FINLÀNDIA ÉS MÉS LLUNY QUE ÍTACA

Quan es van començar a publicar els informes PISA vam constatar amb una profunda decepció que el sistema educatiu català era lluny de l'excel·lència.  Potser havíem viscut en una falsa percepció fonamentada en la trajectòria i la solidesa dels moviments de renovació pedagògica, potser això ens havia ajudat a creure, amb un punt de xovinisme, que l’escola catalana havia de ser molt bona pel sol fet de ser catalana...PISA ens va fer caure del cavall i ens va deixar deprimits i desorientats, però alhora ens va indicar un far que ens il·luminava des de la distància, concretament des d’uns 3000 quilometres nord enllà, un far anomenat Finlàndia.

PISA ens deixava lluny, molt lluny de Finlàndia, i de fet queda lluny, molt lluny de Catalunya en el pla físic. Però aquesta distància no ha impedit que s’hagi produït una peregrinació tant física com virtual a la recerca de “guia i orientació”, o si voleu allò que se’n diu “referents” i “bones pràctiques” en el català que ara es parla. L’últim episodi d’aquesta peregrinació el va protagonitzar el conegut “Follonero” que s’hi va plantar amb una motxilla farcida d’apriorismes i preguntes retòriques -posats a fer em quedo amb un 30 minuts que van passar fa un temps-.

Tant de bo que poguéssim “importar” així com un “pack” el sistema educatiu finès a Catalunya. On s’ha de firmar? Però com bé sabem aquestes coses no són replicables. És més, tal i com afirmava Gregorio Luri en l’esmentat “30 minuts”, aquesta suposada rèplica estaria condemnada al fracàs: cada societat ha de trobar el seu model educatiu. Finlàndia ha tingut la sort de trobar-lo, però les seves veïnes Suècia i Dinamarca que són ven a prop i que probablement són encara mes “netes, nobles, cultes i riques” que diria el poeta, no se’n han ensortit. Que podem esperar naltros des la nostra trista i dissortada pàtria...No hi ha varetes màgiques, però per començar no aniria malament desfer-nos dels, tòpics, apriorismes i dels llocs comuns, que han provocat aquesta mena de “finlanditis” que patim. La publicació del darrer informe de l’OCDE “Education at Glance”[1] amb dades dels anys 2009 i 2010 aporta gran quantitat d’informació i anàlisi que pot resultar molt útil en aquesta escomesa. (Les dades d’OCDE són a nivell estatal, de forma que, de moment, ens limitem a comparar amb Espanya. Però val a dir, com bé sabeu, que en aquest camp Catalunya malauradament no millora les mitjanes espanyoles).

-La “finlanditis” ens prescriu òbviament “Invertir en educació com a Finlàndia”. Doncs resulta que l’any 2009 Espanya es va gastar molt més que Finlàndia, concretament 8.818 dòlars per alumne pels 8.134 de Finlàndia. Això són dades de primària i secundària, però és que en infantil (3-6) la diferència és encara molt superior: Espanya invertí gairebé 1.400 € més per alumne que el país nòrdic.

-La “finlanditis” dona per suposat, que a Espanya les classes estan massificades i les ratios d’alumnes per professor són molt més altes que a Finlàndia. Doncs res més lluny de la realitat: a secundària Espanya tenia 9,9 alumnes per professor (una de les taxes més baixes del món) mentre que Finlàndia era de 13,7. (Dades recents del Departament d'Ensenyament del curs 2011-12 situarien Catalunya amb una mitjana de 10,8 que es podria elevar fins a 11,7 assignant 1/2 jornada de dedicació al professorat a temps parcial[2]).

-I òbviament, “els professors estan molt més ben pagats a Finlàndia”. Doncs tampoc. A secundària, quant a retribució del professorat, Espanya ocupa el 9è lloc en el llistat de l’OCDE i Finlàndia baixa fins el 18è[3].

