Que fumen ellos!

El llibre “Economia freaky”[1] es va convertir fa uns anys en una de les revelacions editorials de la temporada. La clau de l’èxit era l’ús murri de les estadístiques que feien els seus autors, tot mostrant “la cara oculta de les coses”. Per exemple, que resultava del tot desencertat que uns pares responsables i endreçats preferissin que la seva filla Molly anés a jugar a casa d’una amiga on tenien piscina privada en comptes d’un altre amiga el pare de la qual tenia una arma a casa. I per què? Doncs perquè resulta que segons les estadístiques dels EUA, la probabilitat que la Molly morís ofegada a la piscina dels veïns "endreçats" era 100 vegades superior a que ho fes a causa d’un accident amb l’arma del veí fatxenda simpatitzant del “Club del Rifle”.

Sense cap connexió amb aquest hipotètic cas més enllà de l’extensió de la generalització de les falses percepcions, canviem les famílies americanes per les hispanes i la seva despesa. El Instituto Nacional de Estadística (INE) publica l’Enquesta de Pressupostos Familiars des de ja fa uns anys, i ja hi ha disponibles les dades de 2011[2]. Com ens podem suposar, la bombolla immobiliària va situar la despesa relacionada amb l’habitatge al capdavant de la despesa familiar, (31%), per sobre de l’alimentació (16,5%) i el transport (12%) per aquest ordre. Tot repassant el llistat quan vaig arribar al capítol de despesa en educació em va sorprendre el fet que només signifiqui el 1,1% del total i d’això és del que volia tractar. 

És molt? És poc? És suficient? Doncs depèn, i depèn de molts factors i de punts de vista. Des d’una posició de defensa de la gratuïtat absoluta dels serveis educatius públics, de l’educació infantil al doctorat universitari, aquesta despesa hauria de ser poc més que 0, i per tant es podria argumentar que és una despesa excessiva... Però per posar-hi un polsim de picant, comparem aquesta despesa amb la que suposa el consum de tabac, que va significar el 1,5% del total. És a dir, en termes de “Economia freaky” us serveixo un titular demolidor: les famílies espanyoles van dedicar a la compra de tabac gairebé un 50% més de diners que no pas a l’educació dels seus fills. Amb aquest subtítol: els espanyols van destinar 117,4€ de mitjana a despeses relacionades amb l’educació (matrícules, quotes, llibres, colònies, extraescolars,etc.) compresos tots els nivells educatius. La despesa de tabac va ser de 164,8€ de mitjana per persona. La realitat és complexa i polièdrica: mirem-ho pel cantó positiu: la baixa despesa educativa suposa que les famílies tenen garantit l’accés a l’educació de forma gairebé universal i gratuïta ja que aquesta es finança a través del impostos. El tabac al seu torn, proporciona una elevada recaptació d’impostos a l’estat, que poden revertir en el finançament de l’educació. Sembla doncs que tot encaixa en una mena de cercle virtuós…

Però per fer-ho encara una mica més murri, deixeu-me acudir a les estadístiques autonòmiques. Extremadura: tabac 200,7€, educació 53,1€. Castella la Manxa: tabac 167,3€, educació 48€. Catalunya: tabac 142,4€, educació 168,2€...Ara us podria fer un altre titular explosiu acudint als clàssics, és a dir al dèficit fiscal, i allò que els conciutadans dels Ibarra, Monago i Bono es gasten quatre vegades més en tabac que en l’educació dels seus fills, “amb dos cuyons”, però no ho faré. Posats a tibar de clàssics em quedaré amb Unamuno i amb allò de “que fumen ellos!”. I per què veieu que l’economia freaky és ben poc maniquea, resulta que la comunitat de Madrit encapçala la despesa d’educació (195,7€) per sobre del País Basc i Catalunya. I ara si voleu comencem a fer números que amb l’educació no s’hi juga.

---

[1] Steven D. Levitt & Stephen J, Dubner (2005), Economia freaky, Ed. La Campanya.

[2] http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft25%2Fp458&file=inebase&L=0

Vedella de cavall: continua la festa!

No fa ni una setmana que ens posàvem les mans al cap amb la tragicomèdia de la “lasanya de cavall” i ja ha sortit un nou episodi del serial. Ara ni més ni menys que la Nestle (via Buitoni) també ha estat víctima d’una nova maniobra de “suplantació d’identitat animal”. De nou un cicle de subcontractacions (Suïssa, Itàlia, Espanya, Alemanya...) que acaben menant a Romania on es veu que la transformació de les estructures productives està deixant sense feina a milers de cavalls que, ves per on, acaben els seus dies en forma de lasanya (de vedella). Insistim, ens ho prenem en conya per no arrencar a plorar, però sembla que a Europa això de “seguretat alimentària” prengui categoria d’oxímoron.

