EL 15-M CONTRA EL DRET A DECIDIR?

Fa uns dies en la presentació d’un llibre produït en els contorns del 15-M[1], vaig sentir afirmacions com ara “un esforç més per a desmuntar, també, l’obvietat de les obvietats: "el dret a decidir". Com oposar-se a allò que sembla el més natural del món? El "dret a decidir", tal com es planteja en aquest context, clausura jurídicament la veritable voluntat de decidir” o “no és cert que la consulta pel "dret a decidir" sigui un exemple de radicalitat política, ben al contrari, no suposa cap veritable ruptura”. En fi, ja som al cap de carrer, és a dir, som on érem: giragonsant al voltant del “nosaltres”. I com que aquest nosaltres només potser un internacionalista “nosaltres ciutadans del món”, mentre esperem el triomf de la revolució global, continuarem sent per passiva “nosaltres espanyols”, ja que esdevenir nosaltres catalans seria pel cap baix una traïció: “ reapropiar-se de la decisió no és marxar d’Espanya per encadenar-se a un nou Estat, sinó implicar-nos per desfer per fi Espanya”.

Aquesta postura resulta inapel·lable des de la mirada asèptica d’una esquerra clàssica, però condueix a una històrica inhibició sobre els atacs als drets de les minories culturals. Sembla que pels nostres 15-M una frase en català escrita en un cartró a Sol compensa amb escreix la històrica inhibició de bona part de les esquerres sistèmiques i antisistèmiques espanyoles respecte la conculcació també sistèmica dels drets culturals de les pròpies (pròpies?) minories a l’estat espanyol. No hi ha cap dubte que Sol era un reflex del profund sentiment de respecte cap a la diversitat cultural interna. No hi ha cap mena de dubte que per Sol era tota una prioritat evitar l’esquartarament de la llengua catalana amb el LAPAOS, i denunciar el mobbing persistent a que la sotmeten els governs de les Illes i la Comunidad Valenciana.

Però pels nostres 15-M es veu que no n’hi ha prou amb una inhibició, es tracta de desemmascarar i combatre si cal aquest fals dret a decidir. Es tracta d’anar de bracet amb tots els “nosaltres espanyols”, per “implicar-nos per desfer per fi Espanya”. Ja es veu que aquesta és la prioritat número 1 del “comú” dels espanyols, desfer Espanya. Per això un partit tan “no nacionalista”com el PP treu més de 10 milions de vots i senyoreja amb majories absolutíssimes en gairebé totes les comunitats autònomes, i la gran esperança blanca de la regeneració democràtica és un altre partit (UPyD) que té com a logo de campanya electoral el “Documento Nacional de Identidad”. Per tant, quietos paraos que la “federació lliure de pobles d’Espanya” és a tocar i no ens embarcarem ara en una “falsa via” nacionalista i burgesa catalana. Tant se val que la consulta la demanin el 80% dels catalans. Esclar, no són el 99% i a més a més, la independència és immoral que diuen els bisbes...Tant se val que s’oposi a la consulta el “bo i millor” d’Espanya, la carcúndia més retrògrada –aquesta que està formada per un sòlid  complex militar-burocràtic-oligàrquic-eclesial-cavernicomediàtic i fatxa- que es deixa veure amb el bo i millor de casa nostra: la dreta més extrema, el populisme, la xenofòbia, i de bracet amb l’establishment més parasitari. Una colla que tenen molt clar que segons qui no té dret a decidir segons què. Tot un Puente Aereo que connecta directament la Plaça de Catalunya amb Sol.

---

[1] http://espaienblanc.net/UN-ESFORC-MES-Proleg.html

ECOGURMET O LA IMPOSTURA BIOPIJA

“Abans, el producte ecològic era vist com quelcom propi de hippies, de persones rares i vegetarianes. En canvi, ara va associat a productes atractius, innovadors, és el cool...” Si ho diu La Vanguardia” és que així deu ser![1] Tard o d’hora havia d’arribar el moment fatídic, el moment ecotrendy. Ves per on, ara ja no som “persones rares” ara som cool. Davant d’aquesta mutació inesperada a un li agafen ganes d’engegar a dida el consum responsable i d’arrencar a córrer cap al primer Dia a omplir el cistell. I és que hi ha signes inquietants: per exemple un pernil “Dehesa Maladua” que surt ni més ni menys que a 4.100€ la peça, això si, es tracta d’una “edició de 62 unitats, que seran comercialitzades en restaurants tipus “El Bulli (sic) o Berasategui, i a Suïssa, Hong Kong i Japó, és a dir, el súmmum del consum responsable.

