AMICS I AMIGUES ANTI-INDEPENDENTISTES

Obvio utilitzar termes com "federalistes",  "unionistes" i d'altres perquè tots nosaltres defugim etiquetes -jo també-. Jo també soc un "ciutadà del món" resident a Catalunya,  antinacionalista i independentista, condició aquesta última que espero perdre ben aviat  Jo també crec com tots vosaltres que la independència no ens donarà la felicitat ni una vida sexual satisfactòria -no parlem ja de termes com "plenitud nacional" o similars- i que l'endemà mateix de la hipotètica proclamació, el país continuarà tenint els mateixos problemes que el dia abans o més.  Però jo tinc la certesa que els ciutadans de Catalunya -si voleu els veïns, residents o altres termes encara més asèptics- tenim un problema que ens uneix i que es diu govern d'Espanya. Un problema que es concreta en drets i en recursos -no en himnes ni banderes-, insisteixo drets humans i recursos econòmics imprescindibles per al benestar social, i que els governs espanyols emparats en el seus sistema de poder polític i econòmic es neguen a reconèixer i per tant a encarar. . Una mostra de la premsa avui (29/10/) resulta d'allò més eloqüent:

-Rubalcaba no comparteix el dret a decidir del programa del PSC (però el PSC comparteix amb el PSOE la voluntat d'una Espanya unida)

-Bono a Artur Mas: "Vostè és un colpista"

-Cayo Lara afirma que la "immensa majoria" dels catalans no vol la independència. El líder d'IU creu que el debat sobiranista és "absolutament fals"

En tant que gent d'esquerres us llanço la primera pregunta: aquests són els "nostres"? Aquests són "els federalistes" amics de Catalunya? Ho són els “intel·lectuals” del manifest de torn –encapçalats per cert per “federalistes” de soca-rel com el Vargas Llosa- que neguen el dèficit fiscal i el maltracte de Catalunya, que neguen el dret a decidir i que tracten l’independentisme com si fos una patologia?

Com a tots vosaltres no m'agraden -detesto- els "fronts nacionals", però sento dir-vos-ho, per acció o per omissió a Espanya funciona de facto un front nacional espanyol que beneeix l'actual statu quo, i del qual participen dretes i esquerres amb major o menor entusiasme, però amb un efecte pràctic equivalent. Us posaré un altre exemple. El mateix Bono, cada vegada que li parlen del dèficit fiscal es despatxa amb allò de "son las personas las que pagan impuestos, no los territorios" i s'ha acabat el debat. Doncs resulta que efectivament són les persones qui paguem, però resulta que l'estat recapta i distribueix "per territoris" un volum impressionant de recursos sense aplicar un mètode racional i transparent. I resulta que amb aquest sistema "territorios" com el que va presidir el senyor Bono reben una morterada de recursos directes o d'inversions de l'estat que es poden utilitzar per aquell famós AVE de Toledo a Albacete dels 7 passatgers o per pagar els llibres de text i transport interurbà a TOTS els joves. Això vol dir que a Castella i la Manxa TOTS -rics i pobres- es beneficien del superhàbit fiscal -serveis gratuïts- i d'autèntics luxes asiàtics com això de l'AVE -feliçment clausurat-, mentre que a Catalunya TOTS, rics i pobres han de pagar els llibres de text i el transport interurbà. Per tant, posant-hi un raig de demagògia podríem ben bé dir que a qui realment beneficia el dèficit fiscal català és als "rics" d'aquests altres "territorios" i qui perjudica en primer lloc és als "pobres" que viuen a Catalunya -siguin catalans, veïns o residents-. Amics, en tant que "habitants" de Catalunya tenim un problema amb l'estat espanyol, un problema que es nega, i que es capgira, amb allò que Catalunya només es queixa, etc, etc. El llistat de greuges és inacabable i tots el coneixeu, però us torno a recordar que penalitza de forma especial als "pobres" que viuen a Catalunya, i això des de l'esquerra s'hauria d'entomar com a primera prioritat. Si Espanya -l'estat espanyol- és incapaç de resoldre aquest greuge, governin les dretes o les esquerres  a Catalunya tenim un problema afegit que va més enllà de la pugna fonamental dreta-esquerra, aquest el tindrem sempre, com el tenen a tot arreu, però l'altre, el d'Espanya si no hi ha altra manera de solucionar-lo no hi ha altra via que la independència. I fins ara no hem parlat  de drets culturals, de l'assetjament permanent a la immersió lingüística, i de la no equiparació del català -i les altres llengües peninsulars- amb l'espanyol, etc.