Però no n’aprenem: se succeeixen crisis, algunes de gravíssimes com les “vaques boges”, que generen estats generalitzats d’histèria, i que comporten la dilapidació de tones i tones de recursos alimentaris i, massa sovint, el sacrifici inútil de milers o fins i tot de milions d’animals que van a parar directament a les escombraries. Fins que poc a poc es recupera la calma, i sant tornem-hi fins la propera crisi.

Tornem a insistir: això de l’apel·lació al consum responsable –fins i tot des d’una perspectiva filosòfica (http://lacoopecandela.wordpress.com/2013/02/15/un-tast-de-filosofia-reificacio-i-consum-responsable/) pot semblar la dèria d’una minoria elitista, un missatge altiu i impostat, insassumible per les societats urbanes massificades dels segle XXI, gairebé es podria qualificar de “irresponsabilitat”. Però no hi ha res més irresponsable que sotmetre aquestes “masses urbanes” que no són altra cosa que les immenses majories socials a una dieta de “gat per llebre” permanent acompanyada d’uns episodis de perplexitat i histèria com més va més habituals.

GAT (cavall) per LLEBRE (vedella) versió 2.0

Al Regne Unit detecten que una lasanya precuinada fabricada per una multinacional francesa estava feta en realitat de carn de cavall. Fins aquí podríem dir allò de "res de nou al front de l'oest". Un altre "petit" frau que entra en el llarg llistat de la matèria: llards per olis (McDonalds), aigua de l'aixeta per mineral (Coca-Cola), etc, etc. Res de nou si això s'acabés aquí, però resulta que l'embolic ha agafat una dimensió  d'autèntic "gat x llebre" del segle XXI que demostra l'autèntic  despropòsit en que s'ha convertit el cicle de producció, comercialització i consum de productes alimentaris.

De Romania al Regne Unit, passant per França, Xipre, Holanda i Luxemburg

L'escàndol va saltar al Regne Unit, on es van detectar lasanyes de vedella que, en realitat, estaven fetes amb carn de cavall. Dies més tard, el fabricant, Findus, va aclarir que les lasanyes eren subministrades per una companyia francesa que comprava carn a Romania. Però la cosa no és tan fàcil. Seguint la ruta    que publica l'ARA  resulta que (1) Findus (nord de França) encarrega a (2) Comigel (nord-est de França) la producció del plat, aquesta trasllada l'encàrrec a la seva filial (3) Tavola de Luxemburg. Aquesta encarrega la carn de vedella a (4) Maison Spanghero situada al Llenguadoc, que al seu torn subcontracta la comanda a un intermediari (5) de Xipre, que al seu torn subcontracta la comanda a un intermediari de (6) Holanda, que al seu torn subcontracta la comanda a una empresa amb preus molt competitius a (7) Romania. I aquesta serveix finalment la "vedella de cavall" a Maison Spanghero (4).  Faria riure si no fes basarda: 

-Com es pot arribar a emmerdar i a especular amb el menjar d'una manera tan grollera?
-Quants milers de quilòmetres ha hagut de recórrer la carn fins arribar a les prestatgeries en forma de la refotuda lasanya?
-Quants vivales i especuladors han sucat en el viatge?
-Em pot explicar algú que hi pinta Xipre en el comerç internacional de la vedella??? 

I mentrestant aquí els del PP es posen medalles per la seva llei de "mercat unificat", això si que fot riure! En fi, que casos com aquest posen de relleu que això del consum de proximitat no és una collonada pròpia de quatre ecologistes verduretes sinó que cada vegada tindrà més i més sentit. 

FINLÀNDIA ÉS MÉS LLUNY QUE ÍTACA

Quan es van començar a publicar els informes PISA vam constatar amb una profunda decepció que el sistema educatiu català era lluny de l'excel·lència.  Potser havíem viscut en una falsa percepció fonamentada en la trajectòria i la solidesa dels moviments de renovació pedagògica, potser això ens havia ajudat a creure, amb un punt de xovinisme, que l’escola catalana havia de ser molt bona pel sol fet de ser catalana...PISA ens va fer caure del cavall i ens va deixar deprimits i desorientats, però alhora ens va indicar un far que ens il·luminava des de la distància, concretament des d’uns 3000 quilometres nord enllà, un far anomenat Finlàndia.

