Vaig sovint a València, intento evitar-ho, però no ho aconsegueixo: m'acabo posant de mala llet. Ho sento, sento dol per València, per la gent que vol viure el seu país i al seu país amb dignitat, i se'ls nega de forma implacable, insitent i persistent aquest, dret(...?). De la gent que s'indigna amb la impunitat dels Fabra, Camps, Ripoll i dels centenars d'imputats en cassos de corrupció; de la gent que es desespera amb les barbaritats urbanístiques que s'estan carregant el país per a benefici de quatre especuladors i dels vivales -Bigotes i cia- vinguts de Madrid amb la tarja del "partido nacional" a la ma; de la gent que es desespera amb la fàbrica de mentides i manipulació en que han convertit els mitjans públics; de la gent que se sent amenaçada, agredida, i ridiculitzada per usar la llengua del país...Ho sento, però això dol.
Per mi, la situació política és en molts aspectes pitjor que durant el franquisme. L'única diferència -de moment- és que no s'empresona l'oposició per delictes d'opinió, però la forma en que s'exerceix el poder no deu diferir en essència del que hom podria anomenar "democràcies formals" a l'alçada de Bielorussia o el Marroc (Tunisia i Egipte han quedat enrere!). La paradoxa, i la fatalitat és que no els cal aplicar mètodes repressius perquè governen amb la benedicció del poble, que els atorga abultades majories absolutes i que per tant, poden exhibir tota la legitimitat del món per fer portar a terme la seva acció devastadora.
És per això que considero més greu la situació que durant el franquisme: ara disposen de la legitimitat que no tenien en l'època de la dictadura, però en essència la forma d'exercir el poder no ha variat: censura i manipulació absoluta als mitjans; corrupció i nepotisme instal·lats al moll de l'ós del poder polític; establiment d'una densíssima xarxa clientelar que actua com a fabulosa repartidora de recursos públics per als fidels i que sotmet a estat de setge a qualsevol forma d'oposició; apel·lació permanent a la irracionalitat amb el tema de la llengua, despreci absolut per la cultura crítica i en contraposició folclorisme del més ranci i "pa i circ" (circ dolent, mooolt dolent) a dojo, i per cert, un detall gens tribial: l'ultradreta campa impunement, intimida, amenaça i agredeix (valencianistes, immigrants, gais i altres col·lectius poden acreditar centenars d'agressions i aquesta acció queda totalment ocultada).
Insisteixo, aquest panorama no és fuit de la rancúnia ni d'una percepció esbiaixada: feu un breu zap al Canal9, una passejadeta, posem, per Marina d'Or, i si us va el sado, deixeu-vos caure per un acte públic o una "inauguració". Faria gràcia si no fes basarda.
I tot això és greu? Jutjeu vosaltres mateixos. Parlant-ho amb amics i coneguts tant d'aci dalt com d'allà baix, sempre surt el mateix raonament: incredulitat per la dinàmica electoral i les majories absolutíssimes, sensació d'impotència i esment a la terrible sentència: els pobles tenen el govern que es mereixen...(i que en aquest cas voten de forma massiva i per tant decideixen). Però realment s'ho mereixen?
Per mi, la situació política és en molts aspectes pitjor que durant el franquisme. L'única diferència -de moment- és que no s'empresona l'oposició per delictes d'opinió, però la forma en que s'exerceix el poder no deu diferir en essència del que hom podria anomenar "democràcies formals" a l'alçada de Bielorussia o el Marroc (Tunisia i Egipte han quedat enrere!). La paradoxa, i la fatalitat és que no els cal aplicar mètodes repressius perquè governen amb la benedicció del poble, que els atorga abultades majories absolutes i que per tant, poden exhibir tota la legitimitat del món per fer portar a terme la seva acció devastadora.
És per això que considero més greu la situació que durant el franquisme: ara disposen de la legitimitat que no tenien en l'època de la dictadura, però en essència la forma d'exercir el poder no ha variat: censura i manipulació absoluta als mitjans; corrupció i nepotisme instal·lats al moll de l'ós del poder polític; establiment d'una densíssima xarxa clientelar que actua com a fabulosa repartidora de recursos públics per als fidels i que sotmet a estat de setge a qualsevol forma d'oposició; apel·lació permanent a la irracionalitat amb el tema de la llengua, despreci absolut per la cultura crítica i en contraposició folclorisme del més ranci i "pa i circ" (circ dolent, mooolt dolent) a dojo, i per cert, un detall gens tribial: l'ultradreta campa impunement, intimida, amenaça i agredeix (valencianistes, immigrants, gais i altres col·lectius poden acreditar centenars d'agressions i aquesta acció queda totalment ocultada).
Insisteixo, aquest panorama no és fuit de la rancúnia ni d'una percepció esbiaixada: feu un breu zap al Canal9, una passejadeta, posem, per Marina d'Or, i si us va el sado, deixeu-vos caure per un acte públic o una "inauguració". Faria gràcia si no fes basarda.
I tot això és greu? Jutjeu vosaltres mateixos. Parlant-ho amb amics i coneguts tant d'aci dalt com d'allà baix, sempre surt el mateix raonament: incredulitat per la dinàmica electoral i les majories absolutíssimes, sensació d'impotència i esment a la terrible sentència: els pobles tenen el govern que es mereixen...(i que en aquest cas voten de forma massiva i per tant decideixen). Però realment s'ho mereixen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada