Torres Garcia, Barcelona i l'art català

Enguany s’està celebrant una gran exposició de Joaquím Torres Garcia al MOMA de Nova York, una exposició que malauradament no podrem veure a Catalunya com a conseqüència de la paupèrrima situació de la cultura pública al nostre país. Emprenya, i molt, que el MNAC no pugui portar una exposició que porta el seu segell. Torres Garcia és un artista uruguaià –va néixer i morir a Montevideo- ciutat on va passar els darrers anys de la seva agitada vida. Però més enllà de l’ius soli resulta que el seu pare era mataroní. Aquest seria un aspecte irrellevant sinó fos perquè quan el futur pintor tenia 17 anys el pare va decidir tornar al seu Mataró natal de manera que Torres Garcia va passar prop de 30 anys a Catalunya on va portar a terme una part determinant de la seva creació. Més enllà d’aquest creuament de ius soli i sanguinis que convergiexen en la persona del pintor, si apliquéssim retroactivament la definició contemporània de catalanitat d’aquell que “viu i treballa a Catalunya” a ningú hauria d’estranyar que les edicions catalana i anglesa de la Viquipedia el defineixin com a “uruguaio-català[1]”.

Però més enllà d’aquestes disquisicions del que no queda el mínim dubte és que Torres Garcia és un dels artistes més importants de la Catalunya contemporània fins al punt que l’art català del segle XX no es podria explicar sense la seva presència. I no només això, la seva dimensió com a artista i intel·lectual del noucentisme el converteix en un referent indiscutible de la història de la cultura catalana. I va ser precisament això, el que el va convertir en víctima propiciatòria de la depuració protagonitzada per Puig i Cadafal quan va assumir la presidència de la Mancomunitat, una depuració que malauradament el va allunyar per sempre més de Catalunya. Un allunyament que finalment va coincidir amb seva etapa més contemporània. Probablement Torres Garcia no ha passat a formar part de la pintura universal per la seva etapa noucentista, tot i que no ho hi manquen detalls i aspectes transcendents[2], però del que no hi ha cap dubte és que aquesta etapa noucentista es determinant per la història cultural de Catalunya. De fet, com va afirmar el crític americà Daniel Robins, Torres Garcia “s’havia convertit en l'art català, no podia haver-hi idees que no fossin atribuïdes a la seva persona”

No pronunciarem ara allò tan suat que Catalunya “està en deute” amb Torres Garcia: l’artista té una sala pròpia al MNAC i els seus frescos llueixen esplèndids al màxim símbol institucional del país, al palau de la Generalitat. Però no deixa de sobtar que Torres Garcia no hagi entrat en l’onomàstica de la ciutat: a Barcelona on no hi ha cap plaça o carrer dedicada a l'artista –si que té carrers dedicats a Terrassa i Mataró-. La qual cosa ens porta a enviar una recomanació explícita als responsables del nomenclàtor de la ciutat: ara que estan en plena tasca de “desborbonització” seria fantàstic que aquest gran artista de Catalunya ocupi el lloc d’algun d’aquests infants, regents o princesetes que mai haurien d’haver estat honorats a una ciutat republicana fins al moll de l'os i que és el que és gràcies a gent vinguda d'arreu com Joaquim Torres Garcia.

---

[1] Val a dir que en l’edició anglesa s’hi nota mà catalana, una visió que no es dona a la resta d’edicions en altres llengües de l’entrada dedicada a l’artista.

[2] Tot i així, a la presentació de l’exposició del MOMA se situa el “noucentismo” com a moviment de les primeres avantguardes “His personal involvement with a significant number of early avant-garde movements—from Catalan Noucentismo to Cubism, Ultraism-Vibrationism, and Neo-Plasticism”

El gat que ens va fer estimar la rumba

Amb motiu de la mort d’en Peret ara fa un any, vaig comentar una curiosa experiència que vaig viure amb el “rei de la Rumba” ja fa uns anys, i ho aprofitava per polemitzar sobre l’etiqueta de catalanitat d’aquest gènere musical. I ho feia en aquests termes:

“Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla -el pare i Peret -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida. Però a ningú, començant pel Pescadilla i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez  vingut de l'Argentina qui ens va fer descobrir i reivindicar el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de ventilador”.

El Gato ens va fer una preciosa genealogia del gènere a ·"La Rumba de Barcelona":

“La rumba neix al carrer filla de Cuba i d'un gitanet

 i sa germana que és l'Havanera viu gronxadeta entre mariners”.

I quan els (auto)odiadors de torn, els Espada, Azua i Boadella de sempre veien Barcelona més provinciana i més enfonsada que un Titànic cultural els va llençar a la cara una tromba d’autoestima a ritme de rumba a Barca, cielo y ola:

Dicen que no es la que era
Que se ha vuelto provinciana
Que ha perdido todo el swing
Y habla una lengua rara

Pero no estoy de acuerdo
Yo siempre la he visto igual
Como una estrella lejana
Que huye de la frivolidad

El Gato que ara fa 25 anys ens va deixer s’ha guanyat sens dubte un lloc en el panteó dels catalans il·lustres, un panteó farcit de persones que un dia es van instal·lar aquí per contribuir poderosament a fer un país més obert, més creatiu, més lliure. I confiem que així continuï essent. 

