En el post
anterior ens vam dedicar a desmuntar alguns tòpics sobre el nostre sistema
educatiu edificats sobre comparacions poc rigoroses amb el sistema finlandès, sovint descontextualitzades i formulades a base d’apriorismes. Partint d’aquests
apriorismes, la fórmula finlandesa resulta poc menys que infalible: un estat
que “es creu” que l’educació és la
prioritat, i en conseqüència hi inverteix tots els recursos i més, o sigui, tot el contrari que a casa nostra. Però resulta que els números
ens venien a dir que si fèiem cas de les estadístiques, en molts aspectes no estàvem
pas tan lluny de Finlàndia i fins i tot, en algun aspecte més lluny i tot! En
conclusió veníem a dir que el pilar de l’èxit finlandès no era tant qüestió de
recursos o qüestió de “estat” sinó més aviat, qüestió de societat (http://santics.blogspot.com.es/2013/02/lluny-de-finlandia.html)
.
Però malgrat
que les xifres són les que són, segur que molts de vosaltres, per no dir la
majoria, us vareu
quedar amb la mosca al nas: coneixent de prop el nostre sistema
educatiu, no ens acabem de creure que som tan a prop del sistema que marca
l’excel·lència educativa a nivell mundial. I és que estàveu carregats de raó!
Per això ara
us proposo un exercici a la inversa, capgirant el sentit de les dades i desconstruint
la seva interpretació. L’argument és ben simple: és evident que durant la
dècada “gloriosa” de l’economia espanyola es va fer un esforç inversor enorme
en serveis públics en general, i en serveis educatius en concret, però aquest
esforç no fou en cap cas suficient per anivellar un retard històric. El
professor Vicenç Navarro no es cansa de repetir així que en té l’oportunitat,
que la despesa en serveis socials a Espanya és encara –i vist el pa que s’hi
dona ara, serà encara més- a anys llum dels països del nord d’Europa. I
aquest dèficit històric, es va veure multiplicat per les necessitats
sobrevingudes creades per l’allau migratori que va acompanyar el bombollasso immobiliari.
El gran
esforç inversor dels anys 90 i 2000 va servir per situar Espanya només al lloc
25 sobre 33 del rang de l’OCDE quant a percentatge del PIB destinat a educació
(0,8 dècimes per sota Finlàndia que ocupa el lloc 10 del rang). Però, una part
molt important d’aquest esforç va anar destinat paradoxalment al “totxo” per
fer honor al gran protagonista de la “bombolla” (i quan aquest no arribava, al
seu “germà petit” el barracot). Per
dir-ho d’alguna manera, mentre que a Finlàndia invertien en “coneixement”, aquí
el boom demogràfic ens situava en un estadi previ, i havíem d’invertir en
“equipament”. Les dades són palmàries: el curs 1998-99 hi havia Catalunya 2.371
centres públics d’educació infantil, primària i secundària. Dotze anys més
tard, el 2010-11, la nòmina de centres havia pujat a 3.331. Poca broma: en
dotze anys –a banda de reformes i ampliacions- es van construir gairebé 1.000
escoles! Es miri com es miri, aquestes xifres per a un país de 7 milions
d’habitants són una autèntica desmesura. I ja que hi som posats, resulta que a
Finlàndia, l’evolució ha estat totalment a l’inrevés: entre 2007 i 2012 el
nombre de centres educatius va disminuir un 14%, passant de 3.200 a 2.700. I
això no presagia cap bon auguri, bàsicament perquè una part important dels
centres que s’han creat acabaran tancats quan es produeixi l’ajustament
demogràfic inevitable. El tancament de línies de P3 anunciada per al curs
vinent és ben premonitòria d’una autèntica fatalitat: els recursos invertits en
la construcció de nous centres hauran tingut una amortització ben escassa en
termes de rendiment social. I és que la maleïda bombolla del totxo ho arrossega
tot.
Però la
febre del totxo no s’acaba aquí. Tots hem sentit la llegenda urbana d’aquells
ex-alumnes d’aquell institut que després d’haver-ho deixat a 3r d’ESO es
presentaven al Insti amb les motos
flamants que s’acabaven de comprar gràcies al “curro” a la construcció i es
cardaven dels companys pringats que
s’havien quedat allà fent una cosa tan espantosa com era “formar-se pel dia de
demà per afrontar amb garanties els reptes d’un món basat en l’economia del
coneixement..” Uf!!! Doncs aquí rau l’altre realitat ben amagada per les dades:
vèiem al capítol anterior que Espanya es gastava en proporció molts diners per
alumne en educació secundària, més que no pas Finlàndia, però el cas era que la
proporció d’alumnes que feien secundària,
sobretot, secundària superior és molt menor que a Finlàndia a causa de l’abandó
prematur. Com es pot veure en la taula següent, les dades de l’OCDE ens diuen
que Espanya dedica 0,8% del PIB a secundària superior, la qual cosa la situa a
la cua de la classificació (lloc 32 sobre 33), per contra Finlàndia hi dedica
el 1,6% xifra que la situa al lloc 5. Aquest 0,8% és precisament la diferència
total de percentatge de PIB dedicat a l’educació entre tots dos països.
Percentatge del PIB en despesa en educació.
Any 2009 (OCDE)
|
Espanya
|
Finlàndia
|
Màxim
|
|
%
|
Rang
|
%
|
Rang
|
%
|
País
|
Infantil
|
0,9
|
3
|
0,4
|
21
|
1,0
|
Dinamarca
|
1ria i ESO
|
2,6
|
17
|
2,5
|
19
|
3,7
|
Islàndia
|
BAT i FP
|
0,8
|
32
|
1,6
|
5
|
1,7
|
Suïssa
|
Superior
|
1,3
|
22
|
1,9
|
5
|
2,6
|
EUA
|
Total
|
5,6
|
25
|
6,4
|
10
|
8,1
|
Islàndia
|
És aquesta
la recepta doncs? Invertir més en secundària superior? Doncs segons tots els
experts, sembla que si, com a mínim una part de la recepta, i encara més
concretament, en formació professional que va estar l’autèntica ventafocs del
sistema educatiu durant els anys “gloriosos”. I això ja s’està produint: ara el
pinxo de la moto ja no va a vacil·lar a l’institut, bàsicament perquè no té ni
moto ni curro. Per tant, s’embla que
s’està endreçant un dels grans dèficits que arrossegava el sistema. Per altra
banda, la frenada demogràfica,aturarà també la necessitat imperiosa de nous
equipaments, i així ens podrem alliberar d’una vegada de la fatalitat del
totxo. Ara només cal invertir com cal i on cal. El problema és que ara no hi ha
ni cinc per invertir en educació –i quina pèrdua de temps havent-hi bones bankies per rescatar i trams d’AVE per
inaugurar!- i per tant, el professor Navarro continuarà repetint que la despesa
social a casa nostra és encara a anys llum del nord. Però tot i així, hi
tornarem a insistir: si mai tornen els diners, no n’hi haurà prou: el que ens
ha d’acostar definitivament a Finlàndia, no és l’estat –encara que sigui el
català-, és la societat.