Si us agrada remenar números, l’informe conté dades per donar i per vendre, però dibuixa un escenari ple de matisos, paradoxes i fins i tot de “cops inesperats”, cap indici de realitats en blanc i negre. Però sembla evident que no es tracta d’una qüestió d’inversions i de recursos, per aquí no ens acostarem a Finlàndia. Però podem prendre nota d’altres diferències que poden semblar sorprenents: els alumnes a Finlàndia fan menys hores lectives que aquí, i els professors menys hores de permanència als centres. Per tant, tampoc es tracta d’intensificar permanències i càrregues lectives, sinó més aviat dirigir la mirada cap altres direccions: l’organització del sistema, l’organització interna –autonomia- del centres, currículums i competències, i sobretot la implicació social en el sistema educatiu i la seva valoració.. I ja que hi som posats, val la penar recordar que el millor sistema educatiu del món té el 97,5% dels alumnes a l’escola pública.

Tot i així, continuarem lluny de Finlàndia, bàsicament perquè es tracta d’una societat molt homogènia i amb un alt grau de cohesió interna: una societat on la població immigrant no arriba al 3% del total; una societat que s’ha cohesionat sobre les bases de l’estat de benestar propi dels països nòrdics, on les competències educatives bàsiques (literacy)es van assolir per la gran majoria de la població a començaments del segle XX. I pel que sembla tenen un entorn familiar i social abocat totalment en el seu sistema educatiu. I nosaltres tenim el que tenim.

Però precisament per aquesta distància sideral, ens cal valorar això que tenim. Tenim un sistema educatiu que ha suportat la tensió extrema provocada per l’allau migratori de la dècada passada i el mobbing dels efectes col·laterals de la bombolla immobiliària. Tenim resultats comparables a altres territoris d’Espanya i de la mateixa OCDE que no han hagut d’afrontar aquest repte. Estem donant competència bilingüe a noies i noies procedents de contextos culturals i lingüístics molt allunyats del nostre i d’entorns familiars amb escàs o molt escàs capital educatiu. I tot això amb una escola i uns professionals que no tenen ni de lluny el reconeixement que gaudeixen a Finlàndia. No diré allò de “que no estamos tan mal!” que diria aquell. Però us heu preguntat com hauria afrontat el sistema finlandès una sacsejada d’aquestes característiques?

Per això també ens cal defensar el que tenim, quan es publiquin les dades de 2012, es constatarà sens dubte una caiguda generalitzada de les posicions del sistema espanyol –i per extensió del català- en els rangs de l’OCDE. L’efecte de les retallades pot ser devastador, però també ha fet prendre consciència de la importància de defensar el que s'havia assolit i ara està amenaçat. Just ara que tenim les maletes a punt: ítaca és més a prop, però si aquest viatge ens allunya més de Finlàndia faríem un molt mal negoci.

---

[1]   http://www.oecd.org/edu/eag2012.htm.  Tambés està disponible el “Informe Espanñol a http://www.mecd.gob.es/inee/publicaciones/indicadores-educativos/Indicadores-Internacionales/OCDE.html

[2]  Les dades de professorat només distingeixen entre a temps complet i a temps parcial sense especificar la dedicació. Segons aquestes dades el curs 2011-12, va suposar el 15,7% del total.

[3]              Per trobar professorat ben pagat aneu a Luxemburg: multiplicareu per tres la vostra nòmina.

PPC (Patriotes, populistes i –sobretot- corruptes)

Ja ningú posa en dubte que ha començat la guerra bruta contra la via independentista a Catalunya, i que l’ofensiva tindrà l’espai mediàtic com un dels camps de batalla preferents. De fet, no parlem amb propietat de "batalles", perquè aquí no s’han reconegut hostilitats mútues, sinó que cal parlar únicament d’un atac indiscriminat i en tota regla per part d’aquest “curiós” conglomerat de neofalangisme, guerracivilisme, monarquisme, teapartisme i altres delícies que s’agrada d’autoqualificar com a “premsa lliure” i que niua a Madrit. Com hem pogut comprovar, un dels lemes que tots els mitjans d’aquesta caverna estan repetint com un mantra inacabable és el que atorga a Catalunya el lideratge en corrupció política a nivell mundial. 