I el cinturó roig va votar com Pedralbes…

Un dels arguments que s’ha anat prodigant des de sectors de l’esquerra més o menys dependentista per distanciar-se del “procés” ha estat el suposat abandó de l’eix social per part d’un sobiranisme estaria jugant totes les cartes en l’eix “identitari”. Vicenç Navarro ha repetit aquest argument fins a la sopa, de vegades de manera força maldestre vorejant un maniqueisme –amb ingredients lingüístics- impropi d’una autoritat acadèmica amb la seva trajectòria. Per Navarro a l’independentisme  no li quedaria més remei  que posar el fre de ma al procés i entonar el mantra social si volia tenir alguna opció entre els sectors populars més impermeables de la zona metropolitana. Però l’escriptor adrianenc Garcia Andujar negava la mínima opció a aquesta suposada estratègia identificant el moviment sobiranista amb la burgesia catalana tot recuperant el “soleturisme” més irredempt –i sovint no exempt de notables dosis de mala llet-.

Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona i alguns municipis van fer accentuar aquest missatge fins al punt que va ser decisiu a l’hora de conformar el relat i pròpia candidatura de Junts pel Si: amb Raül Romeva al capdavant havia de quedar palès que no hi hauria independència sense  abraçar l’eix social.

Durant la campanya del 27-S aquest va ser el “frame” més recurrent i es va entaular una autèntica batalla per captar el vot metropolità, amb un sobiranisme abocat a “demostrar” el seu vessant social, amb l’esquerra dependentista titllant-lo de fals convers a la causa –Mas igual que Rajoy, retallades, Andorra, etc.- i apel·lant a la identitat popular i treballadora “dels “suburbios” que diria aquell... I amb la dreta espanyolista brandant que aquí ells juguen a casa”.

Els resultats del 27-S han posat de relleu que efectivament –i malauradament afegiria jo- l’antic cinturó roig de Barcelona no és país per a sobiranistes...però pel que s’ha vist tampoc és país per a rojos!!! Efectivament, amplis sectors de les capes populars del territori metropolità han reaccionat amb veu pròpia al procés sobiranista. Han percebut que la independència els podia afectar de forma negativa, però no pas en clau social i econòmica, sinó en clau identitària i han convertit la dreta espanyolíssima de Ciudadanos en primera força política en un nombre importantíssim de barris i municipis.

I aquí ve la paradoxa, han votat de forma gairebé calcalda als barris més pijos de la zona alta de Barcelona.  I amics, això fa mal. Fa mal veure com un artefacte que va néixer per aturar el sobiranisme a Catalunya, transmutat ara en una dreta de disseny i de plató va via de convertir-se en partit hegemònic entre aquests sectors populars de la regió metropolitana.  Pur eix social!!! I és que es veu d’una hora lluny que l’estètica de Ciudadanos -començant pels seus líders- és la viva imatge de les classes populars metropolitanes!!!

Des de l’esquerra dependentista no s’ha dubtat en atribuir al “pressing” sobiranista aquest rearmament identitari en clau espanyola del “cinturó roig”. No els negaré part de raó, però l’esquerra dependentista s’hauria de plantejar perquè entre “independència”  i “eix social” resulta que han optat per una tercera via anomenada Espanya”...i prendre’n bona nota. I Garcia Andujar ens podria explicar com és que el seu poble ha votat com el barri de l’alta burgesia catalana, que resulta que és profundament espanyola i espanyolista.

I el sobiranisme haurà d’acceptar que la tan anhelada “penetració” de la bona nova independentista en aquests sectors va per llarg. La geografia i l’urbanisme són aquí mals aliats. S’ha de ser molt curós amb les estratègies d’entrada en aquestes zones. Oblidar-se de conversions fulminants.  Les emocions són poderoses, tan que caldrien no un sinó mil “Sumates” per aconseguiran que uns dígits de dèficit fiscal prevalguin per sobre d’una identitat tan rotunda. A aquests sectors els cal un relat independentista que els garanteixi que la seva identitat espanyola no serà vulnerada ni menystinguda i sobretot, que els asseguri que aquesta identitat no els convertirà en els pàries del nou país. I Molta paciència.

Relats sobre desigualtats i demagògies a BCN

Fa uns mesos va sortir publicat a la premsa de Barcelona un informe sobre la distribució de la renda entre els barris de la ciutat on es dibuixava un mapa certament inquietant: amb dades de 2013 el districte amb la renda més alta (Sarrià-Sant Gervasi) triplicava la renda mitjana del que la tenia més baixa (Nou Barris). Aquestes dades encara resulten més preocupants quan de l’àmbit dels districtes es passa al dels 73 barris de la ciutat, ja que el barri amb la renda més alta (Pedralbes) multiplica pràcticament per sis la renda mitjana dels habitants de Vallbona o Cutat Meridiana[1].

Són dades certament inapel·lables, que dibuixen una realitat devastadora, d’una Barcelona escindida per les desigualtats internes, i reflecteixen les greus problemàtiques que afecten amplis sectors de la població de barris castigats per l’atur i els desnonaments. Aquest escenari  encaixa perfectament amb l’evolució econòmica a nivell global que ha suposat un fort increment de les desigualtats des de l’esclat de la crisi.

La difusió d’aquestes dades va causar òbviament una alarma que de forma gairebé invariable s’ha canalitzat contra el model de ciutat que s’atribueix al darrer mandat municipal de CiU. Així, la Barcelona de Trias seria la de l’escissió entre la ciutat d’èxit que representaria el Mobile i la Barcelona dels amplis sectors que en quedarien al marge.

