seu torn subcontracta la comanda a un intermediari de (6) Holanda, que al seu torn subcontracta la comanda a una empresa amb preus molt competitius a (7) Romania. I aquesta serveix finalment la "vedella de cavall" a Maison Spanghero (4).  Faria riure si no fes basarda: 

-Com es pot arribar a emmerdar i a especular amb el menjar d'una manera tan grollera?
-Quants milers de quilòmetres ha hagut de recórrer la carn fins arribar a les prestatgeries en forma de la refotuda lasanya?
-Quants vivales i especuladors han sucat en el viatge?
-Em pot explicar algú que hi pinta Xipre en el comerç internacional de la vedella??? 

I mentrestant aquí els del PP es posen medalles per la seva llei de "mercat unificat", això si que fot riure! En fi, que casos com aquest posen de relleu que això del consum de proximitat no és una collonada pròpia de quatre ecologistes verduretes sinó que cada vegada tindrà més i més sentit. 

FINLÀNDIA ÉS MÉS LLUNY QUE ÍTACA

Quan es van començar a publicar els informes PISA vam constatar amb una profunda decepció que el sistema educatiu català era lluny de l'excel·lència.  Potser havíem viscut en una falsa percepció fonamentada en la trajectòria i la solidesa dels moviments de renovació pedagògica, potser això ens havia ajudat a creure, amb un punt de xovinisme, que l’escola catalana havia de ser molt bona pel sol fet de ser catalana...PISA ens va fer caure del cavall i ens va deixar deprimits i desorientats, però alhora ens va indicar un far que ens il·luminava des de la distància, concretament des d’uns 3000 quilometres nord enllà, un far anomenat Finlàndia.

PISA ens deixava lluny, molt lluny de Finlàndia, i de fet queda lluny, molt lluny de Catalunya en el pla físic. Però aquesta distància no ha impedit que s’hagi produït una peregrinació tant física com virtual a la recerca de “guia i orientació”, o si voleu allò que se’n diu “referents” i “bones pràctiques” en el català que ara es parla. L’últim episodi d’aquesta peregrinació el va protagonitzar el conegut “Follonero” que s’hi va plantar amb una motxilla farcida d’apriorismes i preguntes retòriques -posats a fer em quedo amb un 30 minuts que van passar fa un temps-.

Tant de bo que poguéssim “importar” així com un “pack” el sistema educatiu finès a Catalunya. On s’ha de firmar? Però com bé sabem aquestes coses no són replicables. És més, tal i com afirmava Gregorio Luri en l’esmentat “30 minuts”, aquesta suposada rèplica estaria condemnada al fracàs: cada societat ha de trobar el seu model educatiu. Finlàndia ha tingut la sort de trobar-lo, però les seves veïnes Suècia i Dinamarca que són ven a prop i que probablement són encara mes “netes, nobles, cultes i riques” que diria el poeta, no se’n han ensortit. Que podem esperar naltros des la nostra trista i dissortada pàtria...No hi ha varetes màgiques, però per començar no aniria malament desfer-nos dels, tòpics, apriorismes i dels llocs comuns, que han provocat aquesta mena de “finlanditis” que patim. La publicació del darrer informe de l’OCDE “Education at Glance”[1] amb dades dels anys 2009 i 2010 aporta gran quantitat d’informació i anàlisi que pot resultar molt útil en aquesta escomesa. (Les dades d’OCDE són a nivell estatal, de forma que, de moment, ens limitem a comparar amb Espanya. Però val a dir, com bé sabeu, que en aquest camp Catalunya malauradament no millora les mitjanes espanyoles).

-La “finlanditis” ens prescriu òbviament “Invertir en educació com a Finlàndia”. Doncs resulta que l’any 2009 Espanya es va gastar molt més que Finlàndia, concretament 8.818 dòlars per alumne pels 8.134 de Finlàndia. Això són dades de primària i secundària, però és que en infantil (3-6) la diferència és encara molt superior: Espanya invertí gairebé 1.400 € més per alumne que el país nòrdic.

