1r de maig de princeps i beatus

La diada del 1r de maig deu ser l’única festivitat laica compartida per societats modernes procedents de diferents tradicions culturals i religioses. Una diada, tot s’ha de dir, en franca reculada, sacsejada per la fallida de les utopies igualitaristes i el marasme desregularitzador i precaritzador de l’alta modernitat. La diada dels i les pencaires ha patit la mateixa sort que les seves homòlogues religioses, i la immensa majoria dels mortals la celebra no pas acudint als rituals prescrits per la tradició –en aquest cas les manis tradicionals- sinó aprofitant la festivitat per dedicar a les activitats de lleure més diverses.

Aquest 2011 però la diada laica, moderna, i revolucionària per excel·lència ha patit un setge brutal i immerescut per part de les forces de l’antic règim, que pel que sembla, han aconseguit sobreviure de forma inesperada a l’avenç implacable de la modernitat, tot i que sigui en el pla simbòlic. Quan encara no ens havíem recuperat d’un cap de setmana de pasqua carregat d’imatges de nazarenos, legionaris alçant crucifixos a pols, penitents filipins deixant-se l’esquena en carn viva a base de flagel·lacions i altres múltiples manifestacions de la modernitat més alta, el simulacre se’ns trasllada com aquell que no vol la cosa al sagrat 1er de maig. Els fets són coneguts:

Divendres 29 d’abril: casament reial a Londres convertit en un esdeveniment “global” seguit per miliards de badocs arreu del món i unes quantes desenes de milers directament in situ a Londres –i això que tenien pont!- Diumenge 1 de maig –ai Saco i Vanzeti!- El papa Benet XVI proclama beat el seu predecessor Joan Pau II davant d’una gernació de fidels vinguts d’arreu del món en pelegrinatge – i s’apressa a agilitzar els papers per canonitzar-lo també per la via express que diuen ara (santo subito!). Es veu que hi ha proves irrefutables (sic) que en Woytila va perpretar una curació miraculosa d’un parkinson i això ja permet activar el protocol de canonització.

Per cert que el matrimoni reial a Londres no va ser “pel civil” sinó que va ser oficiada of course pel cap de l’església anglicana (moderna i reformada ella) l’equivalent al seu papa. En fi, embolica que fa fort i no acabaríem mai d’encadenar paradoxes.

La impostura postmoderna dóna per això i per molt més però és que collons! ja fa més de tres segles que Oliver Cromwell va posar la monarquia britànica al llindar de l’extinció, i aquí la tenim fresca com una rosa i “modernitzant-se” a cor que vols i “recuperant la confiança del poble” (una altra Lady Dy no please!!!). I ja fa més d’un segle i mig que Nietsche va proclamar la mort de Déu, i resulta que 1 milió de fidels envaeixen Roma -tot aprofitant el pont del 1r de maig!!!- per assistir a una beatificació! Sembla que en aquests temps de virtualitat i simulacre l’església té vida autònoma més enllà de la mort del seu omnipotent patró i les monarquies una (mala)salut de ferro. Visca l’ancien regim

Raimon, tenies més raó que un sant (sic): nosaltres no som d’eixe món!!!

De futbol i política

Esport i política no s'haurien de barrejar mai i bla bla bla...Ja ens coneixem la cantarella, sobretot quan ve dels responsables de la política esportiva (sic) espanyola . Però no vull parlar d'això perquè el que va passar dimarts 27 d'abril al recony (anava a dir el "puto") de derby Barça-Madrid, no va ser barrejar esport i política, més aviat va ser un atac en tota relga al pluralisme i els drets culturals per part d'una institució espanyola. Els fets ocorreguts a l'estadi del Madrid són els següents:
1. El Madrid es nega a què el català s'utilitzi en megafonia per adreçar-se als aficionats del Barça. Resulta en aquests tipus de partits la UEFA estableix que s'utilitzi l'idioma oficial de l'equip visitant, i resulta que l'idioma oficial del Barça és el català, i el català s'ha usat des de Londres a Ucraïna i fins a Kazan al país dels tàrtars sense més problema. Però resulta que a Madrid, al cor de l'Espanya plural i democràtica no es podia utilitzar el català perquè s'haguessin pogut crear "graves incidentes de orden público". Per tant, el català a Ucraïna es "normal", però a Madrid el seu us pot derivar en seriosos incidents i es prohibeix. Visca la "España plural"!!!