No negarem ni la gravetat de la situació actual, ni per descomptat el patiment quotidià i insuportable d’un nombre molt important de persones i famílies de la ciutat. No ens cansarem de proclamar que aquest és el problema de la ciutat, i la prioritat absoluta que han d’afrontar el seus governants. Però el relat ideològic que s’ha construït sobre la perversitat del “model Barcelona” necessita un matís: el creixement de les desigualtats internes a la ciutat no es pot atribuir en exclusiva a la gestió de Xavier Trias, la cosa ve de lluny i els anteriors gestors del Cap i Casal no se’n poden espolsar la responsabilitat. De fet el “model Barcelona” ara tan blasmat no és de cap manera patrimoni de Trias, i a les dades ens remetem. Tal i com es pot veure en la taula, el nivell màxim de desigualtat interna es va produir l’any 2011 després d’enregistrar un fort increment des de l’any 2008 coincidint amb el darrer mandat del PSC en coalició amb ICV.

Renda mitjana dels barris de Barcelona

Mitjana de la ciutat=100

L’any 2008, a l’inici de la crisi, la diferència entre els barris amb més i menys renta, era ja molt alta, el barri de renda superior multiplicava per quatre el de renda més baixa. Hi havia un total de 50 barris amb renda inferior a la mitjana de la ciutat i només 23 per sobre. Però en tan sols tres anys, 6 barris més es van situar per sota la mitjana de la ciutat passant a un total de 56 i la diferència entre màxim i mínim s’havia disparat: Pedralbes multiplicava per sis Ciutat Meridiana i Vallbona. L’evolució dins el mandat de Xavier Trias no és per tirar coets, ni de lluny, però com a mínim no es pot negar que la situació s’ha estabilitzat[2] i fins i tot 4 barris han superat el llindar de la mitjana de renta de la ciutat en relació al 2011. I això tenint en compte que el 2013 ha estat el pitjor any de la crisi en termes d’ocupació i activitat econòmica.

Sens dubte, no mancarien altres dades per capgirar aquests arguments[3], i certament, Xavier Trias no es podria presentar mai com el paladí de la reducció de les desigualtats, però aquí hi ha algú que no està entomant la part –molt gran- de responsabilitat que li correspon. I la impostura arriba a nivells preocupants. Els senyors Collboni i la senyora Colau -en tant que marmesora del llegat de ICV- no poden encolomar a Trias el marron que es va gestar durant el mandat dels seus antecessors i quedar-se tan amples. De fet a la vista d’aquestes dades la postura de la CUP de negar-se en rodó a menjar-se l’herència d’ICV pren tot el sentit... Només un detall: entre el 2000 i el 2011 període que engloba dos tripartits i un bipartit d’esquerres, la mitjana de renda de Nou Barris va passar del 65,5% al 59,4%[4].

Observant aquestes dades resulta que la desigualtat s’intensifica a partir de 2008. Per tant, el senyor Alfred Bosch podria armar un relat segons el qual, les desigualtats a BCN s’accentuen així que ERC surt del govern municipal i per tant els grans responsables en són PSC-ICV. Comprarien el senyor Collboni, i les senyores Camats i Colau aquest relat? Jo  no el compraria, i m’inclinaria cap a hipòtesis més objectives, de l’estil de “és la crisi estúpids!” La realitat és tossuda i per norma general molt i molt complexa, potser massa, i això la fa molt difícil d’encaixar amb simplificacions maniquees. I la realitat ens diu que des de l’acció municipal és molt i molt complicat incidir en la redistribució de la renda de la població. Però ja se sap, resulta molt i molt temptador pervertir-la a base de construir frames tramposos. 

---

[1] http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfdte.htm

[2] Tal i com es van afanyar a proclamar des dels serveis municipals: http://premsa.bcn.cat/wp-content/uploads/2014/12/ok141212_Renda-Familiar-Disponible-2013-VD.pdf

[3] https://guanyembarcelona.cat/press/trias-governa-pels-lobbies-barcelona-desigual/

[4] http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfdte.htm

La cultura i el pinso dels cavalls

Afortunadament,  queden lluny aquells temps nefastos –de segur que enyorats per més d’un- en que l'heroi mutilat Milan Astray profanava el santuari del saber hispànic a Salamanca amb el seu "muerte a la inteligencia". Tan lluny com que els seus successors companys d’armes enguany es dediquen a la noble tasca de la promoció cultural  en forma de “viatges culturals”. Uns viatges que suposen uns 60.000€ a l’any en el pressupost del Ministerio de Defensa. Que bonic! Quin detall!

Bé, més aviat un petit detallet si es compara amb els números que fan anar en aquest ministeri, que òbviament està per altres negocis. Negocis ben singulars val a dir, com ara el pinso, el fenc, l’encenall i altres farratges destinats a nodrir els fantàstics exemplars equins que permeten desfilar una de les unitats d'elit de l’exèrcit espanyol: la Guardia Real. Els amics de Crític s’han dedicat a buidar el BOE amb partides més o menys extravagants del pressupost del Ministerio de Defensa i resulta que el pinso d’aquest ramat puja ni més ni menys que 1,5 milions d’euros, més o menys el pressupost dels "viatges culturals" multiplicats per 25. Déu n’hi do amb el menú de la quadra!

No he pogut esbrinar per quants individus està formada aquesta noble camada equina, però em temo que la factura pujarà com a mínim uns grapat de milers d’euros per barba, o per crinera, tant se val. Probablement si els amics de Crític, aconseguissin tibar els fil d'aquests contractes de pinso arribarien a conclusions força inquietants pels preus que arriba a assolir l'alimentació equina, o si més no, pels preus que en paga l'exèrcit. 

El cas és que si algú, de Ciudadanos o del PP per posar un exemple, s’entreté una estona en gratar en les dades que aporta el Crític trobarà un munt de “curiosos” –per imprescindibles òbviament- exemples de despeses que servirien per pagar uns quants milers de 9-N i per plantar “ambaixades” catalanes fins a l’últim astre de l’espai sideral. Però esclar, a qui se li acut comparar una despesa tan imprescindible, "social" i "no identitària" com això de la Guardia Real amb les obsessions fruit dels "deliris" nazionalistes dels catalans adoctrinats per la immersió i Club Super3.