Els que portem una temporada amb això del consum de productes ecològics som els primers que ens hem de felicitar que per fi es trenquin els murs invisibles del nostre ghetto, i que moltes persones una mica menys “rares” que nosaltres puguin gaudir d’aquest tipus de productes. Però si en comptes d’avançar cap a la democratització d’aquest consum, l’ecològic esdevé abans que res signe de distinció i exclusivitat haurem fet un molt mal negoci.

És per això que cal desemmascarar aquesta impostura biopija bo i diferenciant clarament el consum cool d’allò que s’entén com a consum responsable. Des d’aquesta perspectiva ha de quedar ben clar que de Catalunya estant, unes fantàstiques pomes de conreu biològic produïdes al Tirol del Sud o, encara més a l’Argentina o Xile, són molt menys ecològiques que unes de produïdes al Baix Llobregat en conreu convencional no biològic. La producció agrobiològica és un dels pilars del consum responsable, però queda totalment desnaturalitzat si no incorpora les altres potes, començant per la proximitat. En aquest sentit, no hi ha res més irresponsable que convertir en un objecte exclusiu reservat a unes exquisides minories, allò que hauria d’estar a l’abast de immenses majories o millor encara “multituds” (per allò del croud). I això no s’acaba d’entendre sense una mirada global tendent a una transformació gradual dels sistemes de producció i distribució actuals i les lògiques de consum que hi són associades. En definitiva, que ni “raro” ni “cool”, sinó “croud”.

---

[1] La Vanguardia, 26-04-2013

REMATAR COMPANYS

En un dels seus moments més delirants Don Manuel Fraga Iribarne va menystenir el component èpic de la Diada amb el poderós argument que a Rafael de Casanova ”ni tan sols se l’havia executat”. Mira tu amb quins falsos mites entabanen a aquests catalans, amb personatges que moren tranquil·lament al llit. Això és l’evidència més palmària del seu deliri nacionalista. En fi don Manuel, no tots els països  poden lluir una extensa galeria d’herois i màrtirs que comença amb Don Pelayo i el Cid i es perllonga amb una successió d’episodis gloriosos fins al Coronel Moscardó i José Antonio Primo de Rivera, sempre presentes!

Però resulta que els predecessors de Don Manuel en un govern franquista van tenir la mala pensada d’executar un president de la Generalitat, després de fer-lo segrestar per una institució tan democràtica com la Gestapo, torturar-lo i vexar-lo com a un vulgar delinqüent i condemnar-lo en una farsa judicial. En la seva lògica, amb el tracte indigne i  humiliant a la màxima autoritat de Catalunya, es projectava la humiliació col·lectiva als que pensaven que això de Catalunya era quelcom més que 4 províncies d’Espanya: País? Aquí el teniu el país! Haguessin donat aquest tracte a Azaña, Largo Caballero o fins i tot a Negrín?

Però diem que van tenir la mala pensada, perquè resulta que amb aquesta execució –acció exemplar segons l’opinió recent d’un miserable columnista de la “premsa lliure” de Madrit- el feixisme espanyol va convertir Lluís Companys en el president màrtir que mai havia tingut Catalunya. Algú va dir amb un excés de cinisme referint-se als clarobscurs de la seva trajectòria política, que la millor contribució que Companys va fer a Catalunya va ser la seva mort...

Una mort que tard o d’hora s’havia de girar en contra d’aquesta miserable dreta espanyola –i dels seus corifeus locals del PP i Cs- fins el punt de convertir-lo en una de les seves obsessions més repugnants: no en van tenir prou amb matar Companys, ara cal rematar-lo. Catalunya no pot tenir un “heroi màrtir”, per tant es tracta de convertir l’heroi en “villano”, i amb aquesta operació es cobren dues peces de cop: Companys era poc més que un vulgar delinqüent, i per tant 1) es va executar un personatge detestable que s’ho tenia ben merescut, i 2) que un personatge així arribés a president de Generalitat, demostra el component malaltís i pervers del separatisme. És per això que la dreta espanyola mai farà contrició d’aquest assassinat. I si cal tornaran a rematar-lo. I per cert, se’n sap alguna cosa de l’esquerra?

