Torres Garcia, Barcelona i l'art català

Enguany s’està celebrant una gran exposició de Joaquím Torres Garcia al MOMA de Nova York, una exposició que malauradament no podrem veure a Catalunya com a conseqüència de la paupèrrima situació de la cultura pública al nostre país. Emprenya, i molt, que el MNAC no pugui portar una exposició que porta el seu segell. Torres Garcia és un artista uruguaià –va néixer i morir a Montevideo- ciutat on va passar els darrers anys de la seva agitada vida. Però més enllà de l’ius soli resulta que el seu pare era mataroní. Aquest seria un aspecte irrellevant sinó fos perquè quan el futur pintor tenia 17 anys el pare va decidir tornar al seu Mataró natal de manera que Torres Garcia va passar prop de 30 anys a Catalunya on va portar a terme una part determinant de la seva creació. Més enllà d’aquest creuament de ius soli i sanguinis que convergiexen en la persona del pintor, si apliquéssim retroactivament la definició contemporània de catalanitat d’aquell que “viu i treballa a Catalunya” a ningú hauria d’estranyar que les edicions catalana i anglesa de la Viquipedia el defineixin com a “uruguaio-català[1]”.

Però més enllà d’aquestes disquisicions del que no queda el mínim dubte és que Torres Garcia és un dels artistes més importants de la Catalunya contemporània fins al punt que l’art català del segle XX no es podria explicar sense la seva presència. I no només això, la seva dimensió com a artista i intel·lectual del noucentisme el converteix en un referent indiscutible de la història de la cultura catalana. I va ser precisament això, el que el va convertir en víctima propiciatòria de la depuració protagonitzada per Puig i Cadafal quan va assumir la presidència de la Mancomunitat, una depuració que malauradament el va allunyar per sempre més de Catalunya. Un allunyament que finalment va coincidir amb seva etapa més contemporània. Probablement Torres Garcia no ha passat a formar part de la pintura universal per la seva etapa noucentista, tot i que no ho hi manquen detalls i aspectes transcendents[2], però del que no hi ha cap dubte és que aquesta etapa noucentista es determinant per la història cultural de Catalunya. De fet, com va afirmar el crític americà Daniel Robins, Torres Garcia “s’havia convertit en l'art català, no podia haver-hi idees que no fossin atribuïdes a la seva persona”

No pronunciarem ara allò tan suat que Catalunya “està en deute” amb Torres Garcia: l’artista té una sala pròpia al MNAC i els seus frescos llueixen esplèndids al màxim símbol institucional del país, al palau de la Generalitat. Però no deixa de sobtar que Torres Garcia no hagi entrat en l’onomàstica de la ciutat: a Barcelona on no hi ha cap plaça o carrer dedicada a l'artista –si que té carrers dedicats a Terrassa i Mataró-. La qual cosa ens porta a enviar una recomanació explícita als responsables del nomenclàtor de la ciutat: ara que estan en plena tasca de “desborbonització” seria fantàstic que aquest gran artista de Catalunya ocupi el lloc d’algun d’aquests infants, regents o princesetes que mai haurien d’haver estat honorats a una ciutat republicana fins al moll de l'os i que és el que és gràcies a gent vinguda d'arreu com Joaquim Torres Garcia.

---

[1] Val a dir que en l’edició anglesa s’hi nota mà catalana, una visió que no es dona a la resta d’edicions en altres llengües de l’entrada dedicada a l’artista.

[2] Tot i així, a la presentació de l’exposició del MOMA se situa el “noucentismo” com a moviment de les primeres avantguardes “His personal involvement with a significant number of early avant-garde movements—from Catalan Noucentismo to Cubism, Ultraism-Vibrationism, and Neo-Plasticism”

El gat que ens va fer estimar la rumba

Amb motiu de la mort d’en Peret ara fa un any, vaig comentar una curiosa experiència que vaig viure amb el “rei de la Rumba” ja fa uns anys, i ho aprofitava per polemitzar sobre l’etiqueta de catalanitat d’aquest gènere musical. I ho feia en aquests termes:

“Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla -el pare i Peret -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida. Però a ningú, començant pel Pescadilla i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez  vingut de l'Argentina qui ens va fer descobrir i reivindicar el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de ventilador”.

El Gato ens va fer una preciosa genealogia del gènere a ·"La Rumba de Barcelona":

“La rumba neix al carrer filla de Cuba i d'un gitanet

 i sa germana que és l'Havanera viu gronxadeta entre mariners”.

