Aquesta "aventura blocaire" es va iniciar amb un comentari de lectura del llibre l'Últim Patriarca de la nador-vigatana Najat El Hachmi. El podeu llegir més avall, però en resum hi venia a dir que malgrat l'enorme simpatia que em provoca aquesta mossa per allò que és i pot representar, el seu producte literari no em va emocionar, i al meu entendre, l'èxit de l'obra es va fonamentar més en el relat forjat sobre la creadora que en la seva creació.
Sobre la creadora, si l'enyorada Maria Mercè Marçal proclamava orgullosa la seva triple identitat de gènere, de classe i nacional reivindicada en clau alliberadora, diguem-ne de "modernitat clàssica" dels 60, la Najat hi afegeix el component de la nova immigració: dona, de família musulmana humil, immigrada, d'una cultura també minoritzada -l'amaziga- i que assumeix la catalanitat de forma desacomplexadíssima: no em direu que amb aquests ingredients, aquest "cocktail" relligat a la plana de Vic no assegura un relat irresistible en els temps que corren.
És així que amb la seva irrupció, la Najat situa la literatura catalana en unes coordenades anàlogues a la d'altres literatures contemporànies que han propagat autors i autores amb trajectòries vitals que flecteixen perfectament aquest relat de noves identitats. I amb això poca broma: si la cultura catalana sembla que estigui condemnada de forma indefinida i permanent a l'estigma de la "normalització", amb la Najat aquesta parcel·la de normalització s'ha assolit per la via ràpida, i fins i tot ens podríem ventar d'haver"passat per l'esquerra" alguna de les nostres cultures hegemòniques veïnes, que encara no han pogut o sabut propagar el producte que les homologui en aquestes coordenades. Així, i no debades, comparava la Najat amb la britànica Zadie Smith en clau d'homologació pel que fa al relat biogràfico-identitari traslladat a la seva creació, però en canvi, i aquí tornem a l'obra, l'Últim Patriarca de la vigatana no assoleix per mi, la dimensió de l'edifici creatiu de Dents Blanques de la londinenca i amb el consegüent joc de paraules concloïa: Vic no és -encara- Londres.
Però vet aquí, que arran de la publicació de la nova novel·la de la Najat La caçadora de cossos, m’assabento que l'Últim Patriarca ha superat la barrera psicològica dels 50.000 exemplars venuts en català i ha estat traduït ni més ni menys que a 10 llengües (d'això en parlem aquí al costat). Sens dubte la Najat és un filó valuosíssim per la cultura d'aquest país, un fenomen modern i des acomplexat forjat al cor de Vic, aquesta vila que alguns s'escarrassen en voler mantenir pels segles dels segles com la "ciutat dels sants" però Najat l'acosta molt més a Londres que no pas a la Roma Vaticana. Me'n vaig a llegir la caçadora i potser, ara si, no m’enyori de les dents blanques.
4 comentaris:
Home Santi, jo vaig llegir l'Últim Patriarca, potser sí atiat per la curiositat de llegir la novel·la d'una marroquina-catalana, però jo vaig gaudir molt amb la lectura i vaig recomanar el llibre als amics i parentela.
Campillo!!! Doncs si vas gaudir amb aquesta, no et perdis White Teeht.
Ei Santi, ja fa temps que vaig llegir L'Últim Patriarca, pot estar molt bé tot això del cocktail cultural i de l'assimilació sense complexos de la catalanitat vigatana, però a mi,literària i tècnicament l'obra em va semblar fluixa, més pròpia d'una adolescent amb fluïdesa narrativa que d'una autora "consagrada" com sembla que la crítica la consolida. Els anglosaxons continuen portant-nos ventatja...
Ester, estem completament d'acord quant a la qualitat d'aquí el comentari "Vic encara no és Londres", però precisament per això no deixar de sobtar que ja s'hagi traduït a 10 llengües en només 2 anys, d'aquí ve això del "cocktail irresistible".
Publica un comentari a l'entrada