L'ESQUERRA ESPANYOLA TAMBÉ RETALLA (i no li cal "banderes per tapar-ho")

Avui també a la prema surt això:  La Junta de Andalucía suprime las ayudas a las escuelas de música y danza. És a dir, PSOE-IU fan exactament el mateix que CiU a Catalunya, retallar una despesa cultural i social. Una retallada que evidentment no comparteixo, però que em serveix per recordar-vos que quan s'afirma tan alegrement que això del procés independentista és una "maniobra" del Mas i una estratègia de CiU, una vil maniobra de distracció de les retallades -com si la gentada de la manifestació fóssim tots uns titelles al servei dels interessos de Mas, Duran, CiU i l'oligarquia catalana tuti quanti- es tingui en compte que l'esquerra allà on governa també retalla. I que cal exigir que l'agenda "nacional" no serveixi per amagar l'agenda social, només faltaria, però atenció, que l'agenda social tampoc serveixi per dinamitar l'agenda "nacional", i em temo que això hi ha una certa esquerra catalana que encara no ho te gens clar.

L’EIX DE LA PROSPERITAT DELS INDIGNES

El món avui es divideix entre indignats i indignes deia fa poc Eduardo Galeano. Ningú no s’atreveix ja a posar en dubte la dimensió del fenomen de la indignació a les Espanyes, però tot i que sense ocupar places i carrers, l’altra espècie ha mostrat una extraordinària capacitat de colonitzar determinants espais institucionals de la Pell de Brau, i és especialment abundant als territoris del denominat “Eix de la Prosperitat” i contrades adjacents. Per aquells que tenim memòria fluixa, tiro d’hemeroteca del Periòdico de fa uns mesos: “L'estiu del 2004, quan Pasqual Maragall acabava de plantejar la idea de l'Euroregió mediterrània, es van reunir a Mallorca els presidents de les comunitats valenciana, balear i madrilenya [Matas, Camps i Aguirre] per llançar públicament una contraofensiva que van batejar amb el nom d'Eix de la Prosperitat. “ Ja us podeu imaginar l’objectiu de tan magne acord: un eix que unia la “Espanya del futur”, “del creixement”, que treballa “en positiu”, per allò “que realment interessa a la gent”, i etc, etc. Per contra, això de l’Euroregió, era evident que mirava al passat, un subterfugi pantacalanista ordit a l’ombra per Carod i beneït òbviament per ETA. I es clar, el PP català s’havia de resignar a posar Catalunya a llista d’espera d’aquesta llançadora cap un futur esplendorós mentre continués “segrestada” pels maleïts rojos i separatistes. Queda clar que Catalunya només tornaria a ser rica i plena quan el mossos rendissin armes al primer president “autonòmic” d’aquest partit, i ara si, pogués ingressar per la porta gran a l’eix de la prosperitat.

