Pàgines

diumenge, 1 de març del 2015

Patriotismes de geometria variable

El meu amic de Podemos em deixa per inútil quan li matiso que la CUP no és un partit nacionalista, com tampoc ho és Procés Constituent, però com el meu amic uns quants centenars de milers de catalans suposadament d’esquerres desconfien d’aquests projectes pel seu component “nacionalista”, i d'ERC ja no cal ni parlar-ne perquè s'ha lliurat amb armes i bagatges a "la dreta nacionalista" de les retallades i la corrupció .  Tant se val, que els seus programes estiguin carregats de referències a drets econòmics i socials, perquè el seu component autodeterminista els converteix en sospitosos de fer-li el joc a la “casta” catalana a la primera de canvi, i els inhabilita a priori com a forces d’esquerra autèntica, ja que com bé sabem, pàtria i esquerra són com oli i aigua. En aquest sentit la famosa abraçada de amb Artur Mas és la prova fefaent d’aquesta convicció, tal i com es va encarregar de recordar-li Pablo Iglesias a un David Fernández, que deu ser el tonto útil de la “casta” catalana.

Però aquesta “esquerra no nacionalista catalana”  formada per gent com l’exfiscal Jimenez Villarejo  -que abandonà IC per criptonacionalista i que es va permetre el luxe d’exercir 30 anys a Catalunya sense pronunciar una paraula en català- es veu que no tenen cap inconvenient amb una estranya  febre patriòtica que sembla que s’ha apoderat de tot un Pablo Iglesias. D’un Iglesias que en el seu recent “debate sobre el estado de la nación” alternatiu, es proclama “patriota de veritat”, no dels que s’emboliquen amb la bandera per després ·”convertir España en un país dependiente que se puede convertir en un colonia de Alemania[i].  Aquests són els mateixos que celebren la victòria de Syriza com el “triomf del poble grec” contra les imposicions estrangeres –de nou Alemanya-, i s’empassen el pacte dels de Tsipras amb un partit de dreta nacionalista antieuropea, l’absència de dones a l’executiu  i els seus flirtejos inicials amb la Rússia de Putín.

Ja se sap, la “pàtria” és per Grècia i per Espanya. Aquí es pot ser patriota i “no nacionalista” sobretot si ets d’esquerres. Ep, però patriota autèntic, res d’embolicar-se amb banderes -si no és la republicana espanyola- Cal prendre exemple dels “germans” de Venezuela, i de l’Alba Bolivariana, contrades ben assessorades per un tal Monedero.





I sense oblidar Cuba,.on la consigna nacional no ha esta una altra que "patria o muerte" durant dècades.





Ja se sap, les estelades són per Cuba, i els pactes amb la dreta nacionalista per Grècia -i per Euskadi, on han tingut tàndems patriòtics per a tots els gustos (PNV-PSOE; PNV-IU i PP-PSOE). En fi, oli i aigua, “no nacionalisme” en estat pur: un patriota, un idiota que deien els de la Polla Records, i allò del patriotisme és la virtud dels depravats o l'últim refugi dels covards. I és que és molt i molt lleig això del patriotisme, sobretot el dels altres. 


I perquè ens entenguem, una persona que ha patit la tortura de la "formación del espíritu nacional" i l'ommipresència sinistra i amenaçant del "todo por la patria" no té cap debilitat especial pel foment dels esperits nacional-patriòtics, però em reventa aquest doble raser, aquesta geometria patriòtica tan variable.