2. El "servei d'ordre" (sic) del Madrid decideix confiscar les senyeres estelades dels seguidors del Barça, suposem que amb el mateix o similar argument de "orden público". Acabat el partit, els afectats s'interessen per la sort dels seus draps confiscats. Resposta del responsable del "servei d'ordre": "estan en la basura, que es donde tienen que estar". Visca la"España plural"(i2).

Ara em pregunto que passaria si posem per cas, a l'estadi del Barça es negessin a utilitzar la el castellà per adreçar-se als aficionats del Madrid: que diria la UEFA, i sobretot, que diria la premsa i els partits polítics espanyols: us en avanço algun titular: "inaceptable, inadmisible, injustificable, delirio nacionalista, persecución del español en Cataluña, actitud totalitaria, nazi..."

I continuo preguntant-me: que dirien si a l'estadi del Barça confisquessin banderes espanyoles amb el brau i les llencessin a les escombraries amb l'argument que "es donde tienen que estar"?

I continuo preguntant-me: què ha dit la premsa espanyola sobre 1 i 2? Resposta: RES de RES.

Amics i amigues: no és esport i política, és una qüestió de drets, és arrogància i despreci per part d'un estat cap a la seva suposada pluralitat interna. Plurali queee...? No hase falta desir nada más!!!

De València, de dol

Vaig sovint a València, intento evitar-ho, però no ho aconsegueixo: m'acabo posant de mala llet. Ho sento, sento dol per València, per la gent que vol viure el seu país i al seu país amb dignitat, i se'ls nega de forma implacable, insitent i persistent aquest, dret(...?). De la gent que s'indigna amb la impunitat dels Fabra, Camps, Ripoll i dels centenars d'imputats en cassos de corrupció; de la gent que es desespera amb les barbaritats urbanístiques que s'estan carregant el país per a benefici de quatre especuladors i dels vivales -Bigotes i cia- vinguts de Madrid amb la tarja del "partido nacional" a la ma; de la gent que es desespera amb la fàbrica de mentides i manipulació en que han convertit els mitjans públics; de la gent que se sent amenaçada, agredida, i ridiculitzada per usar la llengua del país...Ho sento, però això dol.
Per mi, la situació política és en molts aspectes pitjor que durant el franquisme. L'única diferència -de moment- és que no s'empresona l'oposició per delictes d'opinió, però la forma en que s'exerceix el poder no deu diferir en essència del que hom podria anomenar "democràcies formals" a l'alçada de Bielorussia o el Marroc (Tunisia i Egipte han quedat enrere!). La paradoxa, i la fatalitat és que no els cal aplicar mètodes repressius perquè governen amb la benedicció del poble, que els atorga abultades majories absolutes i que per tant, poden exhibir tota la legitimitat del món per fer portar a terme la seva acció devastadora.
És per això que considero més greu la situació que durant el franquisme: ara disposen de la legitimitat que no tenien en l'època de la dictadura, però en essència la forma d'exercir el poder no ha variat: censura i manipulació absoluta als mitjans; corrupció i nepotisme instal·lats al moll de l'ós del poder polític; establiment d'una densíssima xarxa clientelar que actua com a fabulosa repartidora de recursos públics per als fidels i que sotmet a estat de setge a qualsevol forma d'oposició; apel·lació permanent a la irracionalitat amb el tema de la llengua, despreci absolut per la cultura crítica i en contraposició folclorisme del més ranci i "pa i circ" (circ dolent, mooolt dolent) a dojo, i per cert, un detall gens tribial: l'ultradreta campa impunement, intimida, amenaça i agredeix (valencianistes, immigrants, gais i altres col·lectius poden acreditar centenars d'agressions i aquesta acció queda totalment ocultada).
Insisteixo, aquest panorama no és fuit de la rancúnia ni d'una percepció esbiaixada: feu un breu zap al Canal9, una passejadeta, posem, per Marina d'Or, i si us va el sado, deixeu-vos caure per un acte públic o una "inauguració". Faria gràcia si no fes basarda.
I tot això és greu? Jutjeu vosaltres mateixos. Parlant-ho amb amics i coneguts tant d'aci dalt com d'allà baix, sempre surt el mateix raonament: incredulitat per la dinàmica electoral i les majories absolutíssimes, sensació d'impotència i esment a la terrible sentència: els pobles tenen el govern que es mereixen...(i que en aquest cas voten de forma massiva i per tant decideixen). Però realment s'ho mereixen?