El “relat” que diria Lakof és el següent: Aquí no hi ha ni sentiment independentista, ni manifestació 11-S ni voluntat popular, el que hi ha realment és: Convergència té un greu problema de corrupció; Mas inicia la deriva –aventura, desafiament, quimera, “órdago”- sobiranista per amagar sota l’estelada els múltiples casos de corrupció que afecten CiU; una Catalunya independent cauria en mans d’una casta político-mafiosa que deixaria Sicília com a paradís de la transparència. Ergo, tot plegat és només una manipulació de Mas, i el poble de Catalunya necessita romandre dins Espanya per evitar caure en aquest pou de fatalitat.

Prenent bona nota del seu mestre de mestres de la propaganda política -Goebels-, repetiran no mil, sinó milions de vegades aquest mantra “Catalunya=corrupció” per minar la moral del suposat adversari. I aquí mateix no els mancaran corifeus que s’apuntin al bombardeig. Més enllà de les proclames lamentables de la Chacon i el Pere Navarro en campanya electoral (Catalonia is not Switzerland!), l’altre dia Alfredo Pastor s’apuntava al mateix argument a les pàgines d’opinió de l’ARA. Però és òbviament en el bàndol unionista on la “màquina de la veritat goebelina” funciona a tot drap. I és aquí on volia arribar, perquè la cosa seria per pixar-se de riure si no fos perquè fa cagar. Els dirigents del PPC siguin del sector ocupant (Sanchez-Camacho, Llanos de Luna, Fernàndez Diaz) o del sector cipai (Millo) es postulen com a garants contra la corrupció a Catalunya i la seva definitiva corleonització (la brunete parla de “los Mas” i “los Pujol” com a autèntiques “famílies” sicilianes). 

Doncs si, és per cagar-s’hi. No seré jo qui negui els jocs i les amistats perilloses de CiU, que en tenen un grapat -i uns quants cadàvers a l’armari- ni les “relliscades” del PSC (per cert, Sabadell is not Switzerland...),  però dit això, i esperant que tothom purgui el que hagi de purgar, no em puc estar de recordar-lis a aquesta colla de falsàris i manipuladors, que:

-El PP ostenta, i de llarg, un sòlid lideratge en la geografia de la corrupció a Espanya. S’han documentat més de 170 casos, entre els quals els més coneguts que afecten exministres, presidents i expresidents de comunitats autònomes, presidents de diputacions i un nombre infinit d’alcaldes i regidors.

-El PP a Catalunya pràcticament no té poder institucional. Però així que ha “tocat cuixa” s’ha vist esquitxat per l’ombra de la corrupció. A Sant Andreu de Llavaneres, l’exalcalde del PP esquitxat pel cas Pretòria, a Badalona el xèrif Albiol ha destituït un regidor per extorsió, a Sabadell un regidor del PP estava al bell mig de la trama del “Mercuri” del Bustos i cia...En fi, tot plegat un exemple de lluita aferrissada contra la corrupció. [PS. S'acaba de publicar (02/01/2013) que a Alcanar es van construir més de 400 habitatges de forma il·legal. Endevineu de quin partit era el regidor d'urbanisme quan es va iniciar el procés...? ]

I aquests “senyors” són els que han de”salvar” Catalunya d’esdevenir la nova Sicília del segle XXI. És senzillament i simple vergonyós. Mireu aquest mapa, i comproveu que "neta" està Catalunya en comparació amb els territoris que han pogut "gaudir" del poder d'aquests paladins contra la corrupció. Pobres criatures!

LA DESMEMÒRIA DELS OCUPANTS

La manifestació “constitucionalista” del 6-D a Barcelona en passar per davant de la comissaria de Via Laietana es va aturar per fer un aplaudiment eixordador a la “policia nacional”. Com aquell que no vol la cosa, van retre un homenatge al principal símbol de la repressió franquista a Catalunya, el lloc on centenars de lluitadors antifeixistes van patir vexacions i greus tortures per defensar la llibertat. Llibertat: un mot que ha esdevingut una mena d’eslògan d’aquests constitucionalistes que no s’avergonyeixen d’exaltar l’emblema  de la repressió franquista, tot menyspreant el patiment que hi van sofrir totes les persones que van gosar desafiar el feixisme fins al punt de jugar-s’hi la vida. És senzillament vergonyós. Aquesta gent tenen un greu problema de memòria, i algú els hauria de recordar amb pels i senyals que passava en llocs com la comissaria de la Via Laietana durant els anys negres del franquisme en aquella Barcelona tan “lliure” com la pinta el seu admirat Vargas Llosa. Per ells sembla que la història d’aquest país va començar el 1978, i tot el que va passar abans és irrellevant, i per això es comporten amb una desvergonya insultant. La seva desmemòria és la dels ocupants, es desentenen d’un passat incòmode on van actuar de botxins i ara tenen la barra de presentar-se com a víctimes.