Patriotismes de geometria variable

El meu amic de Podemos em deixa per inútil quan li matiso que la CUP no és un partit nacionalista, com tampoc ho és Procés Constituent, però com el meu amic uns quants centenars de milers de catalans suposadament d’esquerres desconfien d’aquests projectes pel seu component “nacionalista”, i d'ERC ja no cal ni parlar-ne perquè s'ha lliurat amb armes i bagatges a "la dreta nacionalista" de les retallades i la corrupció .  Tant se val, que els seus programes estiguin carregats de referències a drets econòmics i socials, perquè el seu component autodeterminista els converteix en sospitosos de fer-li el joc a la “casta” catalana a la primera de canvi, i els inhabilita a priori com a forces d’esquerra autèntica, ja que com bé sabem, pàtria i esquerra són com oli i aigua. En aquest sentit la famosa abraçada de amb Artur Mas és la prova fefaent d’aquesta convicció, tal i com es va encarregar de recordar-li Pablo Iglesias a un David Fernández, que deu ser el tonto útil de la “casta” catalana.

Però aquesta “esquerra no nacionalista catalana”  formada per gent com l’exfiscal Jimenez Villarejo  -que abandonà IC per criptonacionalista i que es va permetre el luxe d’exercir 30 anys a Catalunya sense pronunciar una paraula en català- es veu que no tenen cap inconvenient amb una estranya  febre patriòtica que sembla que s’ha apoderat de tot un Pablo Iglesias. D’un Iglesias que en el seu recent “debate sobre el estado de la nación” alternatiu, es proclama “patriota de veritat”, no dels que s’emboliquen amb la bandera per després ·”convertir España en un país dependiente que se puede convertir en un colonia de Alemania”[i].  Aquests són els mateixos que celebren la victòria de Syriza com el “triomf del poble grec” contra les imposicions estrangeres –de nou Alemanya-, i s’empassen el pacte dels de Tsipras amb un partit de dreta nacionalista antieuropea, l’absència de dones a l’executiu  i els seus flirtejos inicials amb la Rússia de Putín.

Ja se sap, la “pàtria” és per Grècia i per Espanya. Aquí es pot ser patriota i “no nacionalista” sobretot si ets d’esquerres. Ep, però patriota autèntic, res d’embolicar-se amb banderes -si no és la republicana espanyola- Cal prendre exemple dels “germans” de Venezuela, i de l’Alba Bolivariana, contrades ben assessorades per un tal Monedero.

I sense oblidar Cuba,.on la consigna nacional no ha esta una altra que "patria o muerte" durant dècades.

Ja se sap, les estelades són per Cuba, i els pactes amb la dreta nacionalista per Grècia -i per Euskadi, on han tingut tàndems patriòtics per a tots els gustos (PNV-PSOE; PNV-IU i PP-PSOE). En fi, oli i aigua, “no nacionalisme” en estat pur: un patriota, un idiota que deien els de la Polla Records, i allò del patriotisme és la virtud dels depravats o l'últim refugi dels covards. I és que és molt i molt lleig això del patriotisme, sobretot el dels altres. 

I perquè ens entenguem, una persona que ha patit la tortura de la "formación del espíritu nacional" i l'ommipresència sinistra i amenaçant del "todo por la patria" no té cap debilitat especial pel foment dels esperits nacional-patriòtics, però em reventa aquest doble raser, aquesta geometria patriòtica tan variable.

. 

---

[i] http://www.elboletin.com/nacional/100459/pablo-iglesias-antisistema-patriota.html

http://actualidad.rt.com/actualidad/167462-iglesias-rajoy-espana-colonia-alemania

Conversa amb un amic de PODEMOS

Benvolgut,

No estic inscrit a Podemos, ja et vaig comentar una vegada de passada que per deformació professional desconfio de qualsevol invent que neix o es propaga a través del gènere tertúlia en el circ mediàtic de Madrid. Però veient el Facebook de Terrassa, em pregunto, si com a mínim en termes de llegua som també un municipi de Madrid. 

Sort amb les primàries

https://www.facebook.com/podemos.terrassa

Estimat Santi :-)

Gràcies per la sort per les primàries. Sobre llengua: la majoria dels q composen el cercle són castellano-parlants, d'aquí q hi hagi més castellà habitualment en escrits i demés. A mi la veritat és q passo molt de fer de les llengües banderes i m'importa ben poc com la gent es comunica. Estic més per treballar per a q un dia al poble el governi el mateix poble i no una colla de milionaris sense escrúpols.

Benvolgut,

Jo també passo de fer de les llengües banderes, però no he estat jo qui ha imposat una llengua i n'ha prohibit una altra, que li ha dit a ningú que "hable en cristiano" o que es renti la llengua. Ni soc jo qui ha posat tot l'aparell d'un estat ha intentar que una llengua s'imposi a una altra. No soc jo qui vol fer pagar a a la "comunidad autónoma" 6.000 euros per poder estudiar en una llengua, ni soc jo qui nega la unitat de cap llengua i li posa noms estrambòtics per fracturar-la i ridiculitzar-la. Oblidar tot això es fer el joc als que practiquen i han practicat aquest exercici de fer llengües banderes per la força, de les armes quan ha calgut. A mi si que m'importa com es comunica la gent, bàsicament perquè amb aquest exercici sempre hi ha gent que en surt beneficiada i altra perjudicada. Les llengües són instruments de dominació i poder (i el poder acostuma a ser en última instància una cosa d'una colla de "miloranirs sense escrúpols"). Fes un volt per la "zona alta" de Barcelona, i mira quantes escoles fan l'ensenyament en anglès). Hi ha una cosa que es diu drets culturals, i a Espanya aquests drets no es compleixen en termes de llengua. Hi ha una assimetria claríssima a favor del castellà i està assumida com una cosa "normal". És normal que a Catalunya la gent s'expressi en castellà, però no és normal que s'expressi en gallec, i és absolutament "anormal" que algú s'expressi en català a Madrid, al Congrés de Diputats, per exemple. O a Brussel·les, al parlament europeu, perquè a uns senyors que manen a Espanya (poder) no els surt dels collons.