I quan els (auto)odiadors de torn, els Espada, Azua i Boadella de sempre veien Barcelona més provinciana i més enfonsada que un Titànic cultural els va llençar a la cara una tromba d’autoestima a ritme de rumba a Barca, cielo y ola:

Dicen que no es la que era
Que se ha vuelto provinciana
Que ha perdido todo el swing
Y habla una lengua rara

Pero no estoy de acuerdo
Yo siempre la he visto igual
Como una estrella lejana
Que huye de la frivolidad

El Gato que ara fa 25 anys ens va deixer s’ha guanyat sens dubte un lloc en el panteó dels catalans il·lustres, un panteó farcit de persones que un dia es van instal·lar aquí per contribuir poderosament a fer un país més obert, més creatiu, més lliure. I confiem que així continuï essent. 

I el cinturó roig va votar com Pedralbes…

Un dels arguments que s’ha anat prodigant des de sectors de l’esquerra més o menys dependentista per distanciar-se del “procés” ha estat el suposat abandó de l’eix social per part d’un sobiranisme estaria jugant totes les cartes en l’eix “identitari”. Vicenç Navarro ha repetit aquest argument fins a la sopa, de vegades de manera força maldestre vorejant un maniqueisme –amb ingredients lingüístics- impropi d’una autoritat acadèmica amb la seva trajectòria. Per Navarro a l’independentisme  no li quedaria més remei  que posar el fre de ma al procés i entonar el mantra social si volia tenir alguna opció entre els sectors populars més impermeables de la zona metropolitana. Però l’escriptor adrianenc Garcia Andujar negava la mínima opció a aquesta suposada estratègia identificant el moviment sobiranista amb la burgesia catalana tot recuperant el “soleturisme” més irredempt –i sovint no exempt de notables dosis de mala llet-.

Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona i alguns municipis van fer accentuar aquest missatge fins al punt que va ser decisiu a l’hora de conformar el relat i pròpia candidatura de Junts pel Si: amb Raül Romeva al capdavant havia de quedar palès que no hi hauria independència sense  abraçar l’eix social.

Durant la campanya del 27-S aquest va ser el “frame” més recurrent i es va entaular una autèntica batalla per captar el vot metropolità, amb un sobiranisme abocat a “demostrar” el seu vessant social, amb l’esquerra dependentista titllant-lo de fals convers a la causa –Mas igual que Rajoy, retallades, Andorra, etc.- i apel·lant a la identitat popular i treballadora “dels “suburbios” que diria aquell... I amb la dreta espanyolista brandant que aquí ells juguen a casa”.

Els resultats del 27-S han posat de relleu que efectivament –i malauradament afegiria jo- l’antic cinturó roig de Barcelona no és país per a sobiranistes...però pel que s’ha vist tampoc és país per a rojos!!! Efectivament, amplis sectors de les capes populars del territori metropolità han reaccionat amb veu pròpia al procés sobiranista. Han percebut que la independència els podia afectar de forma negativa, però no pas en clau social i econòmica, sinó en clau identitària i han convertit la dreta espanyolíssima de Ciudadanos en primera força política en un nombre importantíssim de barris i municipis.

I aquí ve la paradoxa, han votat de forma gairebé calcalda als barris més pijos de la zona alta de Barcelona.  I amics, això fa mal. Fa mal veure com un artefacte que va néixer per aturar el sobiranisme a Catalunya, transmutat ara en una dreta de disseny i de plató va via de convertir-se en partit hegemònic entre aquests sectors populars de la regió metropolitana.  Pur eix social!!! I és que es veu d’una hora lluny que l’estètica de Ciudadanos -començant pels seus líders- és la viva imatge de les classes populars metropolitanes!!!

Des de l’esquerra dependentista no s’ha dubtat en atribuir al “pressing” sobiranista aquest rearmament identitari en clau espanyola del “cinturó roig”. No els negaré part de raó, però l’esquerra dependentista s’hauria de plantejar perquè entre “independència”  i “eix social” resulta que han optat per una tercera via anomenada Espanya”...i prendre’n bona nota. I Garcia Andujar ens podria explicar com és que el seu poble ha votat com el barri de l’alta burgesia catalana, que resulta que és profundament espanyola i espanyolista.

I el sobiranisme haurà d’acceptar que la tan anhelada “penetració” de la bona nova independentista en aquests sectors va per llarg. La geografia i l’urbanisme són aquí mals aliats. S’ha de ser molt curós amb les estratègies d’entrada en aquestes zones. Oblidar-se de conversions fulminants.  Les emocions són poderoses, tan que caldrien no un sinó mil “Sumates” per aconseguiran que uns dígits de dèficit fiscal prevalguin per sobre d’una identitat tan rotunda. A aquests sectors els cal un relat independentista que els garanteixi que la seva identitat espanyola no serà vulnerada ni menystinguda i sobretot, que els asseguri que aquesta identitat no els convertirà en els pàries del nou país. I Molta paciència.