CULTURA I EDUCACIÓ EN CAIGUDA LLIURE A L'EPA

Cultura i educació lideren la pèrdua d'ocupació al 2013

La publicació de les dades de l'Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013 ens va colpejar amb unes dades d'atur desbocat, i assolint unes dimensions de plaga bíblica. Just ara acaba de sortir la nota  sectorial [1]d'aquestes dades funestes, amb indicacions d’allò més preocupants pel que fa a la cultura i l'educació: ambdós sectors lideren amb l’hostaleria la pèrdua d'ocupació a Catalunya. Concretament l'educació ha perdut 11.400 ocupats i les activitats culturals i esportives 14.200 (gràfic 1).

Sembla clar que l'efecte de les retallades està devastant aquests sectors. En el cas de l’educació, encara que pugui semblar estrany, tot just ara fa un any, el sector va liderar les dades d’ocupació a Catalunya. Però en el cas de cultura, -amb l’efecte IVA per mig- plou sobre mullat, ja que les dades interanuals acumulen pèrdues d’ocupació (gràfic 2). En algun moment s'haurà d'aturar aquesta sagnia, però pel que hem vist fins ara, sembla que això vagi per llar.

---

[1]http://www20.gencat.cat/docs/observatoritreball/Generic/Documents/Treball/Estudis/Nota%20EPA%20nivell%20sectorial/2013/Arxius/Nota_EPA_sectors_1t13.pdf

OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA (AVANT LA LETTRE)

Qui més qui menys ha vist –visionat que en diríem en català 2.0- un fantàstic reportatge  "Comprar-llençar-comprar"(1) que posava al descobert les pràctiques vergonyoses que portaven a terme una sèrie d’empreses per limitar de forma deliberada la vida dels seus productes . Empreses entre les quals hi figurava la més cool del món mundial quan el seu fundador i guru encara era viu. Deu ser que els apòstols del nou capitalisme, es prenen al peu de la lletra això de la “destrucció creativa” -que per Shumpeter era "el fet essencial del capitalisme"-. La fundació de torn ja s’encarregarà de fer córrer el missatge postís i ensucrat de la sostenibilitat a base de RSC, mentres tant en el paradís dels drets socials i la classe treballadora, els hereus de Mao Tse Tung s'hi deixen la pell fabricant 50.000 unitats per dia del i5, quan el 90% dels usuaris encara no acaben de saber com funciona el i4. Això si els hooligans de la marca ja frisen amb les prestacions que diuen que tindrà el i6.

Però pel que sembla això de l’obsolescència programada és vell que el Fu Manxu, pel cap baix dels anys 20 del segle passat i sembla que sigui consubstancial a la (i)lògica capitalista. Amb això no descobrim res de nou, però el que realment resulta indignant és que  estiguem pitjor que fa cent anys quan de l'aliança entre un fabricant de cotxes de Detroit (Ford) i un enginyer (Taylor) en va nàixer la fabricació en massa. Mireu sinó que en diuen els clàssics (de la novel·la negra!!!)

“No es pot esperar qualitat de la producció de masses, la qualitat dura massa i per això se substitueix per les modes que són l’engany comercial adreçat a produir obsolescència artificial. La producció de masses no podrà vendre els seus productes l’any vinent a no ser que els converteixi en “demodés” tot just en un any”.

Raymond Chandler, The Long Good-Bye (1953)

[1]http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=36638

LLUNY DE FINLÀNDIA (2)

En el post anterior ens vam dedicar a desmuntar alguns tòpics sobre el nostre sistema educatiu edificats sobre comparacions poc rigoroses amb el sistema finlandès, sovint descontextualitzades i formulades a base d’apriorismes. Partint d’aquests apriorismes, la fórmula finlandesa resulta poc menys que infalible: un estat que “es creu” que l’educació és la prioritat, i en conseqüència hi inverteix tots els recursos i més, o sigui, tot el contrari que a casa nostra. Però resulta que els números ens venien a dir que si fèiem cas de les estadístiques, en molts aspectes no estàvem pas tan lluny de Finlàndia i fins i tot, en algun aspecte més lluny i tot! En conclusió veníem a dir que el pilar de l’èxit finlandès no era tant qüestió de recursos o qüestió de “estat” sinó més aviat, qüestió de societat (http://santics.blogspot.com.es/2013/02/lluny-de-finlandia.html) . 
Però malgrat que les xifres són les que són, segur que molts de vosaltres, per no dir la majoria, us vareu quedar amb la mosca al nas: coneixent de prop el nostre sistema educatiu, no ens acabem de creure que som tan a prop del sistema que marca l’excel·lència educativa a nivell mundial. I és que estàveu carregats de raó!

