Fa
uns mesos va sortir publicat a la premsa de Barcelona un informe sobre la
distribució de la renda entre els barris de la ciutat on es dibuixava un mapa
certament inquietant: amb dades de 2013 el districte amb la renda més alta
(Sarrià-Sant Gervasi) triplicava la renda mitjana del que la tenia més baixa
(Nou Barris). Aquestes dades encara resulten més preocupants quan de l’àmbit
dels districtes es passa al dels 73 barris de la ciutat, ja que el barri amb la
renda més alta (Pedralbes) multiplica pràcticament per sis la renda mitjana
dels habitants de Vallbona o Cutat Meridiana[1].
Són
dades certament inapel·lables, que dibuixen una realitat devastadora, d’una
Barcelona escindida per les desigualtats internes, i reflecteixen les greus
problemàtiques que afecten amplis sectors de la població de barris castigats
per l’atur i els desnonaments. Aquest escenari encaixa perfectament amb l’evolució
econòmica a nivell global que ha suposat un fort increment de les desigualtats
des de l’esclat de la crisi.
La
difusió d’aquestes dades va causar òbviament una alarma que de forma gairebé
invariable s’ha canalitzat contra el model de ciutat que s’atribueix al darrer
mandat municipal de CiU. Així, la Barcelona de Trias seria la de l’escissió
entre la ciutat d’èxit que representaria el Mobile i la Barcelona dels amplis
sectors que en quedarien al marge.
No
negarem ni la gravetat de la situació actual, ni per descomptat el patiment
quotidià i insuportable d’un nombre molt important de persones i famílies de la
ciutat. No ens cansarem de proclamar que aquest és el problema de
la ciutat, i la prioritat absoluta que han d’afrontar el seus governants. Però
el relat ideològic que s’ha construït sobre la perversitat del “model Barcelona”
necessita un matís: el creixement de les desigualtats internes a la ciutat no
es pot atribuir en exclusiva a la gestió de Xavier Trias, la cosa ve de lluny i
els anteriors gestors del Cap i Casal no se’n poden espolsar la
responsabilitat. De fet el “model Barcelona” ara tan blasmat no és de cap
manera patrimoni de Trias, i a les dades ens remetem. Tal i com es pot veure en
la taula, el nivell màxim de desigualtat interna es va produir l’any 2011
després d’enregistrar un fort increment des de l’any 2008 coincidint amb el
darrer mandat del PSC en coalició amb ICV.
Renda mitjana dels barris de Barcelona
Mitjana de la ciutat=100
L’any
2008,
a
l’inici de la crisi, la diferència entre els barris amb més i menys renta, era ja
molt alta, el barri de renda superior multiplicava per quatre el de renda més
baixa. Hi havia un total de 50 barris amb renda inferior a la mitjana de la
ciutat i només 23 per sobre. Però en tan sols tres anys, 6 barris més es van
situar per sota la mitjana de la ciutat passant a un total de 56 i la
diferència entre màxim i mínim s’havia disparat: Pedralbes multiplicava per sis
Ciutat Meridiana i Vallbona. L’evolució dins el mandat de Xavier Trias no és
per tirar coets, ni de lluny, però com a mínim no es pot negar que la situació
s’ha estabilitzat[2]
i fins i tot 4 barris han superat el llindar de la mitjana de renta de la
ciutat en relació al 2011. I això tenint en compte que el 2013 ha estat el pitjor any de la crisi en termes
d’ocupació i activitat econòmica.
Sens
dubte, no mancarien altres dades per capgirar aquests arguments[3],
i certament, Xavier Trias no es podria presentar mai com el paladí de la
reducció de les desigualtats, però aquí hi ha algú que no està entomant la part
–molt gran- de responsabilitat que li correspon. I la impostura arriba a
nivells preocupants. Els senyors Collboni i la senyora Colau -en tant que
marmesora del llegat de ICV- no poden encolomar a Trias el marron que es va gestar durant el mandat dels seus antecessors i
quedar-se tan amples. De fet a la vista d’aquestes dades la postura de la CUP
de negar-se en rodó a menjar-se l’herència d’ICV pren tot el sentit... Només un
detall: entre el 2000 i el 2011 període que engloba dos tripartits i un bipartit
d’esquerres, la mitjana de renda de Nou Barris va passar del 65,5% al 59,4%[4].
Observant
aquestes dades resulta que la desigualtat s’intensifica a partir de 2008. Per
tant, el senyor Alfred Bosch podria armar un relat segons el qual, les
desigualtats a BCN s’accentuen així que ERC surt del govern municipal i per
tant els grans responsables en són PSC-ICV. Comprarien el senyor Collboni, i
les senyores Camats i Colau aquest relat? Jo no el compraria, i m’inclinaria
cap a hipòtesis més objectives, de l’estil de “és la crisi estúpids!” La
realitat és tossuda i per norma general molt i molt complexa, potser massa, i
això la fa molt difícil d’encaixar amb simplificacions maniquees. I la realitat
ens diu que des de l’acció municipal és molt i molt complicat incidir en la
redistribució de la renda de la població. Però ja se sap, resulta molt i molt
temptador pervertir-la a base de construir frames tramposos.
[1] http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfdte.htm
[2] Tal i com es van afanyar a
proclamar des dels serveis municipals: http://premsa.bcn.cat/wp-content/uploads/2014/12/ok141212_Renda-Familiar-Disponible-2013-VD.pdf
[3] https://guanyembarcelona.cat/press/trias-governa-pels-lobbies-barcelona-desigual/
[4] http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfdte.htm