Però el que són les coses, resulta que han passat menys de 8 anys d’aquests fets, i aquest eix cap al futur esplendorós ha esdevingut l’eix de la indignitat. Com es ben sabut dos dels tres signants han passat per la banqueta dels acusats per acumulació de casos de corrupció que haurien de fer pujar els colors a qualsevol persona mínimament honesta. I la tercera, la “lideresa”, va ser a temps d’habilitar un tallafocs que la va salvar per la campana del Gürtel. Però això no l’eximeix de compartir honors amb els seus amiguets de l’ànima pròspera: ara acabem de saber va mentir com un bellaca –una vegada més- amb el tema del dèficit de la “seva” comunitat, però això no és tot. Aquesta dóna competeix amb avantatge per liderar el ranking entre aquest trio de la indignitat.  És ben sabut que la dreta espanyola té greus problemes amb la memòria històrica, fins i tot amb la recent: us diuen alguna els noms de Eduardo Tamayo i Maria Teresa Saez? Ni idea oi? Us donarem un cop de ma: aquest parell de pocavergonyes, van ser escollits diputats del PSOE per a l’assemblea de Madrid el 2003, i el dia de la seva constitució van votar, oh sorpresa! a l’Esperanza Aguirre en un episodi digne de la més bananera de les repúbliques...Suposo que aquest parell ara deuen estar gaudint del seu sacrifici en qualsevol paradís fiscal del Carib, però mentrestant, això va permetre a la lideresa apoderar-se de Cajamadrid –amb els excels resultats que tots coneixem i s’han concretat a Bankia- i fer i desfer a plaer amb el govern i les finances d’aquesta comunitat amb els resultats també coneguts[1]. 

Si amics si, la prosperitat ja les te aquestes coses, un s’ha de sacrificar de tant en tant pel bé comú... En fi, ja que som en temps de crisi i el nom no li escau massa, suggereixo a aquest trio de la indignitat alguns noms alternatius: eix de la corrupció[2], eix del Gurtel, eix de l’Instituto Nos i l’Urdangarin, eix de l’atur –el més alt de la història a València i les Illes-, eix de la banca tocada i enfosada –CAM, Bancaja, Cajamadrid, Bankia- i rescatada amb diners públics; eix de la manipulació –Canal 9, Telemadrid, i Brunete toda- i la mentida –dèficit públic amagat-; eix del “Palma Arena” i els discursos pagats del Matas; eix de l’Aeroport del Fabra; eix de la EMARSA i les traductores romaneses; eix del Julio Iglesias i el Zaplana –en política para forrarse- eix de les visites del Papa a 6 milions per a “sonorització”; eix del Calatrava, la Terra Mítica i Marina d’Or. En fi, un autèntic eix de la vergonya ben representatiu d’un país de tramposos, advantatgistes, mentiders, perdonavides i estafadors...Tota la bombolla española s'ha construït sobre especulació, concessions d'obra pública i serveis públics serveis regulats o el que és el mateix, el paradís per al tràfic d'influències.  I mentrestant, aquí estant el senyor Millo dia si dia també s’atreveix a donar lliçons morals al Parlament de Catalunya, mentre que la Sanchez-Camacho riu i riu, i tots plegats lliurats en cos i ànima a “protegir-nos” del monolingüisme i la ruïna econòmica del separatisme. Això si, el gran problema d’Espanya ara mateix no és un altre que en un camp de futbol la gent pugui xiular l’himne nacional: si senyora lideresa, a mi la legión!

---

[1] Esperanza Aguirre,: en su domicilio privado se encuentran domiciliadas las sedes de cinco sociedades inmobiliarias; como la que promueve en Yebes 30.000 viviendas; en un terreno de propiedad compartida con el alcalde de Yebes; recalificado como urbanizable por el alcalde, tras modificarse el trazado del AVE, por intervención directa del ex-ministro del PP Alvarez cascos, para incluir una estación en Yebes...

[2] http://maytemalonda.over-blog.es/article-el-pp-es-el-partido-mas-corrupto-de-la-historia-de-espana-78264802.html

1r de maig de princeps i beatus

La diada del 1r de maig deu ser l’única festivitat laica compartida per societats modernes procedents de diferents tradicions culturals i religioses. Una diada, tot s’ha de dir, en franca reculada, sacsejada per la fallida de les utopies igualitaristes i el marasme desregularitzador i precaritzador de l’alta modernitat. La diada dels i les pencaires ha patit la mateixa sort que les seves homòlogues religioses, i la immensa majoria dels mortals la celebra no pas acudint als rituals prescrits per la tradició –en aquest cas les manis tradicionals- sinó aprofitant la festivitat per dedicar a les activitats de lleure més diverses.