Per això ara us proposo un exercici a la inversa, capgirant el sentit de les dades i desconstruint la seva interpretació. L’argument és ben simple: és evident que durant la dècada “gloriosa” de l’economia espanyola es va fer un esforç inversor enorme en serveis públics en general, i en serveis educatius en concret, però aquest esforç no fou en cap cas suficient per anivellar un retard històric. El professor Vicenç Navarro no es cansa de repetir així que en té l’oportunitat, que la despesa en serveis socials a Espanya és encara –i vist el pa que s’hi dona ara, serà encara més- a anys llum dels països del nord d’Europa[1]. I aquest dèficit històric, es va veure multiplicat per les necessitats sobrevingudes creades per l’allau migratori que va acompanyar el bombollasso immobiliari.

El gran esforç inversor dels anys 90 i 2000 va servir per situar Espanya només al lloc 25 sobre 33 del rang de l’OCDE quant a percentatge del PIB destinat a educació (0,8 dècimes per sota Finlàndia que ocupa el lloc 10 del rang). Però, una part molt important d’aquest esforç va anar destinat paradoxalment al “totxo” per fer honor al gran protagonista de la “bombolla” (i quan aquest no arribava, al seu “germà petit” el barracot). Per dir-ho d’alguna manera, mentre que a Finlàndia invertien en “coneixement”, aquí el boom demogràfic ens situava en un estadi previ, i havíem d’invertir en “equipament”. Les dades són palmàries: el curs 1998-99 hi havia Catalunya 2.371 centres públics d’educació infantil, primària i secundària. Dotze anys més tard, el 2010-11, la nòmina de centres havia pujat a 3.331. Poca broma: en dotze anys –a banda de reformes i ampliacions- es van construir gairebé 1.000 escoles! Es miri com es miri, aquestes xifres per a un país de 7 milions d’habitants són una autèntica desmesura. I ja que hi som posats, resulta que a Finlàndia, l’evolució ha estat totalment a l’inrevés: entre 2007 i 2012 el nombre de centres educatius va disminuir un 14%, passant de 3.200 a 2.700[2]. I això no presagia cap bon auguri, bàsicament perquè una part important dels centres que s’han creat acabaran tancats quan es produeixi l’ajustament demogràfic inevitable. El tancament de línies de P3 anunciada per al curs vinent és ben premonitòria d’una autèntica fatalitat: els recursos invertits en la construcció de nous centres hauran tingut una amortització ben escassa en termes de rendiment social. I és que la maleïda bombolla del totxo ho arrossega tot.

Però la febre del totxo no s’acaba aquí. Tots hem sentit la llegenda urbana d’aquells ex-alumnes d’aquell institut que després d’haver-ho deixat a 3r d’ESO es presentaven al Insti amb les motos flamants que s’acabaven de comprar gràcies al “curro” a la construcció i es cardaven dels companys pringats que s’havien quedat allà fent una cosa tan espantosa com era “formar-se pel dia de demà per afrontar amb garanties els reptes d’un món basat en l’economia del coneixement..” Uf!!! Doncs aquí rau l’altre realitat ben amagada per les dades: vèiem al capítol anterior que Espanya es gastava en proporció molts diners per alumne en educació secundària, més que no pas Finlàndia, però el cas era que la proporció d’alumnes que feien secundària,  sobretot, secundària superior és molt menor que a Finlàndia a causa de l’abandó prematur. Com es pot veure en la taula següent, les dades de l’OCDE ens diuen que Espanya dedica 0,8% del PIB a secundària superior, la qual cosa la situa a la cua de la classificació (lloc 32 sobre 33), per contra Finlàndia hi dedica el 1,6% xifra que la situa al lloc 5. Aquest 0,8% és precisament la diferència total de percentatge de PIB dedicat a l’educació entre tots dos països.