Però els problemes de desmemòria no acaben aquí. Ara resulta que els de Ciutadans  -i per extensió UpD-  es presenten com forces de “esquerres”, la qual cosa constitueix un altre escopinada a la cara a tota la gent d’esquerres –la immensa majoria, i en bona part d'origen immigrant- que va poder "gaudir" de la comoditat de les instal·lacions de Via Laietana. S'ha d'acudir a la gènesi d'aquests partits i a les seves trajectòries. Recordar que Albert Ribera es va "iniciar" en política com a apoderat del PP, i que en la nòmina de fundadors del partit, els famosos "intel·lectuals" espanyolistes, presenten uns perfils i unes inquietuds "socials" que tiren d’esquena. Recordar que van marxar de l'òrbita del PSC no pas perquè es desviés d'objectius socials sinó per la seva "deriva" catalanista. Recordar que pràcticament tota l'acció d'aquest partit s'ha centrar en combatre les polítiques "identitàries" catalanes, mentre muntaven un pollastre considerable perquè a Barcelona no es posava una pantalla gegant per poder veure els partits de"la Roja", és a dir, política d’esquerres en estat pur.... Recordar que aquest partit proclama que no hi ha dèficit fiscal, de manera que ja li està bé que Catalunya no disposi dels recursos imprescindibles per poder portar a terme les polítiques socials. I recordar que el candidat d'aquest partit a Tarragona és un militar –obvio més referències a ocupacions-. RECORDAR, en definitiva, perquè la doctrina d'aquest partit està construïda sobre una premissa falsa: sembla que abans del 1978 i la seva sacrosanta constitució aquí no hagués passat res. Per ells el passat només s'apel·la per dir que la Diada està construïda sobre falsedats, i en canvi celebren el 12 d'octubre com el sumum de la veneració del passat, oblidant per cert tot el vessant colonial d’aquesta data. De nou DESMEMÒRIA . Són tramposos, els "mites" només són els dels altres, i a més a més, observen la realitat catalana des d'un prisma etnicista. No accepten el principi de que aquí només hi ha una comunitat -allò de que és català tothom que viu, etc, etc- sinó que per ells aquesta comunitat en tot cas és l'espanyola, que òbviament preval. Una mostra, el Fèlix de Azua es vantava que la seva família porta 200 a Catalunya, i sempre han parlat castellà. I a això és al que aspiren, a que el català no sigui la llengua comú. Que lo "normal" és que els castellano-parlants no ho deixin de ser-ho mai i que el català sigui cosa dels "altres". És a dir, que lo normal és que jo ara hauria de ser castellano-parlant i els meus fills també. Aquest és el seu model de bilingüisme i si d'ells depengués aquest seria el que s'hauria d'implantar.

En fi, que som massa tolerants amb uns personatges que han entrat en política per pur oportunisme, que flirtegen amb el populisme de forma descarada, i que a sobre van de perdonavides. Si hi ha alguna cosa que hauria de diferenciar l'esquerra és un punt d'ètica i de coherència que són atributs més que dubtosos d'aquesta colla d'oportunistes. Els ho tornaré a recordar, vostès que tenen tanta facilitat per relacionar el catalanisme amb el nazisme, aplaudint la comissaria de Via Laietana és com si a Berlin els manifestants “de esquerres” aplaudissin l’edifici on la Gestapo es deixava la pell en la lluita per la seva “llibertat”. Ja ho digué Seyes: llibertat! quants crims s’han comès en el teu nom.

