Tot llegint l'Últim patriarca el guardonat llibre de l’escriptora osonenca Najat el Hachmi no em podia estar de cercar-hi lligams amb Zadie Smith i la seva Dents Blanques. Els paral·lelismes són prou evidents: dones joves d’origen immigrant, perfectament arrelades a les ciutats i cultures de recepció però que rebutgen, amb molt bon criteri, l’etiqueta "ètnica" en la seva literatura, però la seva creació literària es nodreix del filó "ètnic" fruit de la pròpia experiència vital. Val a dir però que aquests paral·lelismes, comencen i s’acaben aquí: m’acabo de llegir l’obra de El Hachmi, i més enllà de les esperades curiositats que et pot despertar el descobriment d’una realitat cultural distant i poc coneguda, el llibre m’ha deixat senzillament indiferent.
Un relat massa previsible, que s’alimenta bàsicament de la benzina que li proporciona l'inevitable trànsit pel xoc de cultures, que en aquest cas, incorpora un alt contingut de conflicte de gènere. El llibre està ben escrit, però sembla que la munició creativa s’esgoti amb el component "ètnic". Res a veure amb el doll de sensacions que t'arrenca la lectura de l'obra de la Zadie des de les primeres pàgines. L'escriptora britànica utilitza els recursos ètnics com a simples vehicles d'unes trames excel·lents i construeix uns personatges de gran calibre, situats en el límit de la caricatura i l'excentricitat, però ben allunyats dels llocs comuns que sovintegen en El Hachmi.
La coincidència fa uns anys d'un estol de músics de gran nivell a la ciutat -del Quimi Portet de l'Último de la Fila, als Sau, Duble Buble, Trogloditas...- va fer que es parlés de Vic com "Liverpool de Catalunya". Llegint la Najat -i abans la Laila- tinc la sensació que Londres queda encara una mica lluny... I potser millor, perquè finalment, l'obra de la Zadie, jo diria que sense cap mena d’intenció ni de facultat anticipatòria, va acabar resultat fatalment premonitòria dels atemptats del metro de Londres de l’any 2003, comesos per uns joves britanico-musulmans que salvant algunes distàncies, s’haguessin pogut confondre perfectament amb els conversos fonamentalistes de Dents Blanques.
Un relat massa previsible, que s’alimenta bàsicament de la benzina que li proporciona l'inevitable trànsit pel xoc de cultures, que en aquest cas, incorpora un alt contingut de conflicte de gènere. El llibre està ben escrit, però sembla que la munició creativa s’esgoti amb el component "ètnic". Res a veure amb el doll de sensacions que t'arrenca la lectura de l'obra de la Zadie des de les primeres pàgines. L'escriptora britànica utilitza els recursos ètnics com a simples vehicles d'unes trames excel·lents i construeix uns personatges de gran calibre, situats en el límit de la caricatura i l'excentricitat, però ben allunyats dels llocs comuns que sovintegen en El Hachmi.
La coincidència fa uns anys d'un estol de músics de gran nivell a la ciutat -del Quimi Portet de l'Último de la Fila, als Sau, Duble Buble, Trogloditas...- va fer que es parlés de Vic com "Liverpool de Catalunya". Llegint la Najat -i abans la Laila- tinc la sensació que Londres queda encara una mica lluny... I potser millor, perquè finalment, l'obra de la Zadie, jo diria que sense cap mena d’intenció ni de facultat anticipatòria, va acabar resultat fatalment premonitòria dels atemptats del metro de Londres de l’any 2003, comesos per uns joves britanico-musulmans que salvant algunes distàncies, s’haguessin pogut confondre perfectament amb els conversos fonamentalistes de Dents Blanques.
1 comentari:
A bodes em convides! Em moria de ganes de tenir algú amb qui compartir el meu disgut per aquesta novel·la, per altra banda tan ben acollida per la crítica i les vendes.
No m'ha agradat, no té rítme, ni grapa. Tu la compares amb "Dents Blanques", jo no l'he llegida, però en canvi he passat molt bones estones amb "Kafka a la platja", per exemple, i per parlar de novel·les ètniques.
És ben cert que el Hachmi descriu aspectes de la seva cultura que podria molt ben ser que ignoréssim, com la pràctica tan generalitzada de la sodomia.
El que s'hi descriu com el sistema de relacions dins la família, és el que correspon al títol, "El patriarca", però va més enllà, en mostrar-nos a què pot donar lloc (i dóna) el patriarcat "a pèl" sense les limitacions que el sistema democràtic acaba imposant, el poder sense límits d'uns éssers humans (homes)sobre uns altres (dones). És repugnant, i exemplificador del que hem de fugir de totes totes, sota qualsevol forma. Ens ha costat moltes morts i molts esforços aconseguir aquest sistema democràtic, encara molt imperfecte però indubtablement superior al del món musulmà.
Finalment, el final de la novel·la, valgui la redundància, encara és més repulsiu. L'autora ens ve a dir que és d'allò més alliberador deixar-se sodomitzar per l'oncle en un acte exhibicionista davant del pare. Ja em diràs de quina llibertat es tracta! Deixar-se "donar pel cul" en una enèssima repetició inconscient d'un estil de vida roí per dones.
Els queda molt fer!!!
Concep
Publica un comentari a l'entrada