Percentatge del PIB en despesa en educació. Any 2009 (OCDE)[3]

	Espanya		Finlàndia		Màxim
	%	Rang	%	Rang	%	País
Infantil	0,9	3	0,4	21	1,0	Dinamarca
1ria i ESO	2,6	17	2,5	19	3,7	Islàndia
BAT i FP	0,8	32	1,6	5	1,7	Suïssa
Superior	1,3	22	1,9	5	2,6	EUA
Total	5,6	25	6,4	10	8,1	Islàndia

És aquesta la recepta doncs? Invertir més en secundària superior? Doncs segons tots els experts, sembla que si, com a mínim una part de la recepta, i encara més concretament, en formació professional que va estar l’autèntica ventafocs del sistema educatiu durant els anys “gloriosos”. I això ja s’està produint: ara el pinxo de la moto ja no va a vacil·lar a l’institut, bàsicament perquè no té ni moto ni curro. Per tant, s’embla que s’està endreçant un dels grans dèficits que arrossegava el sistema. Per altra banda, la frenada demogràfica,aturarà també la necessitat imperiosa de nous equipaments, i així ens podrem alliberar d’una vegada de la fatalitat del totxo. Ara només cal invertir com cal i on cal. El problema és que ara no hi ha ni cinc per invertir en educació –i quina pèrdua de temps havent-hi bones bankies per rescatar i trams d’AVE per inaugurar!- i per tant, el professor Navarro continuarà repetint que la despesa social a casa nostra és encara a anys llum del nord. Però tot i així, hi tornarem a insistir: si mai tornen els diners, no n’hi haurà prou: el que ens ha d’acostar definitivament a Finlàndia, no és l’estat –encara que sigui el català-, és la societat.

---

[1] http://www.vnavarro.org/?cat=5&lang=CA

[2] http://www.stat.fi/til/kjarj/index_en.html

[3] http://www.oecd.org/edu/eag2012.htm

Que fumen ellos!

El llibre “Economia freaky”[1] es va convertir fa uns anys en una de les revelacions editorials de la temporada. La clau de l’èxit era l’ús murri de les estadístiques que feien els seus autors, tot mostrant “la cara oculta de les coses”. Per exemple, que resultava del tot desencertat que uns pares responsables i endreçats preferissin que la seva filla Molly anés a jugar a casa d’una amiga on tenien piscina privada en comptes d’un altre amiga el pare de la qual tenia una arma a casa. I per què? Doncs perquè resulta que segons les estadístiques dels EUA, la probabilitat que la Molly morís ofegada a la piscina dels veïns "endreçats" era 100 vegades superior a que ho fes a causa d’un accident amb l’arma del veí fatxenda simpatitzant del “Club del Rifle”.

Sense cap connexió amb aquest hipotètic cas més enllà de l’extensió de la generalització de les falses percepcions, canviem les famílies americanes per les hispanes i la seva despesa. El Instituto Nacional de Estadística (INE) publica l’Enquesta de Pressupostos Familiars des de ja fa uns anys, i ja hi ha disponibles les dades de 2011[2]. Com ens podem suposar, la bombolla immobiliària va situar la despesa relacionada amb l’habitatge al capdavant de la despesa familiar, (31%), per sobre de l’alimentació (16,5%) i el transport (12%) per aquest ordre. Tot repassant el llistat quan vaig arribar al capítol de despesa en educació em va sorprendre el fet que només signifiqui el 1,1% del total i d’això és del que volia tractar. 

És molt? És poc? És suficient? Doncs depèn, i depèn de molts factors i de punts de vista. Des d’una posició de defensa de la gratuïtat absoluta dels serveis educatius públics, de l’educació infantil al doctorat universitari, aquesta despesa hauria de ser poc més que 0, i per tant es podria argumentar que és una despesa excessiva... Però per posar-hi un polsim de picant, comparem aquesta despesa amb la que suposa el consum de tabac, que va significar el 1,5% del total. És a dir, en termes de “Economia freaky” us serveixo un titular demolidor: les famílies espanyoles van dedicar a la compra de tabac gairebé un 50% més de diners que no pas a l’educació dels seus fills. Amb aquest subtítol: els espanyols van destinar 117,4€ de mitjana a despeses relacionades amb l’educació (matrícules, quotes, llibres, colònies, extraescolars,etc.) compresos tots els nivells educatius. La despesa de tabac va ser de 164,8€ de mitjana per persona. La realitat és complexa i polièdrica: mirem-ho pel cantó positiu: la baixa despesa educativa suposa que les famílies tenen garantit l’accés a l’educació de forma gairebé universal i gratuïta ja que aquesta es finança a través del impostos. El tabac al seu torn, proporciona una elevada recaptació d’impostos a l’estat, que poden revertir en el finançament de l’educació. Sembla doncs que tot encaixa en una mena de cercle virtuós…