L'assumpció d'aquesta "normalitat" comporta que s'accepti sense fisures l'imperatiu "en castellano que nos entendemos todos" Qui són "todos"? Vaig estar aprenent una temporada esperanto perquè era l'opció de "llengua sense bandera i sense poder", però ho vaig deixar córrer, perquè vaig veure que una llengua internacional deslliurada de qualsevol poder no tenia cap possibilitat d'obrir-se camí entre milions de cosmopolites que pràctiquen el "castellano que nos entendemos TODOS". I qui diu castellano, diu anglès o qualsevol altra llengua, carregada de canons (i de bitllests).

Estimat Santi,

Trobo q no és bo posar tant de sentiment a un instrument per a la comunicació.

Benvolgut,

Poso tan sentiment a un "dret" cosa ben estranya pel que sembla.

Quan el policia, el funcionari, o el feixista de torn et diu "hablame en..." no està fent servir precisament un instrument de "comunicació". Està fent servir un instrument de "poder".I sobre això et recomano una lectura a la primera gramàtica del castellà d'Antonio de Nebrija, on explica clarament per a què serveix "la gramàtica". I a fe que els seus "comunicadors" (soldats, funcionaris i altres invasors) ho van aplicar a plaer amb amerindis que van entendre ben aviat que la llengua és un instrument de comunicació. I qui diu el castellà, diu qualsevol altra llengua "de comunicació" (que vol dir amb uns quants canons al darrere). De fet, un lingüista va fer una definició ben precisa entre llengua i dialecte: un llengua és un dialecte amb un exèrcit. 

Uns partits exemplars!

És el partit de la guerra (Irak), el partit de les nuclears, el partit de les autopistes sense trànsit, els aeroports –“del abuelo”- sense avions i els AVE sense passatgers pagats a preu d’or per la ciutadania. El partit de les empreses privatitzades per als amics del “gran líder”, el partit cleptòman dels cent mil fills de la corrupció infinita, el partit de Bankia i de les targetes negres.

És el partit del Prestige, el partit del transvasament de l’Ebre, dels ministres franquistes, dels “no nacionalistes” amics de la División Azul, dels regidors fent la salutació feixista, de la Fundación Francisco Franco i de la·”fiesta nacional”. El partit de la mentida, la “brunete mediàtica” i la guerra bruta. 

És el partit de la religió a les escoles, dels hipòcrites catòlics que s’arriben a divorciar tres vegades, dels catòlics casats que viatgen 32 vegades a Canàries a veure la querida pagant el Senat, de les catòliques separades que tenen fills de companys de partit casats, el mateix partit que nega drets a dones i homosexuals. El partit dels bisbes carques que consideren "immoral" qüestionar la unitat d'Espanya.

Per si no n’hi hagués prou amb això, aquest partit es lamenta que està “socialment aïllat” a Catalunya, es queixa que els “nacionalistes” tracten els seus dirigents de “mals catalans” Pobrissons, no els estimen! És més senzill, no són mals catalans, són mala gent que és diferent. És el partit dels mentiders compulsius, dels manipuladors, dels cínics i dels perdonavides, dels trepes, escaladors i aprofitats. A Catalunya actuen com a ocupants -Llanos de Luna-, com a colons –Fernandez Diaz, Sanchez Camacho, Moragas- com a lacais, sipais i renegats –Millo- Montserrat, Nadal, Piqué- i etc, etc, etc.

A aquests tan “bons catalans” els hauríem de preguntar com tractarien a Espanya als membres d’un partit que negués la unitat de la llengua espanyola, i que es dediqués a combatre-la de forma obstinada i a esquarterar-la. Els considerarien “bons espanyols” i els ho premiarien amb un monument “a la tolerància” o els denunciarien i empresonarien per “ultraje a la patria”?

Però ja se sap, per aquestes latituds la política és com la tele als Estats Units, que per increïble que pugui semblar, sempre pot ser pitjor. I resulta que a Catalunya vam tenir la mala folla d'engendrar un fill bord d'aquesta família, que els supera en cinisme i mala llet. De genealogia similar als anteriors, una amalgama d'ocupants i colons que es proclamen com a "Ciutadans" que tenen per característica definitòria l'odi i el menyspreu al país, perdó, a la "región" que els ha vist néixer.

SOC UN NAZI?

Soc un modest pare de família, diria que de classe mitjana-baixa i d'allò més convencional. Vaig portar els fills a l'escola pública. A l'institut vaig ser 3 anys secretari de l'AMPA, on vaig promoure un projecte per donar suport escolar a estudiants amb dificultats econòmiques, la majoria nouvinguts. Soc donant d'Intermon-Oxfam, soci d'una entitat ecologista (ADENC)  d'àmbit comarcal on també vaig exercir tasques de voluntariat; soci de SomEnergia on coordino el grup local de Terrassa fent tasques de promoció de l'energia verda i l'economia social. Vaig ser voluntari del grup local d'Amnistia Internacional. Soc membre actiu d'una cooperativa de consum responsable i soci dels Amics de les Arts a Terrassa. Soc voluntari per la llengua amb un grup de nouvingudes i procuro donar sang una vegada a l'any. He participat en totes les vagues generals que s'han fet a Espanya des que vaig començar a treballar d'assalariat el 1986.