-La “finlanditis” dona per suposat, que a Espanya les classes estan massificades i les ratios d’alumnes per professor són molt més altes que a Finlàndia. Doncs res més lluny de la realitat: a secundària Espanya tenia 9,9 alumnes per professor (una de les taxes més baixes del món) mentre que Finlàndia era de 13,7. (Dades recents del Departament d'Ensenyament del curs 2011-12 situarien Catalunya amb una mitjana de 10,8 que es podria elevar fins a 11,7 assignant 1/2 jornada de dedicació al professorat a temps parcial[2]).

-I òbviament, “els professors estan molt més ben pagats a Finlàndia”. Doncs tampoc. A secundària, quant a retribució del professorat, Espanya ocupa el 9è lloc en el llistat de l’OCDE i Finlàndia baixa fins el 18è[3].

Si us agrada remenar números, l’informe conté dades per donar i per vendre, però dibuixa un escenari ple de matisos, paradoxes i fins i tot de “cops inesperats”, cap indici de realitats en blanc i negre. Però sembla evident que no es tracta d’una qüestió d’inversions i de recursos, per aquí no ens acostarem a Finlàndia. Però podem prendre nota d’altres diferències que poden semblar sorprenents: els alumnes a Finlàndia fan menys hores lectives que aquí, i els professors menys hores de permanència als centres. Per tant, tampoc es tracta d’intensificar permanències i càrregues lectives, sinó més aviat dirigir la mirada cap altres direccions: l’organització del sistema, l’organització interna –autonomia- del centres, currículums i competències, i sobretot la implicació social en el sistema educatiu i la seva valoració.. I ja que hi som posats, val la penar recordar que el millor sistema educatiu del món té el 97,5% dels alumnes a l’escola pública.

Tot i així, continuarem lluny de Finlàndia, bàsicament perquè es tracta d’una societat molt homogènia i amb un alt grau de cohesió interna: una societat on la població immigrant no arriba al 3% del total; una societat que s’ha cohesionat sobre les bases de l’estat de benestar propi dels països nòrdics, on les competències educatives bàsiques (literacy)es van assolir per la gran majoria de la població a començaments del segle XX. I pel que sembla tenen un entorn familiar i social abocat totalment en el seu sistema educatiu. I nosaltres tenim el que tenim.

Però precisament per aquesta distància sideral, ens cal valorar això que tenim. Tenim un sistema educatiu que ha suportat la tensió extrema provocada per l’allau migratori de la dècada passada i el mobbing dels efectes col·laterals de la bombolla immobiliària. Tenim resultats comparables a altres territoris d’Espanya i de la mateixa OCDE que no han hagut d’afrontar aquest repte. Estem donant competència bilingüe a noies i noies procedents de contextos culturals i lingüístics molt allunyats del nostre i d’entorns familiars amb escàs o molt escàs capital educatiu. I tot això amb una escola i uns professionals que no tenen ni de lluny el reconeixement que gaudeixen a Finlàndia. No diré allò de “que no estamos tan mal!” que diria aquell. Però us heu preguntat com hauria afrontat el sistema finlandès una sacsejada d’aquestes característiques?

Per això també ens cal defensar el que tenim, quan es publiquin les dades de 2012, es constatarà sens dubte una caiguda generalitzada de les posicions del sistema espanyol –i per extensió del català- en els rangs de l’OCDE. L’efecte de les retallades pot ser devastador, però també ha fet prendre consciència de la importància de defensar el que s'havia assolit i ara està amenaçat. Just ara que tenim les maletes a punt: ítaca és més a prop, però si aquest viatge ens allunya més de Finlàndia faríem un molt mal negoci.

---

[1]   http://www.oecd.org/edu/eag2012.htm.  Tambés està disponible el “Informe Espanñol a http://www.mecd.gob.es/inee/publicaciones/indicadores-educativos/Indicadores-Internacionales/OCDE.html

[2]  Les dades de professorat només distingeixen entre a temps complet i a temps parcial sense especificar la dedicació. Segons aquestes dades el curs 2011-12, va suposar el 15,7% del total.

[3]              Per trobar professorat ben pagat aneu a Luxemburg: multiplicareu per tres la vostra nòmina.