Però per fer-ho encara una mica més murri, deixeu-me acudir a les estadístiques autonòmiques. Extremadura: tabac 200,7€, educació 53,1€. Castella la Manxa: tabac 167,3€, educació 48€. Catalunya: tabac 142,4€, educació 168,2€...Ara us podria fer un altre titular explosiu acudint als clàssics, és a dir al dèficit fiscal, i allò que els conciutadans dels Ibarra, Monago i Bono es gasten quatre vegades més en tabac que en l’educació dels seus fills, “amb dos cuyons”, però no ho faré. Posats a tibar de clàssics em quedaré amb Unamuno i amb allò de “que fumen ellos!”. I per què veieu que l’economia freaky és ben poc maniquea, resulta que la comunitat de Madrit encapçala la despesa d’educació (195,7€) per sobre del País Basc i Catalunya. I ara si voleu comencem a fer números que amb l’educació no s’hi juga.

---

[1] Steven D. Levitt & Stephen J, Dubner (2005), Economia freaky, Ed. La Campanya.

[2] http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft25%2Fp458&file=inebase&L=0

Vedella de cavall: continua la festa!

No fa ni una setmana que ens posàvem les mans al cap amb la tragicomèdia de la “lasanya de cavall” i ja ha sortit un nou episodi del serial. Ara ni més ni menys que la Nestle (via Buitoni) també ha estat víctima d’una nova maniobra de “suplantació d’identitat animal”. De nou un cicle de subcontractacions (Suïssa, Itàlia, Espanya, Alemanya...) que acaben menant a Romania on es veu que la transformació de les estructures productives està deixant sense feina a milers de cavalls que, ves per on, acaben els seus dies en forma de lasanya (de vedella). Insistim, ens ho prenem en conya per no arrencar a plorar, però sembla que a Europa això de “seguretat alimentària” prengui categoria d’oxímoron.

Però no n’aprenem: se succeeixen crisis, algunes de gravíssimes com les “vaques boges”, que generen estats generalitzats d’histèria, i que comporten la dilapidació de tones i tones de recursos alimentaris i, massa sovint, el sacrifici inútil de milers o fins i tot de milions d’animals que van a parar directament a les escombraries. Fins que poc a poc es recupera la calma, i sant tornem-hi fins la propera crisi.

Tornem a insistir: això de l’apel·lació al consum responsable –fins i tot des d’una perspectiva filosòfica (http://lacoopecandela.wordpress.com/2013/02/15/un-tast-de-filosofia-reificacio-i-consum-responsable/) pot semblar la dèria d’una minoria elitista, un missatge altiu i impostat, insassumible per les societats urbanes massificades dels segle XXI, gairebé es podria qualificar de “irresponsabilitat”. Però no hi ha res més irresponsable que sotmetre aquestes “masses urbanes” que no són altra cosa que les immenses majories socials a una dieta de “gat per llebre” permanent acompanyada d’uns episodis de perplexitat i histèria com més va més habituals.

GAT (cavall) per LLEBRE (vedella) versió 2.0

Al Regne Unit detecten que una lasanya precuinada fabricada per una multinacional francesa estava feta en realitat de carn de cavall. Fins aquí podríem dir allò de "res de nou al front de l'oest". Un altre "petit" frau que entra en el llarg llistat de la matèria: llards per olis (McDonalds), aigua de l'aixeta per mineral (Coca-Cola), etc, etc. Res de nou si això s'acabés aquí, però resulta que l'embolic ha agafat una dimensió  d'autèntic "gat x llebre" del segle XXI que demostra l'autèntic  despropòsit en que s'ha convertit el cicle de producció, comercialització i consum de productes alimentaris.

