BENIGNES

Déu n’hi do amb això de les Benignes! Me’l vaig engolir amb una facilitat desconeguda, i són més de mil planes que aviat està dit. El llibre ha rebut crítiques ferotges perquè toca qüestions molt i molt controvertides: d’entrada t’acorrala argumentant de forma gairebé inapel•lable, que si “a tu lector t’hagués tocat viure aquella situació, haguessis fet el mateix que jo, el mateix que milions de persones”. Ens deixa sense escapatòria; haguéssim fet el mateix que els milions d’alemanys –i altres còmplices- que van ordenar, van obeir, van fer, van deixar fer, o van mirar cap a l’altre costat, mentre els uns altres ordenaven, feien o deixaven fer...Aquest determini fatalista ja ha estat criticat per veus acreditades, recordant que a la mateixa Alemanya nazi, molts –molts?- alemanys van pagar amb la pròpia vida perquè es van negar a fer, deixar fer, o simplement mirar cap a l’altre costat.
Adorno ens deia que després d’Auswich no era possible la poesia: a les Benignes, Jonathan Little es descriu com l’oficialitat nazi combinava perfectament el conreu de les expressions artístiques més refinades amb l’execució decidida de la “solució final”.
A banda però del controvertit contingut ètic, el llibre t’enganxa des del primer moment fins al final. Un final que potser abusa de passatges onírics i episodis d’autodestrucció del depravat personatge principal i que té un colofó excessivament peliculer al meu gust –amb mossegada al nas de Hitler inclosa-, però no per això deixa de mantenir la tensió fins la darrera pàgina.
L’hem llegit en català, però val a dir que els de l’editorial s’hi ha lluït: errades de traducció, en alguns casos flagrants i fins i tot pífies d’edició amb restes del tipus de “tallar i enganxar” més primari.