MES CLAR QUE MAI

Valoració dels resultats: mireu l'excel més avall, els números són claríssims.  

En termes de blocs:

Bloc 1: Sobiranisme pro consulta vs. unionisme anti-consulta

-Sobiranistes favorables a la consulta: Pugen en vots i %

         -Guanyen prop de 400.000 vots, gairebé més del doble que els unionistes.

         -Passen del 60,4 al 61,4% dels vots.

-Unionistes: Pugen en vots però baixen en %

         -Guanyen prop de 200.000 vots (incloent-hi Plataforma x Catalunya)

         -Passen del 39,6% al 38,6%.

Bloc 2: Indepentisme vs no-independentisme

-Independentistes: pugen en vots, però baixen un xic en %

         -Guanyen més de 250.000 vots

         -Passen del 52,5% al 51,1%

-No independentistes: Pugen en vots i %

         -Guanyen més de 300.000 vots

         -Passen del 47,5% al 48,9%

Valorant el primer bloc, 

   -Queda claríssim que el sobiranisme s'ha consolidat. 

   -Els vots de CiU ara s'han de considerar sobiranistes, cosa que no es podia dir en el cas de les eleccions anteriors.

   -El lideratge de Mas ha quedat clarament tocat.

   -L'esquerra guanya pes en el sobiranisme.

Valorant el segon bloc.

   -Queda clar que l'independentisme es consolida però no puja.

   -La clau està en el paper que jugui IC en la consulta. Però em costa veure "tota" IC (inclús "tot" el PSC) votant NO de bracet amb PP, C'S, Upd i altres bestioles de la fauna unionista. Em costa veure els meus amics d'IC votant el mateix que Plataforma per Catalunya.

En termes generals: 

-Ha votat més gent que mai, i ha "emergit" el vot latent de l'unionisme: ara (gairebé)totes les cartes estan sobre la taula.

-Catalunya és més sobiranista i més d'esquerres que ahir.

AMICS I AMIGUES ANTI-INDEPENDENTISTES

Obvio utilitzar termes com "federalistes",  "unionistes" i d'altres perquè tots nosaltres defugim etiquetes -jo també-. Jo també soc un "ciutadà del món" resident a Catalunya,  antinacionalista i independentista, condició aquesta última que espero perdre ben aviat  Jo també crec com tots vosaltres que la independència no ens donarà la felicitat ni una vida sexual satisfactòria -no parlem ja de termes com "plenitud nacional" o similars- i que l'endemà mateix de la hipotètica proclamació, el país continuarà tenint els mateixos problemes que el dia abans o més.  Però jo tinc la certesa que els ciutadans de Catalunya -si voleu els veïns, residents o altres termes encara més asèptics- tenim un problema que ens uneix i que es diu govern d'Espanya. Un problema que es concreta en drets i en recursos -no en himnes ni banderes-, insisteixo drets humans i recursos econòmics imprescindibles per al benestar social, i que els governs espanyols emparats en el seus sistema de poder polític i econòmic es neguen a reconèixer i per tant a encarar. . Una mostra de la premsa avui (29/10/) resulta d'allò més eloqüent:

-Rubalcaba no comparteix el dret a decidir del programa del PSC (però el PSC comparteix amb el PSOE la voluntat d'una Espanya unida)

-Bono a Artur Mas: "Vostè és un colpista"

-Cayo Lara afirma que la "immensa majoria" dels catalans no vol la independència. El líder d'IU creu que el debat sobiranista és "absolutament fals"

En tant que gent d'esquerres us llanço la primera pregunta: aquests són els "nostres"? Aquests són "els federalistes" amics de Catalunya? Ho són els “intel·lectuals” del manifest de torn –encapçalats per cert per “federalistes” de soca-rel com el Vargas Llosa- que neguen el dèficit fiscal i el maltracte de Catalunya, que neguen el dret a decidir i que tracten l’independentisme com si fos una patologia?