De Romania al Regne Unit, passant per França, Xipre, Holanda i Luxemburg

L'escàndol va saltar al Regne Unit, on es van detectar lasanyes de vedella que, en realitat, estaven fetes amb carn de cavall. Dies més tard, el fabricant, Findus, va aclarir que les lasanyes eren subministrades per una companyia francesa que comprava carn a Romania. Però la cosa no és tan fàcil. Seguint la ruta    que publica l'ARA  resulta que (1) Findus (nord de França) encarrega a (2) Comigel (nord-est de França) la producció del plat, aquesta trasllada l'encàrrec a la seva filial (3) Tavola de Luxemburg. Aquesta encarrega la carn de vedella a (4) Maison Spanghero situada al Llenguadoc, que al seu torn subcontracta la comanda a un intermediari (5) de Xipre, que al seu torn subcontracta la comanda a un intermediari de (6) Holanda, que al seu torn subcontracta la comanda a una empresa amb preus molt competitius a (7) Romania. I aquesta serveix finalment la "vedella de cavall" a Maison Spanghero (4).  Faria riure si no fes basarda: 

-Com es pot arribar a emmerdar i a especular amb el menjar d'una manera tan grollera?
-Quants milers de quilòmetres ha hagut de recórrer la carn fins arribar a les prestatgeries en forma de la refotuda lasanya?
-Quants vivales i especuladors han sucat en el viatge?
-Em pot explicar algú que hi pinta Xipre en el comerç internacional de la vedella??? 

I mentrestant aquí els del PP es posen medalles per la seva llei de "mercat unificat", això si que fot riure! En fi, que casos com aquest posen de relleu que això del consum de proximitat no és una collonada pròpia de quatre ecologistes verduretes sinó que cada vegada tindrà més i més sentit. 

FINLÀNDIA ÉS MÉS LLUNY QUE ÍTACA

Quan es van començar a publicar els informes PISA vam constatar amb una profunda decepció que el sistema educatiu català era lluny de l'excel·lència.  Potser havíem viscut en una falsa percepció fonamentada en la trajectòria i la solidesa dels moviments de renovació pedagògica, potser això ens havia ajudat a creure, amb un punt de xovinisme, que l’escola catalana havia de ser molt bona pel sol fet de ser catalana...PISA ens va fer caure del cavall i ens va deixar deprimits i desorientats, però alhora ens va indicar un far que ens il·luminava des de la distància, concretament des d’uns 3000 quilometres nord enllà, un far anomenat Finlàndia.

PISA ens deixava lluny, molt lluny de Finlàndia, i de fet queda lluny, molt lluny de Catalunya en el pla físic. Però aquesta distància no ha impedit que s’hagi produït una peregrinació tant física com virtual a la recerca de “guia i orientació”, o si voleu allò que se’n diu “referents” i “bones pràctiques” en el català que ara es parla. L’últim episodi d’aquesta peregrinació el va protagonitzar el conegut “Follonero” que s’hi va plantar amb una motxilla farcida d’apriorismes i preguntes retòriques -posats a fer em quedo amb un 30 minuts que van passar fa un temps-.

Tant de bo que poguéssim “importar” així com un “pack” el sistema educatiu finès a Catalunya. On s’ha de firmar? Però com bé sabem aquestes coses no són replicables. És més, tal i com afirmava Gregorio Luri en l’esmentat “30 minuts”, aquesta suposada rèplica estaria condemnada al fracàs: cada societat ha de trobar el seu model educatiu. Finlàndia ha tingut la sort de trobar-lo, però les seves veïnes Suècia i Dinamarca que són ven a prop i que probablement són encara mes “netes, nobles, cultes i riques” que diria el poeta, no se’n han ensortit. Que podem esperar naltros des la nostra trista i dissortada pàtria...No hi ha varetes màgiques, però per començar no aniria malament desfer-nos dels, tòpics, apriorismes i dels llocs comuns, que han provocat aquesta mena de “finlanditis” que patim. La publicació del darrer informe de l’OCDE “Education at Glance”[1] amb dades dels anys 2009 i 2010 aporta gran quantitat d’informació i anàlisi que pot resultar molt útil en aquesta escomesa. (Les dades d’OCDE són a nivell estatal, de forma que, de moment, ens limitem a comparar amb Espanya. Però val a dir, com bé sabeu, que en aquest camp Catalunya malauradament no millora les mitjanes espanyoles).

-La “finlanditis” ens prescriu òbviament “Invertir en educació com a Finlàndia”. Doncs resulta que l’any 2009 Espanya es va gastar molt més que Finlàndia, concretament 8.818 dòlars per alumne pels 8.134 de Finlàndia. Això són dades de primària i secundària, però és que en infantil (3-6) la diferència és encara molt superior: Espanya invertí gairebé 1.400 € més per alumne que el país nòrdic.