PISA ens deixava lluny, molt lluny de Finlàndia, i de fet queda lluny, molt lluny de Catalunya en el pla físic. Però aquesta distància no ha impedit que s’hagi produït una peregrinació tant física com virtual a la recerca de “guia i orientació”, o si voleu allò que se’n diu “referents” i “bones pràctiques” en el català que ara es parla. L’últim episodi d’aquesta peregrinació el va protagonitzar el conegut “Follonero” que s’hi va plantar amb una motxilla farcida d’apriorismes i preguntes retòriques -posats a fer em quedo amb un 30 minuts que van passar fa un temps-.

Tant de bo que poguéssim “importar” així com un “pack” el sistema educatiu finès a Catalunya. On s’ha de firmar? Però com bé sabem aquestes coses no són replicables. És més, tal i com afirmava Gregorio Luri en l’esmentat “30 minuts”, aquesta suposada rèplica estaria condemnada al fracàs: cada societat ha de trobar el seu model educatiu. Finlàndia ha tingut la sort de trobar-lo, però les seves veïnes Suècia i Dinamarca que són ven a prop i que probablement són encara mes “netes, nobles, cultes i riques” que diria el poeta, no se’n han ensortit. Que podem esperar naltros des la nostra trista i dissortada pàtria...No hi ha varetes màgiques, però per començar no aniria malament desfer-nos dels, tòpics, apriorismes i dels llocs comuns, que han provocat aquesta mena de “finlanditis” que patim. La publicació del darrer informe de l’OCDE “Education at Glance”[1] amb dades dels anys 2009 i 2010 aporta gran quantitat d’informació i anàlisi que pot resultar molt útil en aquesta escomesa. (Les dades d’OCDE són a nivell estatal, de forma que, de moment, ens limitem a comparar amb Espanya. Però val a dir, com bé sabeu, que en aquest camp Catalunya malauradament no millora les mitjanes espanyoles).

-La “finlanditis” ens prescriu òbviament “Invertir en educació com a Finlàndia”. Doncs resulta que l’any 2009 Espanya es va gastar molt més que Finlàndia, concretament 8.818 dòlars per alumne pels 8.134 de Finlàndia. Això són dades de primària i secundària, però és que en infantil (3-6) la diferència és encara molt superior: Espanya invertí gairebé 1.400 € més per alumne que el país nòrdic.

-La “finlanditis” dona per suposat, que a Espanya les classes estan massificades i les ratios d’alumnes per professor són molt més altes que a Finlàndia. Doncs res més lluny de la realitat: a secundària Espanya tenia 9,9 alumnes per professor (una de les taxes més baixes del món) mentre que Finlàndia era de 13,7. (Dades recents del Departament d'Ensenyament del curs 2011-12 situarien Catalunya amb una mitjana de 10,8 que es podria elevar fins a 11,7 assignant 1/2 jornada de dedicació al professorat a temps parcial[2]).

-I òbviament, “els professors estan molt més ben pagats a Finlàndia”. Doncs tampoc. A secundària, quant a retribució del professorat, Espanya ocupa el 9è lloc en el llistat de l’OCDE i Finlàndia baixa fins el 18è[3].

Si us agrada remenar números, l’informe conté dades per donar i per vendre, però dibuixa un escenari ple de matisos, paradoxes i fins i tot de “cops inesperats”, cap indici de realitats en blanc i negre. Però sembla evident que no es tracta d’una qüestió d’inversions i de recursos, per aquí no ens acostarem a Finlàndia. Però podem prendre nota d’altres diferències que poden semblar sorprenents: els alumnes a Finlàndia fan menys hores lectives que aquí, i els professors menys hores de permanència als centres. Per tant, tampoc es tracta d’intensificar permanències i càrregues lectives, sinó més aviat dirigir la mirada cap altres direccions: l’organització del sistema, l’organització interna –autonomia- del centres, currículums i competències, i sobretot la implicació social en el sistema educatiu i la seva valoració.. I ja que hi som posats, val la penar recordar que el millor sistema educatiu del món té el 97,5% dels alumnes a l’escola pública.

