Corria l’estiu de 1978 i em trobava exercint feines
eventuals al poble de Barbens al bell mig de la Plana d’Urgell, feines que van
incloure des d’una bona part del catàleg del jornaler agrícola a fer “tasques
de suport” a la festa major del poble. Aquesta darrera va acabar sent una de
les activitats retribuïdes que m’han deixat un record més grat, ja que va
consistir entre d’altres labors en col·laborar a muntar l’envelat de la festa
amb una colla entranyable formada pels “homens” d’una família pagesa de les
Garrigues. Es tractava d’una estructura tradicional, formada integrament per
fusta i lona, i els encaixos eren gairebé tots a base de cordes. L’ambient de
treball amb aquesta colla va ser una passada, una immersió en una certa
ruralitat crespuscular que ara ja seria objecte d’estudi dels professionals de
l’antropologia. Doncs bé, resulta que l’estrella de la festa major de Barbens
78 no era un altre que “el rei de la rumba”. En aquell moment, l’ultima cosa
que se’m hagués acudit fóra anar a un concert d’en Peret, diguem-ni que la meva
religió em prohibia acostar-me a menys de 300 metres de qualsevol
cosa que hagués sonat a Eurovisió però la meva presència formava part del
“contracte” amb l’envelat, i de retruc això em va permetre incrementar encara
és la meva immersió en la sociologia de la ruralitat urgellenca.
Resulta que per aquelles dates d’ajuntaments
pre-democràtics, la festa se la pagaven de forma gairebé exclusiva els veïns i per
assistir als actes de l’envelat els residents al poble havien de pagar una mena
de “bo participatiu” pel conjunt de la programació i no tenien dret a anar a un
acte de forma selectiva, això estava reservat als visitants i forasters.
Resulta que al poble de Barbens hi havia un nucli de gitanos[1]
que de forma sistemàtica no anaven als actes de la festa perquè no compartien
el criteri del “bo participatiu”, i per tant no podien entrar als balls i
concerts dels envelats. Normalment com que no els interessava massa el tipus
d’actes que es programaven el problema no anava més enllà de la constatació
d’un punt més d’aquell “living apart” que es practicava de forma gairebé
sistemàtica, però la presència del Peret va provocar un daltabaix en aquesta
lògica. Els gitanos de Barbens no es volien perdre per res del món el concert
del rei de la rumba però segons la norma consuetudinària de la festa major no
hi tenen dret. Finalment, després dels consegüents estira i arronsa es va
permetre als gitanos passar per taquilla com si fossin forasters, de forma que
el rei rumbero va aconseguir que gitanos i paios de Barbens gaudissin plegats
per primera vegada d’un esdeveniment d’aquell tipus. El concert va ser un èxit
esclatant, i amb l’envelat ple de gom a grom el rei va anar desgranant el seu
catàleg d’èxits populars sense intercalar pràcticament diàleg amb el públic.
Finalment va fer un pausa més llarga per presentar una cançó. Va començar a
parlar en castellà i algú del públic -format gairebé exclusivament per paios i
gitanos catalanoparlants – va cridar “en català!”. El rei de la rumba li va
llençar un gest de desaprovació i va continuar l’explicació en la llengua
“común” sobre la cançó dedicada al “Mig amic” el pare del rumber i cantada, això
si, en la llengua “pròpia”.
Acabat el concert i desmuntat l’envelat, vaig
perdre la pista d’en Peret fins a l’esclat de la “Gitana hechicera” amb els
saraus olímpics del 92, ja dins l’onada que va portar al reconeixement
“institucional” de la rumba “catalana” amb “Los Manolos” enfilats dalt de les
llistes d’èxits. Una “Gitana hechicera” que va passar també de llengua “común”
a “pròpia” amb la versió que Peret en va fer al “Concert de Llibertat del 2013” . No m’estranya gens ni
mica que els “voceros” del nonacionalisme espanyol s’acarnissessin de
forma despietada amb ell: el Peret del “Canta y se feliz” eurovisiu transmutat
en perillós còmplice del separatisme!
Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de
les aportacions que el Pescadilla –“el pare” i el propi Peret[2]
-el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els
gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins”
molt antics dels gitanos de Lleida, però a ningú, començant pel “Pecadilla” i
el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els
gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un
català d’adopció com el Gato Pérez qui ens va fer descobrir el caràcter genuí
de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de “ventilador”. És ben cert
que el Gato va obrir el camí a la dignificació d’aquest gènere i a ancorar-lo
dins la genealogia del flamenc tot ressaltant-ne la seva catalanitat.
Però en fi, a mi amb la rumba –catalana o no- em
passa com amb altres variants de músiques populars, i és que prefereixo les
evolucions més o menys sofisticades que els productes en “estat pur”. En aquest
cas les meves preferències posarien el Gato Perez, o formes encara més hibrides
com La Troba King-Fu per davant del “rei de la rumba”. I que voleu que us
digui, “Canta y se feliz” o “Borriquito como tu” no formaran part del catàleg
de cançons de la meva vida. Una altra cosa és que aquestes i moltes altres
creacions d’en Peret s’hagin “colat” a la banda sonora d’una època que també és
la meva, com s’hi han colat tantes i tantes tonades, tonadetes i tornades de la
inesgotable fàbrica dels diferents “pops” moderns.