Com a tots vosaltres no m'agraden -detesto- els "fronts nacionals", però sento dir-vos-ho, per acció o per omissió a Espanya funciona de facto un front nacional espanyol que beneeix l'actual statu quo, i del qual participen dretes i esquerres amb major o menor entusiasme, però amb un efecte pràctic equivalent. Us posaré un altre exemple. El mateix Bono, cada vegada que li parlen del dèficit fiscal es despatxa amb allò de "son las personas las que pagan impuestos, no los territorios" i s'ha acabat el debat. Doncs resulta que efectivament són les persones qui paguem, però resulta que l'estat recapta i distribueix "per territoris" un volum impressionant de recursos sense aplicar un mètode racional i transparent. I resulta que amb aquest sistema "territorios" com el que va presidir el senyor Bono reben una morterada de recursos directes o d'inversions de l'estat que es poden utilitzar per aquell famós AVE de Toledo a Albacete dels 7 passatgers o per pagar els llibres de text i transport interurbà a TOTS els joves. Això vol dir que a Castella i la Manxa TOTS -rics i pobres- es beneficien del superhàbit fiscal -serveis gratuïts- i d'autèntics luxes asiàtics com això de l'AVE -feliçment clausurat-, mentre que a Catalunya TOTS, rics i pobres han de pagar els llibres de text i el transport interurbà. Per tant, posant-hi un raig de demagògia podríem ben bé dir que a qui realment beneficia el dèficit fiscal català és als "rics" d'aquests altres "territorios" i qui perjudica en primer lloc és als "pobres" que viuen a Catalunya -siguin catalans, veïns o residents-. Amics, en tant que "habitants" de Catalunya tenim un problema amb l'estat espanyol, un problema que es nega, i que es capgira, amb allò que Catalunya només es queixa, etc, etc. El llistat de greuges és inacabable i tots el coneixeu, però us torno a recordar que penalitza de forma especial als "pobres" que viuen a Catalunya, i això des de l'esquerra s'hauria d'entomar com a primera prioritat. Si Espanya -l'estat espanyol- és incapaç de resoldre aquest greuge, governin les dretes o les esquerres  a Catalunya tenim un problema afegit que va més enllà de la pugna fonamental dreta-esquerra, aquest el tindrem sempre, com el tenen a tot arreu, però l'altre, el d'Espanya si no hi ha altra manera de solucionar-lo no hi ha altra via que la independència. I fins ara no hem parlat  de drets culturals, de l'assetjament permanent a la immersió lingüística, i de la no equiparació del català -i les altres llengües peninsulars- amb l'espanyol, etc.

L'ESQUERRA ESPANYOLA TAMBÉ RETALLA (i no li cal "banderes per tapar-ho")

Avui també a la prema surt això:  La Junta de Andalucía suprime las ayudas a las escuelas de música y danza. És a dir, PSOE-IU fan exactament el mateix que CiU a Catalunya, retallar una despesa cultural i social. Una retallada que evidentment no comparteixo, però que em serveix per recordar-vos que quan s'afirma tan alegrement que això del procés independentista és una "maniobra" del Mas i una estratègia de CiU, una vil maniobra de distracció de les retallades -com si la gentada de la manifestació fóssim tots uns titelles al servei dels interessos de Mas, Duran, CiU i l'oligarquia catalana tuti quanti- es tingui en compte que l'esquerra allà on governa també retalla. I que cal exigir que l'agenda "nacional" no serveixi per amagar l'agenda social, només faltaria, però atenció, que l'agenda social tampoc serveixi per dinamitar l'agenda "nacional", i em temo que això hi ha una certa esquerra catalana que encara no ho te gens clar.