Aquest 2011 però la diada laica, moderna, i revolucionària per excel·lència ha patit un setge brutal i immerescut per part de les forces de l’antic règim, que pel que sembla, han aconseguit sobreviure de forma inesperada a l’avenç implacable de la modernitat, tot i que sigui en el pla simbòlic. Quan encara no ens havíem recuperat d’un cap de setmana de pasqua carregat d’imatges de nazarenos, legionaris alçant crucifixos a pols, penitents filipins deixant-se l’esquena en carn viva a base de flagel·lacions i altres múltiples manifestacions de la modernitat més alta, el simulacre se’ns trasllada com aquell que no vol la cosa al sagrat 1er de maig. Els fets són coneguts:

Divendres 29 d’abril: casament reial a Londres convertit en un esdeveniment “global” seguit per miliards de badocs arreu del món i unes quantes desenes de milers directament in situ a Londres –i això que tenien pont!- Diumenge 1 de maig –ai Saco i Vanzeti!- El papa Benet XVI proclama beat el seu predecessor Joan Pau II davant d’una gernació de fidels vinguts d’arreu del món en pelegrinatge – i s’apressa a agilitzar els papers per canonitzar-lo també per la via express que diuen ara (santo subito!). Es veu que hi ha proves irrefutables (sic) que en Woytila va perpretar una curació miraculosa d’un parkinson i això ja permet activar el protocol de canonització.

Per cert que el matrimoni reial a Londres no va ser “pel civil” sinó que va ser oficiada of course pel cap de l’església anglicana (moderna i reformada ella) l’equivalent al seu papa. En fi, embolica que fa fort i no acabaríem mai d’encadenar paradoxes.

La impostura postmoderna dóna per això i per molt més però és que collons! ja fa més de tres segles que Oliver Cromwell va posar la monarquia britànica al llindar de l’extinció, i aquí la tenim fresca com una rosa i “modernitzant-se” a cor que vols i “recuperant la confiança del poble” (una altra Lady Dy no please!!!). I ja fa més d’un segle i mig que Nietsche va proclamar la mort de Déu, i resulta que 1 milió de fidels envaeixen Roma -tot aprofitant el pont del 1r de maig!!!- per assistir a una beatificació! Sembla que en aquests temps de virtualitat i simulacre l’església té vida autònoma més enllà de la mort del seu omnipotent patró i les monarquies una (mala)salut de ferro. Visca l’ancien regim

Raimon, tenies més raó que un sant (sic): nosaltres no som d’eixe món!!!

De futbol i política

Esport i política no s'haurien de barrejar mai i bla bla bla...Ja ens coneixem la cantarella, sobretot quan ve dels responsables de la política esportiva (sic) espanyola . Però no vull parlar d'això perquè el que va passar dimarts 27 d'abril al recony (anava a dir el "puto") de derby Barça-Madrid, no va ser barrejar esport i política, més aviat va ser un atac en tota relga al pluralisme i els drets culturals per part d'una institució espanyola. Els fets ocorreguts a l'estadi del Madrid són els següents:
1. El Madrid es nega a què el català s'utilitzi en megafonia per adreçar-se als aficionats del Barça. Resulta en aquests tipus de partits la UEFA estableix que s'utilitzi l'idioma oficial de l'equip visitant, i resulta que l'idioma oficial del Barça és el català, i el català s'ha usat des de Londres a Ucraïna i fins a Kazan al país dels tàrtars sense més problema. Però resulta que a Madrid, al cor de l'Espanya plural i democràtica no es podia utilitzar el català perquè s'haguessin pogut crear "graves incidentes de orden público". Per tant, el català a Ucraïna es "normal", però a Madrid el seu us pot derivar en seriosos incidents i es prohibeix. Visca la "España plural"!!!

2. El "servei d'ordre" (sic) del Madrid decideix confiscar les senyeres estelades dels seguidors del Barça, suposem que amb el mateix o similar argument de "orden público". Acabat el partit, els afectats s'interessen per la sort dels seus draps confiscats. Resposta del responsable del "servei d'ordre": "estan en la basura, que es donde tienen que estar". Visca la"España plural"(i2).