Em defenso en 6 idiomes. Soc lector compulsiu i m'agrada la bona música en gairebé tots els formats i registres, des de Telemann al techno, passant per una extensa gama de "world music". He viatjat tant com he pogut per 4 continents i si tinc mitja hora m'escapo amb bicicleta sempre que puc. Un dia vaig fer una mena de test i em va sortir que era "bastant d'esquerres", però ara acabo de descobrir que segons opinions tan ben fonamentades com les de Gregorio Moran, Javier Cercas, Núria Amat, Loquillo o Félix de Azua, d'esquerres res de res: soc un nazi.

M'explico: resulta que vaig fer uns 15 anys de professor d'institut a Catalunya i per aquests senyors això ja em converteix en un ferm sospitós a adoctrinador. Però això no és tot, el fet que sigui partidari del dret d'autodeterminació confirma totes les sospites d'aquests intel·lectuals: o estàs per la unitat d'Espanya o ets directament per activa o per passiva un nazi. Estic molt preocupat perquè no estem parlant d'un Jimenez Losantos o de qualsevol trabucaire de la "brunete", ni del Millo, el Rivera, la Camatxa i tota la colla de colons  i sipais que els fan de claca, estem parlant de reconeguts intel·lectuals d'esquerra...

Així doncs, estic molt desconcertat i estic pensant en sotmetrem a un nou test per confirmar-ho. Si surt positiu, estic pensant en demanar consell als responsables de Societat Civil Catalana que em recomanin algun dels seus "suporters" (a la foto) de la Falange o Plataforma per Catalunya o fins i tot del PP i C's per sotmetrem a una teràpia de democràcia profunda i pluralisme intensiu que es veu que en són gran experts.

Peret i els gitanos (de Barbens)

Corria l’estiu de 1978 i em trobava exercint feines eventuals al poble de Barbens al bell mig de la Plana d’Urgell, feines que van incloure des d’una bona part del catàleg del jornaler agrícola a fer “tasques de suport” a la festa major del poble. Aquesta darrera va acabar sent una de les activitats retribuïdes que m’han deixat un record més grat, ja que va consistir entre d’altres labors en col·laborar a muntar l’envelat de la festa amb una colla entranyable formada pels “homens” d’una família pagesa de les Garrigues. Es tractava d’una estructura tradicional, formada integrament per fusta i lona, i els encaixos eren gairebé tots a base de cordes. L’ambient de treball amb aquesta colla va ser una passada, una immersió en una certa ruralitat crespuscular que ara ja seria objecte d’estudi dels professionals de l’antropologia. Doncs bé, resulta que l’estrella de la festa major de Barbens 78 no era un altre que “el rei de la rumba”. En aquell moment, l’ultima cosa que se’m hagués acudit fóra anar a un concert d’en Peret, diguem-ni que la meva religió em prohibia acostar-me a menys de 300 metres de qualsevol cosa que hagués sonat a Eurovisió però la meva presència formava part del “contracte” amb l’envelat, i de retruc això em va permetre incrementar encara és la meva immersió en la sociologia de la ruralitat urgellenca.

Resulta que per aquelles dates d’ajuntaments pre-democràtics, la festa se la pagaven de forma gairebé exclusiva els veïns i per assistir als actes de l’envelat els residents al poble havien de pagar una mena de “bo participatiu” pel conjunt de la programació i no tenien dret a anar a un acte de forma selectiva, això estava reservat als visitants i forasters. Resulta que al poble de Barbens hi havia un nucli de gitanos[1] que de forma sistemàtica no anaven als actes de la festa perquè no compartien el criteri del “bo participatiu”, i per tant no podien entrar als balls i concerts dels envelats. Normalment com que no els interessava massa el tipus d’actes que es programaven el problema no anava més enllà de la constatació d’un punt més d’aquell “living apart” que es practicava de forma gairebé sistemàtica, però la presència del Peret va provocar un daltabaix en aquesta lògica. Els gitanos de Barbens no es volien perdre per res del món el concert del rei de la rumba però segons la norma consuetudinària de la festa major no hi tenen dret. Finalment, després dels consegüents estira i arronsa es va permetre als gitanos passar per taquilla com si fossin forasters, de forma que el rei rumbero va aconseguir que gitanos i paios de Barbens gaudissin plegats per primera vegada d’un esdeveniment d’aquell tipus. El concert va ser un èxit esclatant, i amb l’envelat ple de gom a grom el rei va anar desgranant el seu catàleg d’èxits populars sense intercalar pràcticament diàleg amb el públic. Finalment va fer un pausa més llarga per presentar una cançó. Va començar a parlar en castellà i algú del públic -format gairebé exclusivament per paios i gitanos catalanoparlants – va cridar “en català!”. El rei de la rumba li va llençar un gest de desaprovació i va continuar l’explicació en la llengua “común” sobre la cançó dedicada al “Mig amic” el pare del rumber i cantada, això si, en la llengua “pròpia”.

Acabat el concert i desmuntat l’envelat, vaig perdre la pista d’en Peret fins a l’esclat de la “Gitana hechicera” amb els saraus olímpics del 92, ja dins l’onada que va portar al reconeixement “institucional” de la rumba “catalana” amb “Los Manolos” enfilats dalt de les llistes d’èxits. Una “Gitana hechicera” que va passar també de llengua “común” a “pròpia” amb la versió que Peret en va fer al “Concert de Llibertat del 2013”. No m’estranya gens ni mica que els “voceros” del nonacionalisme espanyol s’acarnissessin de forma despietada amb ell: el Peret del “Canta y se feliz” eurovisiu transmutat en perillós còmplice del separatisme!

Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla –“el pare” i el propi Peret[2] -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida, però a ningú, començant pel “Pecadilla” i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez qui ens va fer descobrir el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de “ventilador”. És ben cert que el Gato va obrir el camí a la dignificació d’aquest gènere i a ancorar-lo dins la genealogia del flamenc tot ressaltant-ne la seva catalanitat.

Però en fi, a mi amb la rumba –catalana o no- em passa com amb altres variants de músiques populars, i és que prefereixo les evolucions més o menys sofisticades que els productes en “estat pur”. En aquest cas les meves preferències posarien el Gato Perez, o formes encara més hibrides com La Troba King-Fu per davant del “rei de la rumba”. I que voleu que us digui, “Canta y se feliz” o “Borriquito como tu” no formaran part del catàleg de cançons de la meva vida. Una altra cosa és que aquestes i moltes altres creacions d’en Peret s’hagin “colat” a la banda sonora d’una època que també és la meva, com s’hi han colat tantes i tantes tonades, tonadetes i tornades de la inesgotable fàbrica dels diferents “pops” moderns.

---

[1] https://www.youtube.com/watch?v=4xyFHjml4nY

[2] Aquí tenim a duo “el pare” i “el rei”: https://www.youtube.com/watch?v=JBbGnv3jGxo

La tribu i la marquesa de la FAES

Cayetana Álvarez de Toledo y
Peralta-Ramos (XIII marquesa de
Casa Fuente) a "ES-Radio"

En un article titulat 'Europa no es pot permetre el luxe de cedir davant dels separatismes', l'eurodiputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo assegurava que "la nostra no és una Europa de tribus sinó de ciutadans", i afirmava que aquest fet està sent atacat "pel populisme i el nacionalisme". No cal que us recordi quina és “la tribu” i a quin “populisme i nacionalisme” es refereix aquesta senyora  amb cognoms que remeten al “abolengo” de les nissagues aristocràtiques transmutades en  casta oligàrquica de l’estat espanyol. Per més senyes, la senyora Alvarez de Toledo y Peralta-Ramos afegeix a la seva extensa onomàstica el títol de XIII Marquesa de Casa Fuente...I a la seva brillant carrera acadèmica –és doctora en història- i política hi afegeix la pràctica del periodisme al “El Mundo” i a "La Mañana" de Jimenez Losantos a la COPE. És a dir, tot una declaració d’intencions. Armada amb els thinks del tank de la FAES, de la n'és membre destacada, la marquesa de Casa Fuente es disposa a combatre el “populisme i el nacionalisme” d’aquesta perillosa tribu que amenaça Europa.

Per si hi ha algun antropòleg despistat es decideix a fer treball de camp al territori d’aquesta tribu l’advertim que es trobarà però amb algunes sorpreses. Si entra per la frontera de França, al municipi de la Jonquera,  es trobarà amb l’edifici modernista de La Unió Jonquerenca, una societat de socors mutu constituïda pels indígenes d’aquest llogarret fa més de cent anys. Es veu que els indígenes s’associaven de forma voluntària –gesellshaft- per dotar-se de prestacions bàsiques que els avantpassats governants de la marquesa no els hi proveïen. Si continua el periple per la comarca de l’Empordà es trobarà amb desenes d’edificis amb noms tan tribals com “Ateneu progressista”; “Centre democràtic, “Centre Fraternal” i similars, tots amb més de 100 anys d’història. A tot el territori de la tribu en són centenars, alguns amb denominacions encara més inquietants com ara “Ateneu Igualadí de la Classe Obrera”. Aquests espais els van construir en la majoria dels casos els propis indígenes amb les seves mans i/o les seves aportacions per dedicar-los a pràctiques tan salvatges com l’educació i la cultura dels més necessitats ja que ni els cabdills de la tribu ni els avantpassats civilitzadors de la marquesa els hi proporcionaven. Ens estalviarem el llistat d’altres pràctiques aberrants fomentades per la tribu que tenen que veure amb el progrés econòmic i social, que sovint provocava durs enfrontaments intertribals, en els que, ves quina casualitat, els avantpassats de la marquesa es posaven sempre del costat dels cabdills tribals.

I mentre els indígenes d’aquesta estranya tribu es dedicaven a aquestes estranyes pràctiques, els avantpassats de la marquesa, s’obstinaven en “modernitzar” els seus dominis a base de caciquisme, catolicisme i burocràcia; el far que guiava la modernitat a Europa! Per això es permeten el luxe d’alliçonar els incivilitzats...

Confiem que en la seva nova croada civilitzadora no ens apliquin la recepta clàssica, és a dir, bombardejar cada 50 anys la capital de la tribu per posar a ratlla els indígenes més incivilitzats. Mai podrem agrair senyora marquesa l’immens favor que ens fa indicant-nos el camí de la civilització. Però venint d’on venen les advertències, -d’un think que és molt tank- molt em temo que hi ha algú que pensa que més de 80 anys sense bombardejar Barcelona ja és una eternitat. En fi, tot sigui per la civilització.

EL 15-M CONTRA EL DRET A DECIDIR?