L’EIX DE LA PROSPERITAT DELS INDIGNES

El món avui es divideix entre indignats i indignes deia fa poc Eduardo Galeano. Ningú no s’atreveix ja a posar en dubte la dimensió del fenomen de la indignació a les Espanyes, però tot i que sense ocupar places i carrers, l’altra espècie ha mostrat una extraordinària capacitat de colonitzar determinants espais institucionals de la Pell de Brau, i és especialment abundant als territoris del denominat “Eix de la Prosperitat” i contrades adjacents. Per aquells que tenim memòria fluixa, tiro d’hemeroteca del Periòdico de fa uns mesos: “L'estiu del 2004, quan Pasqual Maragall acabava de plantejar la idea de l'Euroregió mediterrània, es van reunir a Mallorca els presidents de les comunitats valenciana, balear i madrilenya [Matas, Camps i Aguirre] per llançar públicament una contraofensiva que van batejar amb el nom d'Eix de la Prosperitat. “ Ja us podeu imaginar l’objectiu de tan magne acord: un eix que unia la “Espanya del futur”, “del creixement”, que treballa “en positiu”, per allò “que realment interessa a la gent”, i etc, etc. Per contra, això de l’Euroregió, era evident que mirava al passat, un subterfugi pantacalanista ordit a l’ombra per Carod i beneït òbviament per ETA. I es clar, el PP català s’havia de resignar a posar Catalunya a llista d’espera d’aquesta llançadora cap un futur esplendorós mentre continués “segrestada” pels maleïts rojos i separatistes. Queda clar que Catalunya només tornaria a ser rica i plena quan el mossos rendissin armes al primer president “autonòmic” d’aquest partit, i ara si, pogués ingressar per la porta gran a l’eix de la prosperitat.

Però el que són les coses, resulta que han passat menys de 8 anys d’aquests fets, i aquest eix cap al futur esplendorós ha esdevingut l’eix de la indignitat. Com es ben sabut dos dels tres signants han passat per la banqueta dels acusats per acumulació de casos de corrupció que haurien de fer pujar els colors a qualsevol persona mínimament honesta. I la tercera, la “lideresa”, va ser a temps d’habilitar un tallafocs que la va salvar per la campana del Gürtel. Però això no l’eximeix de compartir honors amb els seus amiguets de l’ànima pròspera: ara acabem de saber va mentir com un bellaca –una vegada més- amb el tema del dèficit de la “seva” comunitat, però això no és tot. Aquesta dóna competeix amb avantatge per liderar el ranking entre aquest trio de la indignitat.  És ben sabut que la dreta espanyola té greus problemes amb la memòria històrica, fins i tot amb la recent: us diuen alguna els noms de Eduardo Tamayo i Maria Teresa Saez? Ni idea oi? Us donarem un cop de ma: aquest parell de pocavergonyes, van ser escollits diputats del PSOE per a l’assemblea de Madrid el 2003, i el dia de la seva constitució van votar, oh sorpresa! a l’Esperanza Aguirre en un episodi digne de la més bananera de les repúbliques...Suposo que aquest parell ara deuen estar gaudint del seu sacrifici en qualsevol paradís fiscal del Carib, però mentrestant, això va permetre a la lideresa apoderar-se de Cajamadrid –amb els excels resultats que tots coneixem i s’han concretat a Bankia- i fer i desfer a plaer amb el govern i les finances d’aquesta comunitat amb els resultats també coneguts[1]. 

Si amics si, la prosperitat ja les te aquestes coses, un s’ha de sacrificar de tant en tant pel bé comú... En fi, ja que som en temps de crisi i el nom no li escau massa, suggereixo a aquest trio de la indignitat alguns noms alternatius: eix de la corrupció[2], eix del Gurtel, eix de l’Instituto Nos i l’Urdangarin, eix de l’atur –el més alt de la història a València i les Illes-, eix de la banca tocada i enfosada –CAM, Bancaja, Cajamadrid, Bankia- i rescatada amb diners públics; eix de la manipulació –Canal 9, Telemadrid, i Brunete toda- i la mentida –dèficit públic amagat-; eix del “Palma Arena” i els discursos pagats del Matas; eix de l’Aeroport del Fabra; eix de la EMARSA i les traductores romaneses; eix del Julio Iglesias i el Zaplana –en política para forrarse- eix de les visites del Papa a 6 milions per a “sonorització”; eix del Calatrava, la Terra Mítica i Marina d’Or. En fi, un autèntic eix de la vergonya ben representatiu d’un país de tramposos, advantatgistes, mentiders, perdonavides i estafadors...Tota la bombolla española s'ha construït sobre especulació, concessions d'obra pública i serveis públics serveis regulats o el que és el mateix, el paradís per al tràfic d'influències.  I mentrestant, aquí estant el senyor Millo dia si dia també s’atreveix a donar lliçons morals al Parlament de Catalunya, mentre que la Sanchez-Camacho riu i riu, i tots plegats lliurats en cos i ànima a “protegir-nos” del monolingüisme i la ruïna econòmica del separatisme. Això si, el gran problema d’Espanya ara mateix no és un altre que en un camp de futbol la gent pugui xiular l’himne nacional: si senyora lideresa, a mi la legión!