Ara em pregunto que passaria si posem per cas, a l'estadi del Barça es negessin a utilitzar la el castellà per adreçar-se als aficionats del Madrid: que diria la UEFA, i sobretot, que diria la premsa i els partits polítics espanyols: us en avanço algun titular: "inaceptable, inadmisible, injustificable, delirio nacionalista, persecución del español en Cataluña, actitud totalitaria, nazi..."

I continuo preguntant-me: que dirien si a l'estadi del Barça confisquessin banderes espanyoles amb el brau i les llencessin a les escombraries amb l'argument que "es donde tienen que estar"?

I continuo preguntant-me: què ha dit la premsa espanyola sobre 1 i 2? Resposta: RES de RES.

Amics i amigues: no és esport i política, és una qüestió de drets, és arrogància i despreci per part d'un estat cap a la seva suposada pluralitat interna. Plurali queee...? No hase falta desir nada más!!!

De València, de dol

Vaig sovint a València, intento evitar-ho, però no ho aconsegueixo: m'acabo posant de mala llet. Ho sento, sento dol per València, per la gent que vol viure el seu país i al seu país amb dignitat, i se'ls nega de forma implacable, insitent i persistent aquest, dret(...?). De la gent que s'indigna amb la impunitat dels Fabra, Camps, Ripoll i dels centenars d'imputats en cassos de corrupció; de la gent que es desespera amb les barbaritats urbanístiques que s'estan carregant el país per a benefici de quatre especuladors i dels vivales -Bigotes i cia- vinguts de Madrid amb la tarja del "partido nacional" a la ma; de la gent que es desespera amb la fàbrica de mentides i manipulació en que han convertit els mitjans públics; de la gent que se sent amenaçada, agredida, i ridiculitzada per usar la llengua del país...Ho sento, però això dol.
Per mi, la situació política és en molts aspectes pitjor que durant el franquisme. L'única diferència -de moment- és que no s'empresona l'oposició per delictes d'opinió, però la forma en que s'exerceix el poder no deu diferir en essència del que hom podria anomenar "democràcies formals" a l'alçada de Bielorussia o el Marroc (Tunisia i Egipte han quedat enrere!). La paradoxa, i la fatalitat és que no els cal aplicar mètodes repressius perquè governen amb la benedicció del poble, que els atorga abultades majories absolutes i que per tant, poden exhibir tota la legitimitat del món per fer portar a terme la seva acció devastadora.
És per això que considero més greu la situació que durant el franquisme: ara disposen de la legitimitat que no tenien en l'època de la dictadura, però en essència la forma d'exercir el poder no ha variat: censura i manipulació absoluta als mitjans; corrupció i nepotisme instal·lats al moll de l'ós del poder polític; establiment d'una densíssima xarxa clientelar que actua com a fabulosa repartidora de recursos públics per als fidels i que sotmet a estat de setge a qualsevol forma d'oposició; apel·lació permanent a la irracionalitat amb el tema de la llengua, despreci absolut per la cultura crítica i en contraposició folclorisme del més ranci i "pa i circ" (circ dolent, mooolt dolent) a dojo, i per cert, un detall gens tribial: l'ultradreta campa impunement, intimida, amenaça i agredeix (valencianistes, immigrants, gais i altres col·lectius poden acreditar centenars d'agressions i aquesta acció queda totalment ocultada).
Insisteixo, aquest panorama no és fuit de la rancúnia ni d'una percepció esbiaixada: feu un breu zap al Canal9, una passejadeta, posem, per Marina d'Or, i si us va el sado, deixeu-vos caure per un acte públic o una "inauguració". Faria gràcia si no fes basarda.
I tot això és greu? Jutjeu vosaltres mateixos. Parlant-ho amb amics i coneguts tant d'aci dalt com d'allà baix, sempre surt el mateix raonament: incredulitat per la dinàmica electoral i les majories absolutíssimes, sensació d'impotència i esment a la terrible sentència: els pobles tenen el govern que es mereixen...(i que en aquest cas voten de forma massiva i per tant decideixen). Però realment s'ho mereixen?