Fa uns dies en la presentació d’un llibre produït en els contorns del 15-M[1], vaig sentir afirmacions com ara “un esforç més per a desmuntar, també, l’obvietat de les obvietats: "el dret a decidir". Com oposar-se a allò que sembla el més natural del món? El "dret a decidir", tal com es planteja en aquest context, clausura jurídicament la veritable voluntat de decidir” o “no és cert que la consulta pel "dret a decidir" sigui un exemple de radicalitat política, ben al contrari, no suposa cap veritable ruptura”. En fi, ja som al cap de carrer, és a dir, som on érem: giragonsant al voltant del “nosaltres”. I com que aquest nosaltres només potser un internacionalista “nosaltres ciutadans del món”, mentre esperem el triomf de la revolució global, continuarem sent per passiva “nosaltres espanyols”, ja que esdevenir nosaltres catalans seria pel cap baix una traïció: “ reapropiar-se de la decisió no és marxar d’Espanya per encadenar-se a un nou Estat, sinó implicar-nos per desfer per fi Espanya”.

Aquesta postura resulta inapel·lable des de la mirada asèptica d’una esquerra clàssica, però condueix a una històrica inhibició sobre els atacs als drets de les minories culturals. Sembla que pels nostres 15-M una frase en català escrita en un cartró a Sol compensa amb escreix la històrica inhibició de bona part de les esquerres sistèmiques i antisistèmiques espanyoles respecte la conculcació també sistèmica dels drets culturals de les pròpies (pròpies?) minories a l’estat espanyol. No hi ha cap dubte que Sol era un reflex del profund sentiment de respecte cap a la diversitat cultural interna. No hi ha cap mena de dubte que per Sol era tota una prioritat evitar l’esquartarament de la llengua catalana amb el LAPAOS, i denunciar el mobbing persistent a que la sotmeten els governs de les Illes i la Comunidad Valenciana.

Però pels nostres 15-M es veu que no n’hi ha prou amb una inhibició, es tracta de desemmascarar i combatre si cal aquest fals dret a decidir. Es tracta d’anar de bracet amb tots els “nosaltres espanyols”, per “implicar-nos per desfer per fi Espanya”. Ja es veu que aquesta és la prioritat número 1 del “comú” dels espanyols, desfer Espanya. Per això un partit tan “no nacionalista”com el PP treu més de 10 milions de vots i senyoreja amb majories absolutíssimes en gairebé totes les comunitats autònomes, i la gran esperança blanca de la regeneració democràtica és un altre partit (UPyD) que té com a logo de campanya electoral el “Documento Nacional de Identidad”. Per tant, quietos paraos que la “federació lliure de pobles d’Espanya” és a tocar i no ens embarcarem ara en una “falsa via” nacionalista i burgesa catalana. Tant se val que la consulta la demanin el 80% dels catalans. Esclar, no són el 99% i a més a més, la independència és immoral que diuen els bisbes...Tant se val que s’oposi a la consulta el “bo i millor” d’Espanya, la carcúndia més retrògrada –aquesta que està formada per un sòlid  complex militar-burocràtic-oligàrquic-eclesial-cavernicomediàtic i fatxa- que es deixa veure amb el bo i millor de casa nostra: la dreta més extrema, el populisme, la xenofòbia, i de bracet amb l’establishment més parasitari. Una colla que tenen molt clar que segons qui no té dret a decidir segons què. Tot un Puente Aereo que connecta directament la Plaça de Catalunya amb Sol.

---

[1] http://espaienblanc.net/UN-ESFORC-MES-Proleg.html

ECOGURMET O LA IMPOSTURA BIOPIJA

“Abans, el producte ecològic era vist com quelcom propi de hippies, de persones rares i vegetarianes. En canvi, ara va associat a productes atractius, innovadors, és el cool...” Si ho diu La Vanguardia” és que així deu ser![1] Tard o d’hora havia d’arribar el moment fatídic, el moment ecotrendy. Ves per on, ara ja no som “persones rares” ara som cool. Davant d’aquesta mutació inesperada a un li agafen ganes d’engegar a dida el consum responsable i d’arrencar a córrer cap al primer Dia a omplir el cistell. I és que hi ha signes inquietants: per exemple un pernil “Dehesa Maladua” que surt ni més ni menys que a 4.100€ la peça, això si, es tracta d’una “edició de 62 unitats, que seran comercialitzades en restaurants tipus “El Bulli (sic) o Berasategui, i a Suïssa, Hong Kong i Japó, és a dir, el súmmum del consum responsable.

Els que portem una temporada amb això del consum de productes ecològics som els primers que ens hem de felicitar que per fi es trenquin els murs invisibles del nostre ghetto, i que moltes persones una mica menys “rares” que nosaltres puguin gaudir d’aquest tipus de productes. Però si en comptes d’avançar cap a la democratització d’aquest consum, l’ecològic esdevé abans que res signe de distinció i exclusivitat haurem fet un molt mal negoci.

És per això que cal desemmascarar aquesta impostura biopija bo i diferenciant clarament el consum cool d’allò que s’entén com a consum responsable. Des d’aquesta perspectiva ha de quedar ben clar que de Catalunya estant, unes fantàstiques pomes de conreu biològic produïdes al Tirol del Sud o, encara més a l’Argentina o Xile, són molt menys ecològiques que unes de produïdes al Baix Llobregat en conreu convencional no biològic. La producció agrobiològica és un dels pilars del consum responsable, però queda totalment desnaturalitzat si no incorpora les altres potes, començant per la proximitat. En aquest sentit, no hi ha res més irresponsable que convertir en un objecte exclusiu reservat a unes exquisides minories, allò que hauria d’estar a l’abast de immenses majories o millor encara “multituds” (per allò del croud). I això no s’acaba d’entendre sense una mirada global tendent a una transformació gradual dels sistemes de producció i distribució actuals i les lògiques de consum que hi són associades. En definitiva, que ni “raro” ni “cool”, sinó “croud”.

---

[1] La Vanguardia, 26-04-2013