---

[1] Esperanza Aguirre,: en su domicilio privado se encuentran domiciliadas las sedes de cinco sociedades inmobiliarias; como la que promueve en Yebes 30.000 viviendas; en un terreno de propiedad compartida con el alcalde de Yebes; recalificado como urbanizable por el alcalde, tras modificarse el trazado del AVE, por intervención directa del ex-ministro del PP Alvarez cascos, para incluir una estación en Yebes...

[2] http://maytemalonda.over-blog.es/article-el-pp-es-el-partido-mas-corrupto-de-la-historia-de-espana-78264802.html

1r de maig de princeps i beatus

La diada del 1r de maig deu ser l’única festivitat laica compartida per societats modernes procedents de diferents tradicions culturals i religioses. Una diada, tot s’ha de dir, en franca reculada, sacsejada per la fallida de les utopies igualitaristes i el marasme desregularitzador i precaritzador de l’alta modernitat. La diada dels i les pencaires ha patit la mateixa sort que les seves homòlogues religioses, i la immensa majoria dels mortals la celebra no pas acudint als rituals prescrits per la tradició –en aquest cas les manis tradicionals- sinó aprofitant la festivitat per dedicar a les activitats de lleure més diverses.

Aquest 2011 però la diada laica, moderna, i revolucionària per excel·lència ha patit un setge brutal i immerescut per part de les forces de l’antic règim, que pel que sembla, han aconseguit sobreviure de forma inesperada a l’avenç implacable de la modernitat, tot i que sigui en el pla simbòlic. Quan encara no ens havíem recuperat d’un cap de setmana de pasqua carregat d’imatges de nazarenos, legionaris alçant crucifixos a pols, penitents filipins deixant-se l’esquena en carn viva a base de flagel·lacions i altres múltiples manifestacions de la modernitat més alta, el simulacre se’ns trasllada com aquell que no vol la cosa al sagrat 1er de maig. Els fets són coneguts:

Divendres 29 d’abril: casament reial a Londres convertit en un esdeveniment “global” seguit per miliards de badocs arreu del món i unes quantes desenes de milers directament in situ a Londres –i això que tenien pont!- Diumenge 1 de maig –ai Saco i Vanzeti!- El papa Benet XVI proclama beat el seu predecessor Joan Pau II davant d’una gernació de fidels vinguts d’arreu del món en pelegrinatge – i s’apressa a agilitzar els papers per canonitzar-lo també per la via express que diuen ara (santo subito!). Es veu que hi ha proves irrefutables (sic) que en Woytila va perpretar una curació miraculosa d’un parkinson i això ja permet activar el protocol de canonització.

Per cert que el matrimoni reial a Londres no va ser “pel civil” sinó que va ser oficiada of course pel cap de l’església anglicana (moderna i reformada ella) l’equivalent al seu papa. En fi, embolica que fa fort i no acabaríem mai d’encadenar paradoxes.

La impostura postmoderna dóna per això i per molt més però és que collons! ja fa més de tres segles que Oliver Cromwell va posar la monarquia britànica al llindar de l’extinció, i aquí la tenim fresca com una rosa i “modernitzant-se” a cor que vols i “recuperant la confiança del poble” (una altra Lady Dy no please!!!). I ja fa més d’un segle i mig que Nietsche va proclamar la mort de Déu, i resulta que 1 milió de fidels envaeixen Roma -tot aprofitant el pont del 1r de maig!!!- per assistir a una beatificació! Sembla que en aquests temps de virtualitat i simulacre l’església té vida autònoma més enllà de la mort del seu omnipotent patró i les monarquies una (mala)salut de ferro. Visca l’ancien regim

Raimon, tenies més raó que un sant (sic): nosaltres no som d’eixe món!!!