DESPROGRAMANT TV TÒXICA

Això de la TDT, aquesta televisió amb acrònim dinamític, entre mil i una possibilitats -reconec que això dels manuals d'instruccions acabarà per convertir-me en un tecnòfob- té la de desprogramar canals. Doncs això, que finalment m'he decidit a passar el dall per l'espai radiolèctric i he eliminat una bona quantitat de portes d'accés a continguts altament tòxics per la salut mental. Han caigut un munt de canals extranyíssims de televendes i altres productes sofisticats, però també tot el pack de la "Tele 5". No sé com ho veiu vosaltres, però si hem de fer cas al que diuen les dades de share aquest producte altament tòxic és líder indiscutible d'audiència a casa nostra -amb el permís del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, que amb una altra metodologia de mesura, sembla que mitiga aquesta nefasta hegemonia-. I és que mirant la graella d'aquest monument a la barroeria i l'estupidesa, no se'n salva ni un! I per més inri, va el seu "capo" i s'afegeix alegrement al darrer "manifiesto" lingüístic contra el català. En fi que us convido a barallar-vos una mica amb el comanament de la TDT i extirpar-ne aquesta parcel·la de vulgaritat i hostilitat anticatalana.

De pedra i de xiclet

Aquest estiu hem passat uns dies a França, i entre les experiències que ens n'hem emportat, jo hi destacaria quelcom tan poc exitant com és la sensació de poder MENJAR PA. Recordo que ja fa uns anys, quan es va començar a estendre aquest negoci de les falses baguettes a casa nostra, Quim Monzó va escriure una columna a la Vanguardia -molt comentada en el seu moment- sobre aquest autèntic desastre alimentari. Un desastre que patim els que ens agrada menjar pa i com més va més, ens veiem obligats a fer trajectes quilomètrics per aconseguir alguna cosa que s'assembli a aquell producte cada vegada més exòtic anomenat PA, i òbviament, pagar-lo a preu d'or sota el pseudònim de "rústic", "gallec", "de parròquia" o altres denominacions estrambòtiques.

Però és que la plaga d'aquestes baguettes prefabricades ha contaminant tot el sistema, i els forns més o menys tradicionals estan sucumbint a aquesta tendència perversa. Compres pa, i com no te'l mengis al moment tens dues possibilitats: que es quedi dur com una pedra, o tou com un xiclet, depenent -suposo- de les condicions ambientals, però en qualsevol cas immengable.

En fi, quin plaer aquest estiu, poder menjar baguettes autèntiques, i per més conya a preu de pa!!! S¡, si, més barates que el succedani que ens encolomen aquí! I es que això de la bombolla immobiliària ha aconseguit fins i tot deixar-nos sense pa!

ROCK'N ROLL

Es-pec-ta-cu-lar!

Que una obra de teatre arribi a la mitja part i miris el rellotge i comprobis que han passat gairebé dues hores i gairebé no te n'hagis enterat no sol ser d'allò més habitual. Doncs això un producte gairebé rodó: text, ritme, treball actoral, muntatge, escena... En fí, un nou i mig per allò que la perfecció absoluta no és a l'abast dels humans. I felicitats Àlex

BENIGNES

Déu n’hi do amb això de les Benignes! Me’l vaig engolir amb una facilitat desconeguda, i són més de mil planes que aviat està dit. El llibre ha rebut crítiques ferotges perquè toca qüestions molt i molt controvertides: d’entrada t’acorrala argumentant de forma gairebé inapel•lable, que si “a tu lector t’hagués tocat viure aquella situació, haguessis fet el mateix que jo, el mateix que milions de persones”. Ens deixa sense escapatòria; haguéssim fet el mateix que els milions d’alemanys –i altres còmplices- que van ordenar, van obeir, van fer, van deixar fer, o van mirar cap a l’altre costat, mentre els uns altres ordenaven, feien o deixaven fer...Aquest determini fatalista ja ha estat criticat per veus acreditades, recordant que a la mateixa Alemanya nazi, molts –molts?- alemanys van pagar amb la pròpia vida perquè es van negar a fer, deixar fer, o simplement mirar cap a l’altre costat.
Adorno ens deia que després d’Auswich no era possible la poesia: a les Benignes, Jonathan Little es descriu com l’oficialitat nazi combinava perfectament el conreu de les expressions artístiques més refinades amb l’execució decidida de la “solució final”.
A banda però del controvertit contingut ètic, el llibre t’enganxa des del primer moment fins al final. Un final que potser abusa de passatges onírics i episodis d’autodestrucció del depravat personatge principal i que té un colofó excessivament peliculer al meu gust –amb mossegada al nas de Hitler inclosa-, però no per això deixa de mantenir la tensió fins la darrera pàgina.
L’hem llegit en català, però val a dir que els de l’editorial s’hi ha lluït: errades de traducció, en alguns casos flagrants i fins i tot pífies d’edició amb restes del tipus de “tallar i enganxar” més primari.

Vic encara no és Londres

Tot llegint l'Últim patriarca el guardonat llibre de l’escriptora osonenca Najat el Hachmi no em podia estar de cercar-hi lligams amb Zadie Smith i la seva Dents Blanques. Els paral·lelismes són prou evidents: dones joves d’origen immigrant, perfectament arrelades a les ciutats i cultures de recepció però que rebutgen, amb molt bon criteri, l’etiqueta "ètnica" en la seva literatura, però la seva creació literària es nodreix del filó "ètnic" fruit de la pròpia experiència vital. Val a dir però que aquests paral·lelismes, comencen i s’acaben aquí: m’acabo de llegir l’obra de El Hachmi, i més enllà de les esperades curiositats que et pot despertar el descobriment d’una realitat cultural distant i poc coneguda, el llibre m’ha deixat senzillament indiferent.
Un relat massa previsible, que s’alimenta bàsicament de la benzina que li proporciona l'inevitable trànsit pel xoc de cultures, que en aquest cas, incorpora un alt contingut de conflicte de gènere. El llibre està ben escrit, però sembla que la munició creativa s’esgoti amb el component "ètnic". Res a veure amb el doll de sensacions que t'arrenca la lectura de l'obra de la Zadie des de les primeres pàgines. L'escriptora britànica utilitza els recursos ètnics com a simples vehicles d'unes trames excel·lents i construeix uns personatges de gran calibre, situats en el límit de la caricatura i l'excentricitat, però ben allunyats dels llocs comuns que sovintegen en El Hachmi.
La coincidència fa uns anys d'un estol de músics de gran nivell a la ciutat -del Quimi Portet de l'Último de la Fila, als Sau, Duble Buble, Trogloditas...- va fer que es parlés de Vic com "Liverpool de Catalunya". Llegint la Najat -i abans la Laila- tinc la sensació que Londres queda encara una mica lluny... I potser millor, perquè finalment, l'obra de la Zadie, jo diria que sense cap mena d’intenció ni de facultat anticipatòria, va acabar resultat fatalment premonitòria dels atemptats del metro de Londres de l’any 2003, comesos per uns joves britanico-musulmans que salvant algunes distàncies, s’haguessin pogut confondre perfectament amb els conversos fonamentalistes de Dents Blanques.