Tot i així, continuarem lluny de Finlàndia, bàsicament perquè es tracta d’una societat molt homogènia i amb un alt grau de cohesió interna: una societat on la població immigrant no arriba al 3% del total; una societat que s’ha cohesionat sobre les bases de l’estat de benestar propi dels països nòrdics, on les competències educatives bàsiques (literacy)es van assolir per la gran majoria de la població a començaments del segle XX. I pel que sembla tenen un entorn familiar i social abocat totalment en el seu sistema educatiu. I nosaltres tenim el que tenim.

Però precisament per aquesta distància sideral, ens cal valorar això que tenim. Tenim un sistema educatiu que ha suportat la tensió extrema provocada per l’allau migratori de la dècada passada i el mobbing dels efectes col·laterals de la bombolla immobiliària. Tenim resultats comparables a altres territoris d’Espanya i de la mateixa OCDE que no han hagut d’afrontar aquest repte. Estem donant competència bilingüe a noies i noies procedents de contextos culturals i lingüístics molt allunyats del nostre i d’entorns familiars amb escàs o molt escàs capital educatiu. I tot això amb una escola i uns professionals que no tenen ni de lluny el reconeixement que gaudeixen a Finlàndia. No diré allò de “que no estamos tan mal!” que diria aquell. Però us heu preguntat com hauria afrontat el sistema finlandès una sacsejada d’aquestes característiques?

Per això també ens cal defensar el que tenim, quan es publiquin les dades de 2012, es constatarà sens dubte una caiguda generalitzada de les posicions del sistema espanyol –i per extensió del català- en els rangs de l’OCDE. L’efecte de les retallades pot ser devastador, però també ha fet prendre consciència de la importància de defensar el que s'havia assolit i ara està amenaçat. Just ara que tenim les maletes a punt: ítaca és més a prop, però si aquest viatge ens allunya més de Finlàndia faríem un molt mal negoci.

---

[1]   http://www.oecd.org/edu/eag2012.htm.  Tambés està disponible el “Informe Espanñol a http://www.mecd.gob.es/inee/publicaciones/indicadores-educativos/Indicadores-Internacionales/OCDE.html

[2]  Les dades de professorat només distingeixen entre a temps complet i a temps parcial sense especificar la dedicació. Segons aquestes dades el curs 2011-12, va suposar el 15,7% del total.

[3]              Per trobar professorat ben pagat aneu a Luxemburg: multiplicareu per tres la vostra nòmina.

PPC (Patriotes, populistes i –sobretot- corruptes)

Ja ningú posa en dubte que ha començat la guerra bruta contra la via independentista a Catalunya, i que l’ofensiva tindrà l’espai mediàtic com un dels camps de batalla preferents. De fet, no parlem amb propietat de "batalles", perquè aquí no s’han reconegut hostilitats mútues, sinó que cal parlar únicament d’un atac indiscriminat i en tota regla per part d’aquest “curiós” conglomerat de neofalangisme, guerracivilisme, monarquisme, teapartisme i altres delícies que s’agrada d’autoqualificar com a “premsa lliure” i que niua a Madrit. Com hem pogut comprovar, un dels lemes que tots els mitjans d’aquesta caverna estan repetint com un mantra inacabable és el que atorga a Catalunya el lideratge en corrupció política a nivell mundial. 

El “relat” que diria Lakof és el següent: Aquí no hi ha ni sentiment independentista, ni manifestació 11-S ni voluntat popular, el que hi ha realment és: Convergència té un greu problema de corrupció; Mas inicia la deriva –aventura, desafiament, quimera, “órdago”- sobiranista per amagar sota l’estelada els múltiples casos de corrupció que afecten CiU; una Catalunya independent cauria en mans d’una casta político-mafiosa que deixaria Sicília com a paradís de la transparència. Ergo, tot plegat és només una manipulació de Mas, i el poble de Catalunya necessita romandre dins Espanya per evitar caure en aquest pou de fatalitat.

Prenent bona nota del seu mestre de mestres de la propaganda política -Goebels-, repetiran no mil, sinó milions de vegades aquest mantra “Catalunya=corrupció” per minar la moral del suposat adversari. I aquí mateix no els mancaran corifeus que s’apuntin al bombardeig. Més enllà de les proclames lamentables de la Chacon i el Pere Navarro en campanya electoral (Catalonia is not Switzerland!), l’altre dia Alfredo Pastor s’apuntava al mateix argument a les pàgines d’opinió de l’ARA. Però és òbviament en el bàndol unionista on la “màquina de la veritat goebelina” funciona a tot drap. I és aquí on volia arribar, perquè la cosa seria per pixar-se de riure si no fos perquè fa cagar. Els dirigents del PPC siguin del sector ocupant (Sanchez-Camacho, Llanos de Luna, Fernàndez Diaz) o del sector cipai (Millo) es postulen com a garants contra la corrupció a Catalunya i la seva definitiva corleonització (la brunete parla de “los Mas” i “los Pujol” com a autèntiques “famílies” sicilianes). 