De Cister, GR-175 ruta del

Cap de setmana de BTT pel cor de la geografia cistercenca de Catalunya: acollonant! M’explico: amb un parell de jornades i 105-110 Km de pedaleig visites les 3 joies de l’arquitectura cistercenca a Catalunya; transites per uns paratges increïbles i fas bona part del recorregut gairebé en solitari. És altament recomanable, això si, hi ha un parell o tres de passos que són per allò que si fóssim en estacions d’esquí reservarien per a “esquiadors experts”, però tan se val, es baixa un moment de la bici i avall –o amunt, que déu n’hi do amb les pujades, prop de 3.000 metres de desnivell-. Per als bonvivants fins i tot hi ha la possibilitat de refer-se del desgast físic excessiu en un balneari al costat de Vallbona de les Monges. En fi, és el que dèiem, en aquest país, tan bon punt t’allunyes una miqueta de les aglomeracions metropolitanes, se t’obre un territori immens per transitar a plaer, i continua essent un gran desconegut. No us ho perdeu!


Mostra Ruta del Cister en un mapa més gran

De Nador a Londres passant per Vic

Aquesta "aventura blocaire" es va iniciar amb un comentari de lectura del llibre l'Últim Patriarca de la nador-vigatana Najat El Hachmi. El podeu llegir més avall, però en resum hi venia a dir que malgrat l'enorme simpatia que em provoca aquesta mossa per allò que és i pot representar, el seu producte literari no em va emocionar, i al meu entendre, l'èxit de l'obra es va fonamentar més en el relat forjat sobre la creadora que en la seva creació.
Sobre la creadora, si l'enyorada Maria Mercè Marçal proclamava orgullosa la seva triple identitat de gènere, de classe i nacional reivindicada en clau alliberadora, diguem-ne de "modernitat clàssica" dels 60, la Najat hi afegeix el component de la nova immigració: dona, de família musulmana humil, immigrada, d'una cultura també minoritzada -l'amaziga- i que assumeix la catalanitat de forma desacomplexadíssima: no em direu que amb aquests ingredients, aquest "cocktail" relligat a la plana de Vic no assegura un relat irresistible en els temps que corren.
És així que amb la seva irrupció, la Najat situa la literatura catalana en unes coordenades anàlogues a la d'altres literatures contemporànies que han propagat autors i autores amb trajectòries vitals que flecteixen perfectament aquest relat de noves identitats. I amb això poca broma: si la cultura catalana sembla que estigui condemnada de forma indefinida i permanent a l'estigma de la "normalització", amb la Najat aquesta parcel·la de normalització s'ha assolit per la via ràpida, i fins i tot ens podríem ventar d'haver"passat per l'esquerra" alguna de les nostres cultures hegemòniques veïnes, que encara no han pogut o sabut propagar el producte que les homologui en aquestes coordenades. Així, i no debades, comparava la Najat amb la britànica Zadie Smith en clau d'homologació pel que fa al relat biogràfico-identitari traslladat a la seva creació, però en canvi, i aquí tornem a l'obra, l'Últim Patriarca de la vigatana no assoleix per mi, la dimensió de l'edifici creatiu de Dents Blanques de la londinenca i amb el consegüent joc de paraules concloïa: Vic no és -encara- Londres.
Però vet aquí, que arran de la publicació de la nova novel·la de la Najat La caçadora de cossos, m’assabento que l'Últim Patriarca ha superat la barrera psicològica dels 50.000 exemplars venuts en català i ha estat traduït ni més ni menys que a 10 llengües (d'això en parlem aquí al costat). Sens dubte la Najat és un filó valuosíssim per la cultura d'aquest país, un fenomen modern i des acomplexat forjat al cor de Vic, aquesta vila que alguns s'escarrassen en voler mantenir pels segles dels segles com la "ciutat dels sants" però Najat l'acosta molt més a Londres que no pas a la Roma Vaticana. Me'n vaig a llegir la caçadora i potser, ara si, no m’enyori de les dents blanques.