Fa uns dies en la presentació d’un llibre produït en
els contorns del 15-M[1],
vaig sentir afirmacions com ara “un
esforç més per a desmuntar, també, l’obvietat de les obvietats: "el dret a
decidir". Com oposar-se a allò que sembla el més natural del món? El
"dret a decidir", tal com es planteja en aquest context, clausura
jurídicament la veritable voluntat de decidir” o “no és cert que la consulta pel "dret a decidir" sigui un
exemple de radicalitat política, ben al contrari, no suposa cap veritable
ruptura”. En fi, ja som al cap de carrer, és a dir, som on érem: giragonsant
al voltant del “nosaltres”. I com que
aquest nosaltres només potser un internacionalista “nosaltres ciutadans del món”, mentre esperem el triomf de la revolució
global, continuarem sent per passiva “nosaltres
espanyols”, ja que esdevenir nosaltres
catalans seria pel cap baix una traïció: “ reapropiar-se de la decisió no és marxar d’Espanya per encadenar-se a un
nou Estat, sinó implicar-nos per desfer per fi Espanya”.
Aquesta postura resulta inapel·lable des de la mirada
asèptica d’una esquerra clàssica, però condueix a una històrica inhibició sobre
els atacs als drets de les minories culturals. Sembla que pels nostres 15-M una frase en català escrita
en un cartró a Sol compensa amb
escreix la històrica inhibició de bona part de les esquerres sistèmiques i
antisistèmiques espanyoles respecte la conculcació també sistèmica dels drets
culturals de les pròpies (pròpies?) minories
a l’estat espanyol. No hi ha cap dubte que Sol
era un reflex del profund sentiment de respecte cap a la diversitat
cultural interna. No hi ha cap mena de dubte que per Sol era tota una prioritat evitar l’esquartarament de la llengua
catalana amb el LAPAOS, i denunciar el mobbing
persistent a que la sotmeten els governs de les Illes i la Comunidad Valenciana.
Però pels nostres 15-M es veu que no n’hi ha prou amb una
inhibició, es tracta de desemmascarar i combatre si cal aquest fals dret a decidir. Es tracta d’anar de
bracet amb tots els “nosaltres espanyols”, per “implicar-nos per desfer per fi Espanya”. Ja es veu que aquesta és
la prioritat número 1 del “comú” dels espanyols, desfer Espanya. Per això un
partit tan “no nacionalista”com el PP treu més de 10 milions de vots i senyoreja
amb majories absolutíssimes en gairebé totes les comunitats autònomes, i la
gran esperança blanca de la regeneració democràtica és un altre partit (UPyD)
que té com a logo de campanya electoral el “Documento Nacional de Identidad”.
Per tant, quietos paraos que la “federació
lliure de pobles d’Espanya” és a tocar i no ens embarcarem ara en una “falsa
via” nacionalista i burgesa catalana. Tant se val que la consulta la demanin el
80% dels catalans. Esclar, no són el 99% i a més a més, la independència és
immoral que diuen els bisbes...Tant se val que s’oposi a la consulta el “bo i
millor” d’Espanya, la carcúndia més retrògrada –aquesta que
està formada per un sòlid complex
militar-burocràtic-oligàrquic-eclesial-cavernicomediàtic i fatxa- que es deixa
veure amb el bo i millor de casa nostra: la dreta més extrema, el populisme, la
xenofòbia, i de bracet amb l’establishment més parasitari. Una colla que tenen
molt clar que segons qui no té dret a decidir segons què. Tot un Puente Aereo
que connecta directament la Plaça de Catalunya amb Sol.