Doncs si, és per cagar-s’hi. No seré jo qui negui els jocs i les amistats perilloses de CiU, que en tenen un grapat -i uns quants cadàvers a l’armari- ni les “relliscades” del PSC (per cert, Sabadell is not Switzerland...),  però dit això, i esperant que tothom purgui el que hagi de purgar, no em puc estar de recordar-lis a aquesta colla de falsàris i manipuladors, que:

-El PP ostenta, i de llarg, un sòlid lideratge en la geografia de la corrupció a Espanya. S’han documentat més de 170 casos, entre els quals els més coneguts que afecten exministres, presidents i expresidents de comunitats autònomes, presidents de diputacions i un nombre infinit d’alcaldes i regidors.

-El PP a Catalunya pràcticament no té poder institucional. Però així que ha “tocat cuixa” s’ha vist esquitxat per l’ombra de la corrupció. A Sant Andreu de Llavaneres, l’exalcalde del PP esquitxat pel cas Pretòria, a Badalona el xèrif Albiol ha destituït un regidor per extorsió, a Sabadell un regidor del PP estava al bell mig de la trama del “Mercuri” del Bustos i cia...En fi, tot plegat un exemple de lluita aferrissada contra la corrupció. [PS. S'acaba de publicar (02/01/2013) que a Alcanar es van construir més de 400 habitatges de forma il·legal. Endevineu de quin partit era el regidor d'urbanisme quan es va iniciar el procés...? ]

I aquests “senyors” són els que han de”salvar” Catalunya d’esdevenir la nova Sicília del segle XXI. És senzillament i simple vergonyós. Mireu aquest mapa, i comproveu que "neta" està Catalunya en comparació amb els territoris que han pogut "gaudir" del poder d'aquests paladins contra la corrupció. Pobres criatures!

LA DESMEMÒRIA DELS OCUPANTS

La manifestació “constitucionalista” del 6-D a Barcelona en passar per davant de la comissaria de Via Laietana es va aturar per fer un aplaudiment eixordador a la “policia nacional”. Com aquell que no vol la cosa, van retre un homenatge al principal símbol de la repressió franquista a Catalunya, el lloc on centenars de lluitadors antifeixistes van patir vexacions i greus tortures per defensar la llibertat. Llibertat: un mot que ha esdevingut una mena d’eslògan d’aquests constitucionalistes que no s’avergonyeixen d’exaltar l’emblema  de la repressió franquista, tot menyspreant el patiment que hi van sofrir totes les persones que van gosar desafiar el feixisme fins al punt de jugar-s’hi la vida. És senzillament vergonyós. Aquesta gent tenen un greu problema de memòria, i algú els hauria de recordar amb pels i senyals que passava en llocs com la comissaria de la Via Laietana durant els anys negres del franquisme en aquella Barcelona tan “lliure” com la pinta el seu admirat Vargas Llosa. Per ells sembla que la història d’aquest país va començar el 1978, i tot el que va passar abans és irrellevant, i per això es comporten amb una desvergonya insultant. La seva desmemòria és la dels ocupants, es desentenen d’un passat incòmode on van actuar de botxins i ara tenen la barra de presentar-se com a víctimes.

