La diada del 1r de maig deu ser l’única festivitat laica compartida per societats modernes procedents de diferents tradicions culturals i religioses. Una diada, tot s’ha de dir, en franca reculada, sacsejada per la fallida de les utopies igualitaristes i el marasme desregularitzador i precaritzador de l’alta modernitat. La diada dels i les pencaires ha patit la mateixa sort que les seves homòlogues religioses, i la immensa majoria dels mortals la celebra no pas acudint als rituals prescrits per la tradició –en aquest cas les manis tradicionals- sinó aprofitant la festivitat per dedicar a les activitats de lleure més diverses.
Aquest 2011 però la diada laica, moderna, i revolucionària per excel·lència ha patit un setge brutal i immerescut per part de les forces de l’antic règim, que pel que sembla, han aconseguit sobreviure de forma inesperada a l’avenç implacable de la modernitat, tot i que sigui en el pla simbòlic. Quan encara no ens havíem recuperat d’un cap de setmana de pasqua carregat d’imatges de nazarenos, legionaris alçant crucifixos a pols, penitents filipins deixant-se l’esquena en carn viva a base de flagel·lacions i altres múltiples manifestacions de la modernitat més alta, el simulacre se’ns trasllada com aquell que no vol la cosa al sagrat 1er de maig. Els fets són coneguts:
Divendres 29 d’abril: casament reial a Londres convertit en un esdeveniment “global” seguit per miliards de badocs arreu del món i unes quantes desenes de milers directament in situ a Londres –i això que tenien pont!- Diumenge 1 de maig –ai Saco i Vanzeti!- El papa Benet XVI proclama beat el seu predecessor Joan Pau II davant d’una gernació de fidels vinguts d’arreu del món en pelegrinatge – i s’apressa a agilitzar els papers per canonitzar-lo també per la via express que diuen ara (santo subito!). Es veu que hi ha proves irrefutables (sic) que en Woytila va perpretar una curació miraculosa d’un parkinson i això ja permet activar el protocol de canonització.
Per cert que el matrimoni reial a Londres no va ser “pel civil” sinó que va ser oficiada of course pel cap de l’església anglicana (moderna i reformada ella) l’equivalent al seu papa. En fi, embolica que fa fort i no acabaríem mai d’encadenar paradoxes.
La impostura postmoderna dóna per això i per molt més però és que collons! ja fa més de tres segles que Oliver Cromwell va posar la monarquia britànica al llindar de l’extinció, i aquí la tenim fresca com una rosa i “modernitzant-se” a cor que vols i “recuperant la confiança del poble” (una altra Lady Dy no please!!!). I ja fa més d’un segle i mig que Nietsche va proclamar la mort de Déu, i resulta que 1 milió de fidels envaeixen Roma -tot aprofitant el pont del 1r de maig!!!- per assistir a una beatificació! Sembla que en aquests temps de virtualitat i simulacre l’església té vida autònoma més enllà de la mort del seu omnipotent patró i les monarquies una (mala)salut de ferro. Visca l’ancien regim
Raimon, tenies més raó que un sant (sic): nosaltres no som d’eixe món!!!