De Cister, GR-175 ruta del

Cap de setmana de BTT pel cor de la geografia cistercenca de Catalunya: acollonant! M’explico: amb un parell de jornades i 105-110 Km de pedaleig visites les 3 joies de l’arquitectura cistercenca a Catalunya; transites per uns paratges increïbles i fas bona part del recorregut gairebé en solitari. És altament recomanable, això si, hi ha un parell o tres de passos que són per allò que si fóssim en estacions d’esquí reservarien per a “esquiadors experts”, però tan se val, es baixa un moment de la bici i avall –o amunt, que déu n’hi do amb les pujades, prop de 3.000 metres de desnivell-. Per als bonvivants fins i tot hi ha la possibilitat de refer-se del desgast físic excessiu en un balneari al costat de Vallbona de les Monges. En fi, és el que dèiem, en aquest país, tan bon punt t’allunyes una miqueta de les aglomeracions metropolitanes, se t’obre un territori immens per transitar a plaer, i continua essent un gran desconegut. No us ho perdeu!


Mostra Ruta del Cister en un mapa més gran

De Nador a Londres passant per Vic

Aquesta "aventura blocaire" es va iniciar amb un comentari de lectura del llibre l'Últim Patriarca de la nador-vigatana Najat El Hachmi. El podeu llegir més avall, però en resum hi venia a dir que malgrat l'enorme simpatia que em provoca aquesta mossa per allò que és i pot representar, el seu producte literari no em va emocionar, i al meu entendre, l'èxit de l'obra es va fonamentar més en el relat forjat sobre la creadora que en la seva creació.
Sobre la creadora, si l'enyorada Maria Mercè Marçal proclamava orgullosa la seva triple identitat de gènere, de classe i nacional reivindicada en clau alliberadora, diguem-ne de "modernitat clàssica" dels 60, la Najat hi afegeix el component de la nova immigració: dona, de família musulmana humil, immigrada, d'una cultura també minoritzada -l'amaziga- i que assumeix la catalanitat de forma desacomplexadíssima: no em direu que amb aquests ingredients, aquest "cocktail" relligat a la plana de Vic no assegura un relat irresistible en els temps que corren.
És així que amb la seva irrupció, la Najat situa la literatura catalana en unes coordenades anàlogues a la d'altres literatures contemporànies que han propagat autors i autores amb trajectòries vitals que flecteixen perfectament aquest relat de noves identitats. I amb això poca broma: si la cultura catalana sembla que estigui condemnada de forma indefinida i permanent a l'estigma de la "normalització", amb la Najat aquesta parcel·la de normalització s'ha assolit per la via ràpida, i fins i tot ens podríem ventar d'haver"passat per l'esquerra" alguna de les nostres cultures hegemòniques veïnes, que encara no han pogut o sabut propagar el producte que les homologui en aquestes coordenades. Així, i no debades, comparava la Najat amb la britànica Zadie Smith en clau d'homologació pel que fa al relat biogràfico-identitari traslladat a la seva creació, però en canvi, i aquí tornem a l'obra, l'Últim Patriarca de la vigatana no assoleix per mi, la dimensió de l'edifici creatiu de Dents Blanques de la londinenca i amb el consegüent joc de paraules concloïa: Vic no és -encara- Londres.
Però vet aquí, que arran de la publicació de la nova novel·la de la Najat La caçadora de cossos, m’assabento que l'Últim Patriarca ha superat la barrera psicològica dels 50.000 exemplars venuts en català i ha estat traduït ni més ni menys que a 10 llengües (d'això en parlem aquí al costat). Sens dubte la Najat és un filó valuosíssim per la cultura d'aquest país, un fenomen modern i des acomplexat forjat al cor de Vic, aquesta vila que alguns s'escarrassen en voler mantenir pels segles dels segles com la "ciutat dels sants" però Najat l'acosta molt més a Londres que no pas a la Roma Vaticana. Me'n vaig a llegir la caçadora i potser, ara si, no m’enyori de les dents blanques.