El llibre “Economia
freaky”[1]
es va convertir fa uns anys en una de les revelacions editorials de la
temporada. La clau de l’èxit era l’ús murri de les estadístiques que feien els
seus autors, tot mostrant “la cara oculta de les coses”. Per exemple, que
resultava del tot desencertat que uns pares responsables i endreçats
preferissin que la seva filla Molly anés a jugar a casa d’una amiga on tenien
piscina privada en comptes d’un altre amiga el pare de la qual tenia una arma a
casa. I per què? Doncs perquè resulta que segons les estadístiques dels EUA, la
probabilitat que la Molly morís ofegada a la piscina dels veïns "endreçats" era 100 vegades
superior a que ho fes a causa d’un accident amb l’arma del veí fatxenda simpatitzant del
“Club del Rifle”.
Sense cap connexió amb aquest hipotètic cas més enllà de l’extensió de la generalització de les falses percepcions, canviem les famílies americanes per les hispanes i la seva despesa. El Instituto Nacional de Estadística (INE) publica l’Enquesta de Pressupostos Familiars des de ja fa uns anys, i ja hi ha disponibles les dades de 2011[2]. Com ens podem suposar, la bombolla immobiliària va situar la despesa relacionada amb l’habitatge al capdavant de la despesa familiar, (31%), per sobre de l’alimentació (16,5%) i el transport (12%) per aquest ordre. Tot repassant el llistat quan vaig arribar al capítol de despesa en educació em va sorprendre el fet que només signifiqui el 1,1% del total i d’això és del que volia tractar.
És molt? És poc? És suficient? Doncs depèn, i depèn de molts factors i de punts de vista. Des d’una posició de defensa de la gratuïtat absoluta dels serveis educatius públics, de l’educació infantil al doctorat universitari, aquesta despesa hauria de ser poc més que 0, i per tant es podria argumentar que és una despesa excessiva... Però per posar-hi un polsim de picant, comparem aquesta despesa amb la que suposa el consum de tabac, que va significar el 1,5% del total. És a dir, en termes de “Economia freaky” us serveixo un titular demolidor: les famílies espanyoles van dedicar a la compra de tabac gairebé un 50% més de diners que no pas a l’educació dels seus fills. Amb aquest subtítol: els espanyols van destinar 117,4€ de mitjana a despeses relacionades amb l’educació (matrícules, quotes, llibres, colònies, extraescolars,etc.) compresos tots els nivells educatius. La despesa de tabac va ser de 164,8€ de mitjana per persona. La realitat és complexa i polièdrica: mirem-ho pel cantó positiu: la baixa despesa educativa suposa que les famílies tenen garantit l’accés a l’educació de forma gairebé universal i gratuïta ja que aquesta es finança a través del impostos. El tabac al seu torn, proporciona una elevada recaptació d’impostos a l’estat, que poden revertir en el finançament de l’educació. Sembla doncs que tot encaixa en una mena de cercle virtuós…
Però per fer-ho encara una mica més murri, deixeu-me acudir a les estadístiques autonòmiques. Extremadura: tabac 200,7€, educació 53,1€. Castella la Manxa: tabac 167,3€, educació 48€. Catalunya: tabac 142,4€, educació 168,2€...Ara us podria fer un altre titular explosiu acudint als clàssics, és a dir al dèficit fiscal, i allò que els conciutadans dels Ibarra, Monago i Bono es gasten quatre vegades més en tabac que en l’educació dels seus fills, “amb dos cuyons”, però no ho faré. Posats a tibar de clàssics em quedaré amb Unamuno i amb allò de “que fumen ellos!”. I per què veieu que l’economia freaky és ben poc maniquea, resulta que la comunitat de Madrit encapçala la despesa d’educació (195,7€) per sobre del País Basc i Catalunya. I ara si voleu comencem a fer números que amb l’educació no s’hi juga.
[1] Steven D. Levitt & Stephen J, Dubner (2005), Economia freaky, Ed. La Campanya.
[2] http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft25%2Fp458&file=inebase&L=0