Però els problemes de desmemòria no acaben aquí. Ara resulta que els de Ciutadans  -i per extensió UpD-  es presenten com forces de “esquerres”, la qual cosa constitueix un altre escopinada a la cara a tota la gent d’esquerres –la immensa majoria, i en bona part d'origen immigrant- que va poder "gaudir" de la comoditat de les instal·lacions de Via Laietana. S'ha d'acudir a la gènesi d'aquests partits i a les seves trajectòries. Recordar que Albert Ribera es va "iniciar" en política com a apoderat del PP, i que en la nòmina de fundadors del partit, els famosos "intel·lectuals" espanyolistes, presenten uns perfils i unes inquietuds "socials" que tiren d’esquena. Recordar que van marxar de l'òrbita del PSC no pas perquè es desviés d'objectius socials sinó per la seva "deriva" catalanista. Recordar que pràcticament tota l'acció d'aquest partit s'ha centrar en combatre les polítiques "identitàries" catalanes, mentre muntaven un pollastre considerable perquè a Barcelona no es posava una pantalla gegant per poder veure els partits de"la Roja", és a dir, política d’esquerres en estat pur.... Recordar que aquest partit proclama que no hi ha dèficit fiscal, de manera que ja li està bé que Catalunya no disposi dels recursos imprescindibles per poder portar a terme les polítiques socials. I recordar que el candidat d'aquest partit a Tarragona és un militar –obvio més referències a ocupacions-. RECORDAR, en definitiva, perquè la doctrina d'aquest partit està construïda sobre una premissa falsa: sembla que abans del 1978 i la seva sacrosanta constitució aquí no hagués passat res. Per ells el passat només s'apel·la per dir que la Diada està construïda sobre falsedats, i en canvi celebren el 12 d'octubre com el sumum de la veneració del passat, oblidant per cert tot el vessant colonial d’aquesta data. De nou DESMEMÒRIA . Són tramposos, els "mites" només són els dels altres, i a més a més, observen la realitat catalana des d'un prisma etnicista. No accepten el principi de que aquí només hi ha una comunitat -allò de que és català tothom que viu, etc, etc- sinó que per ells aquesta comunitat en tot cas és l'espanyola, que òbviament preval. Una mostra, el Fèlix de Azua es vantava que la seva família porta 200 a Catalunya, i sempre han parlat castellà. I a això és al que aspiren, a que el català no sigui la llengua comú. Que lo "normal" és que els castellano-parlants no ho deixin de ser-ho mai i que el català sigui cosa dels "altres". És a dir, que lo normal és que jo ara hauria de ser castellano-parlant i els meus fills també. Aquest és el seu model de bilingüisme i si d'ells depengués aquest seria el que s'hauria d'implantar.

En fi, que som massa tolerants amb uns personatges que han entrat en política per pur oportunisme, que flirtegen amb el populisme de forma descarada, i que a sobre van de perdonavides. Si hi ha alguna cosa que hauria de diferenciar l'esquerra és un punt d'ètica i de coherència que són atributs més que dubtosos d'aquesta colla d'oportunistes. Els ho tornaré a recordar, vostès que tenen tanta facilitat per relacionar el catalanisme amb el nazisme, aplaudint la comissaria de Via Laietana és com si a Berlin els manifestants “de esquerres” aplaudissin l’edifici on la Gestapo es deixava la pell en la lluita per la seva “llibertat”. Ja ho digué Seyes: llibertat! quants crims s’han comès en el teu nom.

MES CLAR QUE MAI

Valoració dels resultats: mireu l'excel més avall, els números són claríssims.  

En termes de blocs:

Bloc 1: Sobiranisme pro consulta vs. unionisme anti-consulta

-Sobiranistes favorables a la consulta: Pugen en vots i %

         -Guanyen prop de 400.000 vots, gairebé més del doble que els unionistes.

         -Passen del 60,4 al 61,4% dels vots.

-Unionistes: Pugen en vots però baixen en %

         -Guanyen prop de 200.000 vots (incloent-hi Plataforma x Catalunya)

         -Passen del 39,6% al 38,6%.

Bloc 2: Indepentisme vs no-independentisme

-Independentistes: pugen en vots, però baixen un xic en %

         -Guanyen més de 250.000 vots

         -Passen del 52,5% al 51,1%

-No independentistes: Pugen en vots i %

         -Guanyen més de 300.000 vots

         -Passen del 47,5% al 48,9%

Valorant el primer bloc, 

   -Queda claríssim que el sobiranisme s'ha consolidat. 

   -Els vots de CiU ara s'han de considerar sobiranistes, cosa que no es podia dir en el cas de les eleccions anteriors.

   -El lideratge de Mas ha quedat clarament tocat.

   -L'esquerra guanya pes en el sobiranisme.

Valorant el segon bloc.

   -Queda clar que l'independentisme es consolida però no puja.

   -La clau està en el paper que jugui IC en la consulta. Però em costa veure "tota" IC (inclús "tot" el PSC) votant NO de bracet amb PP, C'S, Upd i altres bestioles de la fauna unionista. Em costa veure els meus amics d'IC votant el mateix que Plataforma per Catalunya.

En termes generals: 

-Ha votat més gent que mai, i ha "emergit" el vot latent de l'unionisme: ara (gairebé)totes les cartes estan sobre la taula.

-Catalunya és més sobiranista i més d'esquerres que ahir.