El gat que ens va fer estimar la rumba

Amb motiu de la mort d’en Peret ara fa un any, vaig comentar una curiosa experiència que vaig viure amb el “rei de la Rumba” ja fa uns anys, i ho aprofitava per polemitzar sobre l’etiqueta de catalanitat d’aquest gènere musical. I ho feia en aquests termes:

“Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla -el pare i Peret -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida. Però a ningú, començant pel Pescadilla i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez  vingut de l'Argentina qui ens va fer descobrir i reivindicar el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de ventilador”.

El Gato ens va fer una preciosa genealogia del gènere a ·"La Rumba de Barcelona":

“La rumba neix al carrer filla de Cuba i d'un gitanet

 i sa germana que és l'Havanera viu gronxadeta entre mariners”.

I quan els (auto)odiadors de torn, els Espada, Azua i Boadella de sempre veien Barcelona més provinciana i més enfonsada que un Titànic cultural els va llençar a la cara una tromba d’autoestima a ritme de rumba a Barca, cielo y ola:

Dicen que no es la que era
Que se ha vuelto provinciana
Que ha perdido todo el swing
Y habla una lengua rara

Pero no estoy de acuerdo
Yo siempre la he visto igual
Como una estrella lejana
Que huye de la frivolidad

El Gato que ara fa 25 anys ens va deixer s’ha guanyat sens dubte un lloc en el panteó dels catalans il·lustres, un panteó farcit de persones que un dia es van instal·lar aquí per contribuir poderosament a fer un país més obert, més creatiu, més lliure. I confiem que així continuï essent.