-La “finlanditis” dona per suposat, que a Espanya les classes estan massificades i les ratios d’alumnes per professor són molt més altes que a Finlàndia. Doncs res més lluny de la realitat: a secundària Espanya tenia 9,9 alumnes per professor (una de les taxes més baixes del món) mentre que Finlàndia era de 13,7. (Dades recents del Departament d'Ensenyament del curs 2011-12 situarien Catalunya amb una mitjana de 10,8 que es podria elevar fins a 11,7 assignant 1/2 jornada de dedicació al professorat a temps parcial[2]).

-I òbviament, “els professors estan molt més ben pagats a Finlàndia”. Doncs tampoc. A secundària, quant a retribució del professorat, Espanya ocupa el 9è lloc en el llistat de l’OCDE i Finlàndia baixa fins el 18è[3].

Si us agrada remenar números, l’informe conté dades per donar i per vendre, però dibuixa un escenari ple de matisos, paradoxes i fins i tot de “cops inesperats”, cap indici de realitats en blanc i negre. Però sembla evident que no es tracta d’una qüestió d’inversions i de recursos, per aquí no ens acostarem a Finlàndia. Però podem prendre nota d’altres diferències que poden semblar sorprenents: els alumnes a Finlàndia fan menys hores lectives que aquí, i els professors menys hores de permanència als centres. Per tant, tampoc es tracta d’intensificar permanències i càrregues lectives, sinó més aviat dirigir la mirada cap altres direccions: l’organització del sistema, l’organització interna –autonomia- del centres, currículums i competències, i sobretot la implicació social en el sistema educatiu i la seva valoració.. I ja que hi som posats, val la penar recordar que el millor sistema educatiu del món té el 97,5% dels alumnes a l’escola pública.

Tot i així, continuarem lluny de Finlàndia, bàsicament perquè es tracta d’una societat molt homogènia i amb un alt grau de cohesió interna: una societat on la població immigrant no arriba al 3% del total; una societat que s’ha cohesionat sobre les bases de l’estat de benestar propi dels països nòrdics, on les competències educatives bàsiques (literacy)es van assolir per la gran majoria de la població a començaments del segle XX. I pel que sembla tenen un entorn familiar i social abocat totalment en el seu sistema educatiu. I nosaltres tenim el que tenim.

Però precisament per aquesta distància sideral, ens cal valorar això que tenim. Tenim un sistema educatiu que ha suportat la tensió extrema provocada per l’allau migratori de la dècada passada i el mobbing dels efectes col·laterals de la bombolla immobiliària. Tenim resultats comparables a altres territoris d’Espanya i de la mateixa OCDE que no han hagut d’afrontar aquest repte. Estem donant competència bilingüe a noies i noies procedents de contextos culturals i lingüístics molt allunyats del nostre i d’entorns familiars amb escàs o molt escàs capital educatiu. I tot això amb una escola i uns professionals que no tenen ni de lluny el reconeixement que gaudeixen a Finlàndia. No diré allò de “que no estamos tan mal!” que diria aquell. Però us heu preguntat com hauria afrontat el sistema finlandès una sacsejada d’aquestes característiques?

Per això també ens cal defensar el que tenim, quan es publiquin les dades de 2012, es constatarà sens dubte una caiguda generalitzada de les posicions del sistema espanyol –i per extensió del català- en els rangs de l’OCDE. L’efecte de les retallades pot ser devastador, però també ha fet prendre consciència de la importància de defensar el que s'havia assolit i ara està amenaçat. Just ara que tenim les maletes a punt: ítaca és més a prop, però si aquest viatge ens allunya més de Finlàndia faríem un molt mal negoci.

---

[1]   http://www.oecd.org/edu/eag2012.htm.  Tambés està disponible el “Informe Espanñol a http://www.mecd.gob.es/inee/publicaciones/indicadores-educativos/Indicadores-Internacionales/OCDE.html

[2]  Les dades de professorat només distingeixen entre a temps complet i a temps parcial sense especificar la dedicació. Segons aquestes dades el curs 2011-12, va suposar el 15,7% del total.

[3]              Per trobar professorat ben pagat aneu a Luxemburg: multiplicareu per tres la vostra nòmina.